Amor perdut

Quan la primavera és clara,
l'aire te gust a sucre,
el mar a sal,
els arbres fan olor a color.
Tot el moment és felicitat.
Però dins el meu cor hi ha tristor.
Tristor per haver-te perdut,
i deixar-te escapar...
Per què te'n vas anar?
Dins meu no hi ha primavera,
Ssinó un gèlit hivern.
Les fulles dels arbres van caient,
i el rossinyol tremola de por.
Penso en quan t'abraçava,
quan erets tot meu.
Tu també m'abraçaves,
amb aquell sentiment.
En aquell moment
tot era foc ardent!
Però va arribar l'instant en que vas marxar.
Sense mirar enrere;
no em vas voler mirar.
Jo t'estimava i després vaig plorar;
una pluja dins meu se'm va apoderar.
Però hi ha una nova estació.
Nous horitzons i nous móns,
on no hi esterem junts.
No hi podem fer res,
El destí ho ha volgut així.
Encara que, per què ens va fer trobar,
si al final ens va separar?
Cada nit somnio amb tu,
amb la teva mirada,
els teus cabells color de la nit,
aquelles galtes rosades
i les teves abraçades.
Però la primavera s'acava,
i amb ella la teva mirada.
Com el mar et perdo,
cada dia ets més lluny de mi.
Com el Sol no et puc mirar
i com la lluna em fas plorar.
La vida ho ha volgut així,
Però et tinc massa endins;
No marxis, queda't amb mi!