Amb els ulls tancats

Escassos raigs de sol il·luminaven el capvespre. Sense sentir-me esclava del temps restava estirada sobre el llit de fulles, les quals reposaven sobre l'herba verda, que lluitava per resistir-se al fred.
Potser havia deixat passar hores escoltant només el soroll del vent, sentint com abraçava tot el meu cos i inútilment intentava fer-lo volar lluny d'allà.
Pensava en l'olor que feia la mort en barrejar-se amb l'olor de vida. Aquella explosió de tonalitats d'una tardor prematura m'absorbia el pensament. I no tenia forces per tocar de peus a terra altre cop. Volia deixar caure la nit damunt meu per poder agafar-la amb les mans, per col·locar de nou totes les estrelles i abrigar-me amb un tímid raig de lluna.
Tot el que volia era seguir dormint...