Amb passos feixucs d'exili...

Amb passos feixucs d’exili, avançava el Caminant cap al pou de la memòria. Què se’n devia haver fet d’aquells al•lots jovials i benèvols de la jovenesa, avui absents o allunyats de llocs i temps comuns! Quantes enfiles al riu parades, quantes enrocades al mar, quants camins no havien comptat de fer encara des de la tartera del Saulicar, allà on les torrenteres seques arriben fins al riu! Al fons de la cisterna, però, el cercapous del Caminant només trobà, entre llots i galledes trencades, oblit i memòria buida de records.

En sentir-lo somicar a l’ampit del pou estant, la seva ombra reféu el corriolet d’entre el llistonar, i li féu: no cal, Caminant, que el record esdevingui una concretesa, perquè talment com aquesta cúrria de pou baixa i puja un poal que ara és buit, ara és ple, amb l’ajut d’un llibant i un ganxo, el record és només una sageta del temps que mena a buscar i, fins i tot, a oblidar, perquè hi ha tant record en el recordar com en l’ignorar.

Un perfum insistent de mesc embaumava monòleg i ambient: el Caminant abaixà els ulls a la codina, i descobrí, entre l’ombra de la seva ombra, la flor groga del narcís silvestre més humil, un almesquí solitari que reclamava el record d’un tros de sol.