Alzheimer, l'últim combat

Des de dins
Qui ets que t'esmunys fugisser de la meva memòria ? Et miro i no et conec. Ah, però et conec i no sé dir-te el nom. Estrany que em mires com si alguna cosa et degués. Com si fóssim vells amics. Et somric i observo tristor en els teus ulls. Se t'ennueguen de llàgrimes i no sé perquè. El cor em diu que t'he d'ajudar, que he fer-te feliç. Em diu que, malgrat ser un desconegut, cal que trobi la manera de comunicar, de dir-te que t'estimo, que estic amb tu, que no pateixis. La teva olor m'inspira, m'agrada sentir-te a prop. Ensumo el perfum del teu cos, de la teva roba i petites espurnes de colors il·luminen el dia al sentir-te al meu costat. Les teves mans agafen les meves i m'acaronen, suaus. Llavors esclaten gustos dolços i assaboreixo cada instant. No tinc futur. No tinc passat. Sóc ara. Com tothom, encara que ningú ho sap. Som tu i jo. I quan tu no hi ets només sóc jo. Veig que et bellugues una mica inquiet a la cadira. M'aixeco i fent tentines arribo a la finestra. T'aixeques, tens por que caigui, que em faci mal. Miro el dia clar, estiuenc, tot de cotxes circulen, brillants, sota el sol. M'acompanyes de nou al sofà. Mires l'hora, te n'has d'anar.
- Adéu pare, fins demà.
- Les gallines ja són totes tancades.- Em mira i m'abraça. Em fa un petó. Crec que li sap greu marxar. M'ha dit pare? No ho sé. Potser en una altra vida.
Torno a ser sol. Ara ho recordo clarament. He baixat aquest matí i he tancat les gallines. La mare m'ho ha dit. La mare. Però no tinc la clau. Busco les butxaques dels pantalons però duc una bata blanca. On són els pantalons? Si no els trobo no podré obrir el corral, demà i la mare m'estovarà.
- Necessito la clau del corral - però sóc sol i ningú respon. Potser si m'arribo a la porta trobaré els pantalons. Torno a aixecar-me, m'agafo a la barana del llit. El pom gira. Hi ha algú xerrant, se m'acosta. És una dona força ferma. Els pits li ballen sota la bata. Tampoc sé qui és, però ella sembla saber-ho tot. La veig donar ordres mentre se m'atansa. Li fan cas. Hauré d'anar amb compte. Potser coneix la mare.
- Necessito la clau.
- Ara l'hi porto, però entri i esperis.
Em parla de vostè. Em fa riure una mica. Bé, de fet se m'escapa el riure. No sé si se n'ha adonat. Un vailet tractat amb tanta cortesia, on s'és vist ! L'altra dona em mira. Potser que faci cas de seguida. Els ulls em piquen, està fregant el terra amb llexiu.
M'assec i espero, potser em portarà el got d'aigua que li he demanat.

