Cercador
Aquella paraula en aquell instant
Un relat de: impulsado- Compartir:
Asseguts en un banc de pedra, fred, dur, un al costat de l'altre davant d'un parc qualsevol dia d'hivern. A la tarda. De nit. Tenia les cames creuades, igual que els braços, en una postura tensa. Les mans les tenia dins les mànigues de l'abric i la boca tapada amb el coll d'aquest. Realment feia fred. Ella estava a la meva dreta, ben asseguda i amb les mans ficades a les butxaques de la seva North Face negra.
Era ella qui parlava, jo simplement l'escoltava. Tenia raó.
Però en algun moment vaig deixar de seguir-li el ritme. Les paraules van començar a barrejar-se, a diluir-se, tot i que sabia que eren importants. Que aquella no era una conversa qualsevol.
La seva veu continuava sonant, però jo ja no hi era. Pensava en què dir, en si el que estava a punt de sortir de la meva boca seria realment suficient. Era molt fàcil saber què havia de dir, només havia de donar-li la raó i una falsa esperança.
Era, només, qüestió d'obrir la boca i no ho vaig fer.
Es va aturar. Em va mirar de front, buscant, esperant. Volia que digués alguna cosa. Una cosa simple. Una cosa que de veritat importés. Ella sabia el que volia escoltar, i jo també ho sabia.
Era senzill, ho tenia allà, llest, preparat a la meva ment.
—Ja ho sé —vaig murmurar.
No va dir res. Hi va haver un lleu moviment de cap, com una petita acceptació, o resignació, no ho sé. Es va aixecar lentament, va treure les mans de les butxaques i es va ajustar la bufanda. Sense mirar-me de nou, va començar a caminar. No és que marxés de pressa, ni tampoc lentament, simplement va marxar.
El banc, continuava fred. El parc, igual. Només que ara hi havia un silenci diferent, més pesat, i el vaig sentir de cop. No era la primera vegada que passava una cosa així. Ni seria l'última, vaig pensar. Em vaig quedar allà, sense moure'm, i em vaig adonar que potser l'únic que havia fet era deixar que marxés.
Simplement per no dir-ho.
Allò que havia de dir, no ho vaig dir. I en aquell buit de paraules no dites, va marxar tot allò que érem, com si mai hagués existit.
Era ella qui parlava, jo simplement l'escoltava. Tenia raó.
Però en algun moment vaig deixar de seguir-li el ritme. Les paraules van començar a barrejar-se, a diluir-se, tot i que sabia que eren importants. Que aquella no era una conversa qualsevol.
La seva veu continuava sonant, però jo ja no hi era. Pensava en què dir, en si el que estava a punt de sortir de la meva boca seria realment suficient. Era molt fàcil saber què havia de dir, només havia de donar-li la raó i una falsa esperança.
Era, només, qüestió d'obrir la boca i no ho vaig fer.
Es va aturar. Em va mirar de front, buscant, esperant. Volia que digués alguna cosa. Una cosa simple. Una cosa que de veritat importés. Ella sabia el que volia escoltar, i jo també ho sabia.
Era senzill, ho tenia allà, llest, preparat a la meva ment.
—Ja ho sé —vaig murmurar.
No va dir res. Hi va haver un lleu moviment de cap, com una petita acceptació, o resignació, no ho sé. Es va aixecar lentament, va treure les mans de les butxaques i es va ajustar la bufanda. Sense mirar-me de nou, va començar a caminar. No és que marxés de pressa, ni tampoc lentament, simplement va marxar.
El banc, continuava fred. El parc, igual. Només que ara hi havia un silenci diferent, més pesat, i el vaig sentir de cop. No era la primera vegada que passava una cosa així. Ni seria l'última, vaig pensar. Em vaig quedar allà, sense moure'm, i em vaig adonar que potser l'únic que havia fet era deixar que marxés.
Simplement per no dir-ho.
Allò que havia de dir, no ho vaig dir. I en aquell buit de paraules no dites, va marxar tot allò que érem, com si mai hagués existit.
Comentaris
-
Paraula inexistent[Ofensiu]Rosa Gubau | 17-10-2024
Una situació incòmoda per ambdues parts, i una lliure deducció pel lector. No sempre calen paraules si hi ha bona connexió amb l'altra persona, però dir-les, si són sinceres confirma la realitat.
Salutacions impulsació.
Rosa.