Amor en guerra

Eren les 12 de la nit, no vaig mirar l'hora, la veritat en aquell moment era el que menys m'importava. Veia com tu t'acostaves a mí, em dedicaves un dels teus somriures, com si no passés res…pero no em podies enganyar…savía que alguna cosa no anava bé.

Quan et vaig tenir al davant, vaig fer com si no sospités res, encara que per primer cop hagués desitjat que no haguessis arribat. Vas obrir la boca per parlar, en aquell moment desitajava estar sorda per no escoltar-te, estar cega per no veure el que passava, o com a mínim estar somiant, però savia que el que passaba era real, no s'hi podía fer res. Vas veure la por en els meus ulls, vas decidir no parlar, i no feia falta, la teva mirada també parlava...ho deia tot...

Em vas agafar de la mà, i vam surtir al carrer, i tal i com jo pensaba, tot havia començat, la gent corría horroritzada, els més petits s'amagaven darrera de les seves mares, tothom estaba espantat, fins i tot els soldats que disparaven com si no els importes el mal que estaven fent. Quan vaig pensar que tu series un d'ells…s'em gelava la sang… No deixava de pensar en com eren les coses abans, amb la tranquilitat amb què podies sortir al carrer.... Les nostres llarges passejades per aquella gran plaça on els nens i nenes sempre jugaven feliços... Allò si que era viure! I ara...sortir al carrer era tot un repte, menjar? Casi una il.lusió... I a partir d'ara estar amb tu també ho seria... T'estimaba...T'estimo! Segueixo somiant amb tu... Es més! Ahir mateix... aparexies de nou en els meus somnis... Recordo que entraves per la meva habitació, em despertaves acariciant el meu rostre adormit, desprès començaves a besar els meus llavis amb la suavitat en que solies fer-ho... Desprès jo despertaba i com no, acabavem tots dos abraçats...sent un...

Només un somni...la teva imatge borrosa... res mes...
I quan despertaba solia recordar aquella frase que un dia em vas dir a cau d'orella ... 'Sempre amb tu...'