Aquarel·les quotidianes en blanc i negre

I
Baixo l'escala
i sento el desacord
d'una guitarra.

II
Pou sense aigua
on totes les misèries
es tornen música
i els dits llargs es confonen
amb notes esberlades.

III
L'andana s'omple
(encara no en ve cap!)
brillen les vies,
el rellotge diu l'hora,
però no hi és qui cerques

IV

Vols fer, encara,
tot el vostre trajecte
amb el bitllet
sols d'anada, volent-lo
trobar en cada parada.

V
Gola de llop
t'ultrapassen rails
paral·lels com els dies.

VI
Món monòton
farcit d'ombres convexes,
deformadores.
Rumiem en l'ahir
o en el demà…. Qui sap!

VII
Potser és l'avui
que trontolla frágil…
Algú m'empeny
i em topo amb la memòria
que em desvetlla la ment.

VIII
I cares, ulls, pells
d'arreu
acoloreixen
cançons llunyanes
de ben a prop.

IX
El soroll tanca
parpelles cansades
i els cossos topen
en el silenci a crits.


X
Tens les manetes
de joguina preuada
que sols agafen
el pes d'una rialla
i el seient s'omple
d'espurnes ensucrades.

XI

Picàvem cromos
de molts colors i formes.
Com s'enlairaven!!
I ens mostrava la cara
d'infantesa enyorada.

XII

Difuminats,
com un quadre de Nolde
ple de caps fosos.

XIII

Núvol opac,
no deixes recordança.
Em dic: ¿qui som?
veient-nos cada dia.
El no-res és pregon.


XIV
Sense les flors,
¿pot parlar la tendresa?
El cel és alt.


XV
Enllà d'olimps,
indiferents guardians
clouen llurs ales
davant dels peus descalços
de l'infant de mà estesa.


XVI
Mirem al lluny,
asseguts sense veure'ns
en l'aire espès.


XVII
Fi de trajecte,
res no sembla moure's:
les vies brillen,
el rellotge diu l'hora…
Fugen, però, els dies,
Mentre l'instant s'escola.


XVIII
Cada viatge
és com una aquarel·la
de mitges tintes,
que suau s'esclarissa
amb l'alè efímer,
que envolta els blancs-i-negres
de nostres vides.

XIX

Sota el terra: ferralla
dalt: vent i pluja
i al cel: un colom vola.

XX
Ocell que voles:
esberla el blanc dels núvols
que el sol esclati!!
Un horitzó magnífic
ens espera a la sortida.