Des de fora
La mare l'ha enviat a tancar les gallines, vora els horts de Can Purull. Del corral estant els ha vist passar el primer revolt del camí a Terrassa. Vermell i negre onejant al vent. Els ha vist arribar embriacs de bogeria. Alguns són joves, altres no tant. L'Ernest ha baixat fins el torrent de Can Corbera i ha lliscat entre les canyes. Ha corregut avall fins pràcticament a tocar del camí i ha parat l'orella. El que ha sentit l'ha colpit . Amb molt de compte de no fer soroll ha tornat enrere i quan ha estat prou lluny ha començat a córrer fins perdre l'alè. Mentre la cara envermelleix i els músculs es tensen decideix anar primer a l'església. El campanar s'aixeca sobre el turó de Sorbet. No hi ha massa temps. La mare treu el cap per la finestra.
- Mare, mare. Venen, són aquí ! - li surt en un crit ofegat i segueix corrent passant de llarg.
Al poble manen les esquerres. Hi ha qui creu que la religió sobra, que és un llast, una feixuga cadena al lliure pensament. Al poble, però, no hi hagut problemes, almenys greus. La mare i el pare han discutit a vegades. Ella és de missa i ell més aviat no. El capellà és, per sobre de tot, un bon home. La porta de l'església és oberta i l'Ernest entra rabent fins la sagristia. Mira a banda i banda. No veu ningú. Surt altra vegada al pati que hi ha vora l'antic cementiri. El mossèn passeja aliè a qualsevol amenaça.
- Mossèn !!! - crida exhaust l'Ernest. La sotana fosca i lluent belluga onejant mentre l'home es gira.
- Què passa fill meu?
- A l'hort, uns homes, volen cremar l'església, el volen ...
- Ernest no tenim temps. Vine.
Corren. Entren. La nau de l'església es fosca. La llum trista d'uns ciris il·lumina quatre raconades. El capellà es dirigeix de pressa a l'altar. Agafa les hòsties.
- Això és tot el què hem de salvar. - s'atura - o potser no.
S'acota i alça una llosa sota l'altar. Treu un paquet i l'atansa a l'Ernest.
- Té, porta-ho tu. Pesa massa per a mi. I ara marxem.
Al passar per la sagristia agafen la mica de menjar que la majordoma ha deixat damunt el pedrís. L'Ernest pren la bota i un parell de cantimplores per l'aigua. Surten per darrera i travessen la bassa. Baixen cap els horts de Sant Martí. Just quan arriben a la font senten crits. Un tret els fa estremir. S'aturen i omplen les cantimplores. Segueixen amunt cercant el camí de Can Boada. Pugen. Del turó estant l'Ernest veu enfilar-se la fumerola per damunt l'església.

Des de dins
Al llit del costat hi ha algú. Crec que tinc un nou company de cel·la. Ara dorm girat d'esquena. Encara no li he vist la cara. La claror dels fluorescents del passadís trenca la foscor. No ho entenc, ahir no hi havia llits, ni sostre. Només fred, vent i neu. Deu faltar poc per l'albada. Ho tinc calculat, d'aquí ben poc entraran de nou. M'han pres tot el què duia i no tinc rellotge, però ho sé. Sento gemecs que venen de la porta enllà. Un timbre. Enrenou. Algun company l'està tornant a armar. Li he donat voltes. No puc restar aquí ni un minut més. He de tornar. He d'acabar allò que vaig començar. Demà li proposaré al nou si vol col·laborar. He de fugir. He de fugir.
El dia que vam creuar la frontera vaig fer disset anys. Havia arribat a Ripoll en tren, potser un dels últims que havia pogut sortir de Barcelona. Una llarga corrua de dones i nens, i uns pocs homes ferits i desesperats vam iniciar la marxa cap a Camprodon . El fred de principis de gener no ens hauria hagut de sorprendre, però la fugida precipitada i l'escassetat ens havia deixat en aquella precària situació. A Camprodon ens van rebre i allotjar a l'església del Carme. Enfilava la vall de Molló, amb el cap cot, com els altres, protegint-me del fred. Al pas del Coll d'Ares i baixant la banda francesa els he sentit cridar.
- Allez, allez
Ens han dut al camp de refugiats. Al camp no hi ha res. Cap barraca, res. Dormim sobre la neu. Ens protegim amb mantes polsoses. Una idea única dóna voltes pel meu cap. He de fugir. He de tornar. No hauria d'haver fet cas al pare. Aquí, com allà, únicament hi ha desolació al meu voltant.
Dormo. L'albada és a punt d'esclatar, ho sé. El blanc de la neu ara és un llençol. El company del llit del costat es gira. Sembla despert.
- Hola, sóc l'Ernest. - em mira, fa mala cara. Segur que està ferit.
- Joan
No diu res més. Torna a tancar els ulls. Crec que és més gran que jo. Deu tenir prop de quaranta anys. Provo de nou.
- Per què t'han dut aquí?
- El cor. Però ja estic millor. - obre els ulls, ara em mira. - I tu?
- No ho sé. La veritat és que aquí no hi pintem res. - em sincero. - Hauríem de marxar, ja m'entens.
El Joan, per primer cop em mira amb interès. Somriu.
- Vols dir? Som aquí per alguna raó.
Giro el cap per amagar la meva frustració. M'ha sortit un refotut determinista. No entén que tenim ben poques possibilitats de sobreviure. No ha vist morir els infants, les dones, la gent gran.
- Company, si no sortim d'aquí morirem. Creu-me.
Ara s'incorpora una mica i encén el llum. El puc veure millor. Efectivament, ha fet els quaranta, segur.
- Escolta - em diu. - Només sortir per aquesta porta ja t'hauran fet tornar a entrar. -Es gira d'esquena. Passen pocs minuts i comença a roncar.
No tinc altre remei. M'arranco els tubs que em perforen les venes. La sang em regalima pel braç. M'aixeco. Em costa caminar, que m'estan fent? M'acosto poc a poc a l'armari del meu company. Hi té la roba. L'agafo i em vesteixo. Obro una mica la porta. Ara el passadís està en silenci. No hi ha ningú darrera el mostrador. Acabo d'obrir. Surto. El passadís és buit. Camino poc a poc. Cautela. Sóc al replà de l'ascensor. Premo el botó i es posa vermell. Sento veus que s'acosten. S'obre la porta i entro. M'afanyo a marcar la planta baixa. Una dona s'acosta.
- Esperi, esperi- fa quatre gambades i entra. - Bona nit. Sort que he arribat a temps. Aquests ascensors triguen tres hores a tornar.
- Bona nit.
Noto com la sang goteja al terra. Aixeco el braç i tapo la vermellor amb el peu. La dona baixa al primer.
- Bona nit.
- Bona nit.
El carrer és molt a prop. Sembla que hi ha canvi de torn. Són les vuit. Ningú es fixa en mi. Segueixo. Obro la porta. L'alenada d'aire fresc del matí em retorna. Deixo el camp enrere. La tanca de filferro m'ha esquinçat l'ànima, però ara sóc lliure.

