Jazz al Raval

Devien ser les nou del vespre quan pujava aquelles escales antigues de pedra fins a la segona planta del teu pis al Raval. En arribar al replà, amb el terra de marbre gastat, em quedava mirant la porta blanca, desgastada, amb algunes zones picades que deixaven veure el fons fosc de la fusta original. Pitjava el botó negre del timbre i un soroll estrident, aquell típic so metàl·lic, ressonava per tota l’escala. Durant aquells segons en què esperava davant la porta, no sabria dir-te exactament què pensava. Potser algú sap pas què pensa just després de pitjar un timbre?

Uns segons més tard començava a sentir el soroll familiar de la clau girant dins del pany i la cadena lliscant mentre la porta s’obria lentament i apareixia el saló de casa teva. Et quedes quieta, recolzada a la porta mirant-me, però ràpidament obres els braços, amb aquell somriure que tant m’agrada, esperant la meva forta abraçada.

El pis era antic, amb sostres alts i parets blanques on hi havia testos amb plantes verdes que queien cap avall. Dues llums taronges penjaven d’un cable negre i feien una claror suau, gairebé com d’espelmes. De fons sonava un vinil amb una sessió de jazz que em vas dir que havies comprat l’altre dia en un mercat de segona mà. Quina sort tenir parquet, i aquell sofà baix, rectangular i una mica dur, arrambat a la paret i orientat directament cap a la televisió. Des d’allà es podia veure el carrer pel balcó que tenies a la dreta, amb la sensació d’un espai obert, natural i minimalista.

M’estiro al sofà i tu vens cap al meu costat amb una copa de vi a la mà que estava al costat d’un plat mig acabat d’espaguetis que t’havies preparat per sopar. Portaves posada aquella samarreta blanca meva que et vaig deixar l’altre dia i, al cap, duies una tovallola blava per eixugar-te els cabells. Des d’on era, podia seguir perfectament el teu moviment per la casa gràcies al cruixit de la fusta sota els teus peus descalços.

Apartes les meves cames amb un gest ràpid i, emprenyada, seus davant meu amb les cames creuades, observant-me en silenci amb aquella expressió que em diu que saps perfectament com de guapa estàs. Em dones un cop suau a les cames, que jo ja havia recol·locat a sobre teu, com a petita provocació per trencar el silenci i demanar-me que t’expliqui el meu dia.

Mentre intento recordar què he fet durant la jornada, la trompeta del jazz que sona m’absorbeix i em quedo uns segons absent, sense dir res. Tu protestes que no t’estic fent cas, i tens raó. Somric, disculpant-me, i et responc que avui, a la perruqueria on treballo, no ha passat res que valgui la pena explicar.

Agafes la copa de vi, hi fas un altre glop i la deixes amb despreocupació a terra fent que comenci a dir-te emprenyat que allí segur que acabarà tombada, però abans d’acabar la frase noto com t’engoles sobre meu i, amb un moviment ràpid, et treus la tovallola del cap, deixant caure tots els teus cabells mullats sobre la meva cara i samarreta. No hi ha pas remei.

Et miro de prop, fixant-me en les petites pigues que decoren la teva cara i en el color marró dels teus ulls, mentre tu comences a explicar-me les històries del teu dia: que gairebé perds els nervis amb el teu responsable, que segons tu és un inútil.

I mentre tot això passa, i una moto travessa el carrer fent soroll, i els veïns de dalt continuen amb la seva festa, i el tocadiscs segueix sonant jazz fluixet, jo tanco els ulls, enredo els meus dits entre els teus cabells arrissats i començo a acariciar-te. Fins i tot noto el pes del teu cap com puja i baixa amb la meva respiració.

Passa un minut, o potser més, no ho sé, fins que apartes el cap lentament de les meves mans i em mires als ulls, amb una barreja de tendresa i tristesa que encara no he après a desxifrar del tot.

— Algun dia deixaràs de venir així, sense avisar? —em preguntes en veu baixa.

+ No ho crec —responc.

Somrius de forma vergonyosa abans d’aixecar-te en silenci i anar cap a la cuina. Et sento obrir l’aixeta, omplir un got d’aigua i després tornar fent-li un glop i deixant-lo a terra després d’haver-te fet que no amb el cap donat que no tenia set.

Estirada sobre meu una altra vegada, observem com les llums de la ciutat entren pel balcó i noto pau. La festa dels veïns ja sembla haver-se acabat. Em mires i preguntes amb veu baixa:

— Et quedes aquesta nit?

Assenteixo amb el cap sense dir res, conscient que tornaré a creuar la porta blanca desgastada demà també, i l’endemà si tu m’ho demanes, però això tu no ho saps i simplement et poses contenta per la meva resposta.

Lentament jo em quedo adormit. Tu t’aixeques amb cura de no despertar-me i atures el tocadiscs, que feia estona que girava i no sonava res. Endreces els plats a la cuina, que ja fregaràs demà, i gires la clau. Amb tacte arribes fins al sofà, em mous una mica i t’estires al meu costat.

Ara tots dos dormim en un sofà en un pis del Raval.

Fins demà.