Amor clandestí

Eren les 7 de la vesprada del 17 de Febrer. Eixa nit, la nit de carnestoltes es presentava mogudeta. Pel matí, ella, em va dir que no ixiria perquè estava malalta, però em va convidar a visitar-la a sa casa, la qual cosa jo no m'hi vaig negar. Feia un temps que no ens vèiem i teníem moltes coses que contar-nos.

Una vegada en sa casa, assegut al llit, vam estar parlant una bona estona, i ens vam donar compte que les nostres vides havien canviat molt poc: ella seguia la seua relació i jo seguia enamorat d'ella.
La nostra relació havia acabat o almenys aixó em pensava jo, ja que quan menys n'ho esperava els nostres llavis es van ajuntar com en els vells temps, i feia la impressió de que no volien separar-se, ja que els dos sabíem que quan passara la estona ella seguiria amb el seu xic i jo seguiria enamorat d'ella. Es va fer l'hora ,i amb un altre bes i una forta abraçada ens vam dir un adéu amb aparençes d'un fins l'altra.