Des de fora
Cau foc d'artilleria al seu voltant. Els panzers alemanys els disparen des de l'altre riba. El grup de Palegrín, format per exiliats espanyols, ha estat fent tasques de suport, ara és l'hora del combat. Torna l'hivern. Sempre és hivern. Mentre les bales xiulen al seu voltant, l'Ernest pensa que va fer bé sortint d'Argelers, encara que la guerra el segueixi allà on va. Prem el gallet i una ràfega surt del tambor del seu Shpagin. No sap si ha fet blanc. Rere els tancs dels nazis s'amaga la infanteria preparada per assaltar el pont. Seu, recolza l'esquena a la barana de pedra buscant protecció i un moment de respir. Al seu costat jeu l'Ignacio, els ulls esbatanats del navarrès mai més es tancaran sols. Un grup de dones moscovites s'apropa des de les cases del poble. Són un grup formidable. Han estat entrenades per respondre els atacs dels panzers. Fora de la seva vista s'estan preparant per rebre'ls tal com cal. Han treballat dia i nit preparant fossats i trinxeres. La pluja no para de caure i el fang empitjora l'avenç de l'enemic. El grup de l'Ernest ha d'aguantar, deixar-los passar i tallar l'entrada de la infanteria. Ha arribat l'hora. Els tancs es mouen cap el pont. El grup de l'Ernest es retira per d
onar-los pas. Just al seu darrera la infanteria alemanya inicia la maniobra d'apropament. Els tancs cauen al parany i queden immobilitzats. Les dones els llencen els còctels de benvinguda. Les ampolles incendiàries volen i esclaten sobre els dipòsits de combustible dels panzers que prenen flames i expulsen del seu ventre soldats embogits pel foc.
L'Ernest veu mort en cadascuna de les medalles que li engalanen el pit. El pare va morir en la construcció del Valle de los Caidos, treballant com esclau del règim feixista. La mare va morir als anys quaranta, mentre ell defensava Moscú. El seu exili és llarg i fred. La dictadura del general espanyol sembla no tenir fi. Res li queda al poble, però vol tornar. Vol ensumar de nou l'olor de la seva terra. Retrobar el sol càlid de l'estiu. Vol portar la seva família al lloc d'on mai hauria hagut de marxar.
Els anys desgranen la vida, el temps passa, a voltes feixuc i asfixiant, a voltes tan lleuger que en dues ullades al mirall no reconeixes qui tens davant. Cauen els règims, el de Franco primer, el comunista després. L'Ernest pot tornar a casa. Hi porta tota la família.

