Aquell matí

Un relat de: Kyreta

Aquell matí vaig obrir la finestra i lluïa un sol esplèndid, vaig notar els seus raigs acaronant-me la cara. Era com estar al meu país, Moçambic per que allà sempre fa calor.


"Vaig arribar a Espanya fa 3 anys y ara en tinc 9. L'experiència va ser bastant dura, això si que ho recordo, com oblidar-ho? Vam estar dies perduts a la mar, sense aigua, sense menjar i aquella olor... al final vam arribar i com el papa va trobar feina, vam aconseguir els papers i ens vam poder quedar. Visc a Barcelona i vaig a l'escola.

He après a llegir i escriure en castellà i català, i m'agraden molt les matemàtiques. Tinc molts amics, alguns són d'aquí, i n'hi ha d'altres que com jo, venen d'altres llocs del món. Ens ho passem d'allò més bé a l'hora del pati i els professors ens ensenyen moltes coses.

A vegades, quan vaig pel carrer, trobo gent que em mira amb una expressió estranya. Jo crec que es per les trenetes que porto al cabell, encara que la mama s'enfada quan veu que em miren així i no entenc el perquè. Jo em veig igual que la resta de nenes, per què m'haurien de mirar diferent?
La mama diu que hi ha gent racista que creu que les persones amb la pell negra som pitjors que ells i que no volen tenir-nos a prop, que s'allunyen quan ens veuen i ens miren malament. Jo sé que no és veritat, a mi tothom em tracta bé, mai he tingut cap problema per tenir la pell negra, ni tan sols quan vaig arribar aquí i no sabia parlar espanyol ni català, la gent em va ajudar molt...

Ara estic molt bé a Barcelona i no ho canviaria per res del món. Quan em pregunten d'on sóc, sempre els hi dic "Doncs de Barcelona!. Sóc catalana!". Moçambic és el meu lloc d'origen, però ja em considero més catalana que bantúe. Realment sóc molt i molt feliç. "


Vaig asseure'm a esmorzar abans d'anar a l'escola i em va semblar que la mama no es trobava bé. De cop i volta va sonar el telèfon i la mama va córrer a agafar-lo. Es va quedar callada, no va dir res, només va tancar els ulls. Quan va penjar, va començar a plorar. Jo no entenia res però també vaig plorar. Ella em va abraçar amb força, però seguia sense dir-me cap paraula.

Finalment va parlar, encara que m'hagués estimat més no escoltar mai el que em va dir. "Han matado a papá". Aquella frase va ressonar al meu cap i vaig cridar, vaig cridar com mai havia cridat. Vaig plorar i seguia sense entendre res.



"Ara entenc el que deia la mama. Sempre hi ha gent que ens veu com persones, però queda molta gent que ens veu diferents, inferiors i que realment no ens vol aquí. Ja no m'agrada tant Barcelona, ara em fa por anar sola pel carrer. Cada vegada que algú em mira d'aquella forma estranya, tinc por, molta por. No vull que em passi com al papa, ens va portar aquí per que tinguéssim una vida millor i ell va trobar la mort. M'agradaria que algun dia tots fóssim iguals, que ningú es considerés millor o pitjor que els altres, i menys encara pel color de la pell, pel Déu en qui cregui o per la llengua que parli. A mi sempre em van dir que tots érem iguals. Ara veig que encara hi ha persones que no ho pensen pas."




Comentaris

  • Berenice | 06-11-2005 | Valoració: 9

    què s'hi pot afegir?
    res..
    sort que a la vida hi ha coses boniques per contrastar tanta merda..

    el recórrer a una nena petita.. femení i criatura, i a més immigrant.. triplement indefensa.. sorgeix efecte..

    és aterridor.. però per desgràcia, massa comú :S

    petons..

l´Autor

Foto de perfil de Kyreta

Kyreta

9 Relats

19 Comentaris

11595 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Nascuda a Barcelona, al desembre de 1978.

M'agrada escriure...necessito escriure. Què més podria dir?