Des de dins
L'autobús em deixa a l'entrada del poble. Ningú em segueix. El campanar de l'església s'alça davant meu. Pujo el Carrer Major. Les aigües incontrolades han excavat un esvoranc en un solar. Han reconstruït l'església socarrada. Ara és tancada. No sé si trucar. Hi ha un barbut assegut al banc de pedra. Ara es treu les ulleres i se les neteja amb un mocador. Al seu voltant s'apleguen tot de nois i noies. Si no fos per com va vestit pensaria que es tracta del capellà. Segueixo sense dir res. He de donar la volta i baixar al camí de Can Boada. La tarda de primavera ha fet sortir la canalla. Passa una colla amb patins i bicicletes. Juguen a empaitar-se, com sempre, el més rondanxó va el darrer. El sol encara escalfa, és migdia. M'he d'afanyar, he d'arribar a lloc abans que enfosqueixi, abans que m'enxampin altra vegada. Hores d'ara segur que ja m'estan seguint el rastre. He de fer la feina i l'he de fer ràpid. El camí és tallat per tot de cases noves. Em costa reconèixer el meu propi poble, trobar els vells camins. Miro l'horitzó i després d'un revolt apareix el turó de la Figuera. De nou estic orientat. Camino de pressa. Seixanta anys em separen de l'últim cop que hi vaig pujar.
O fa sis minuts? Ara el cel és net, no hi ha rastre de la fumerola. No estava cremant l'església? No hi ha rastre del mossèn. Potser ha anat tirant cap a la masia.
- Mossèn ! - no hi ha resposta. El poble queda prou lluny. Segur que es salvarà.
Començo a gratar la terra prop de la gran pedra clavada al costat de l'alzina. La terra és dura i se m'escapcen les ungles. Amb una branca m'ajudo per seguir fent gran el forat. La branca s'esberla. Agafo una pedra punxeguda i segueixo treballant. No trigo gaire estona a notar que he trobat el que buscava. Una tela marró apareix impregnada de terra. Engrandeixo el forat fins que és prou ample per extreure el paquet. Em miro les mans sorprès, són plenes d'arrugues. Són les mans d'un vell.

Des de fora
L'Ernest descansa en pau. El taüt és obert i el seu rostre adust sembla contemplar la bandera republicana que l'embolcalla. Tot i ser ateu declarat tothom ha cregut oportú que el comiat de l'Ernest fos a l'església del poble. El recinte és ple. Hi ha qui s'ha hagut de quedar fora. La família omple els primers bancs. El seu fill, la seva jove i tres nets, que són els que més el ploren. Les autoritats no han volgut perdre l'ocasió per fer-se presents i notòries. Pocs amics i coneguts queden al poble de quan l'Ernest era menut. La Rosalia, un parell d'anys més jove que ell. El Miquel, amb qui anaven a la riera a jugar i esventrar granotes. I potser un parell de vells més, que a l'últim banc es balancegen intentant trobar l'equilibri. La resta de la gent no hauria sabut mai res de l'Ernest. No haurien assistit al funeral. Les circumstàncies de la seva mort han donat a conèixer la seva història.
Dos dies abans l'Ernest va ser trobat a la porta de l'església pel jove capellà de la parròquia. El cos, sense vida, es recolzava a la façana de Sant Martí. Abraçava un paquet polsós. Ara el contingut del paquet presideix l'altar. Un copó d'orfebreria incrustat de pedres que es creia perdut des de la guerra civil.
Després de l'ofici els dos empleats de la funerària tanquen el taüt. Recullen tots els rams de flors i corones i les posen sobre la caixa. Empenyen i les rodes grinyolen al girar. Les lloses no són planes i el sotrac fa caure una gran corona de flors vermelles. La cinta diu:

Памяти товарища Эрнест национальным героем


Només els seus nets somriuen mentre s'abracen al pare i a la mare. Surten a la plaça. Ningú més sap rus.