ALAÏS

Alaïs sentia com les circumstàncies la feien canviar, adonar-se’n de que res era inmutable li semblava una mica inquietant, tot i que, l’evolució dels seus propis sentiments li eren quasi imperceptibles, intuïa que aquell canvi era irreversible.

A vegades tancava els ulls i volia negar que dins seu ja res no era igual, però també sabia que allò intel·ligent era adaptar-se i dissimular. Fer veure que tot era immutable.

Però tot tenia un preu, i això no volia dir que forçosament havia de ser dolent, sinó que havia d’assumir el canvi; un canvi nascut d’una conciència i d’una reflexió que l’apropaven al seu dia a dia senzill de forma diferent, i que es manifestava en el seu tarannà.

Mentre l’Alaric tornava a casa, ella se’l mirava trista, la jornada al camp era dura, però amb l’ajuda d’en Guerau i l’Oleguer es feia més suportable, les collites d’uns anys ençà eren abundoses, i amb els excedents podien anar al mercat a vendre’ls, la seva posició econòmica li permetia certs capritxs, com el de permetre’s refugiar-se en la lectura d’aquells llibres que comprava i que anava recopilant, i que l’enviaven d’ultramar dos cops l’any, els llegia d’amagades del seu marit, doncs tenia la certesa que ell no podría compartir la seva inquietud; en part, eren ells els culpables del seu desencís envers la vida què duia i per la què l’havien educat, i on l’Alaric era la part més afectada en aquesta trencadissa interior.

Semblava que no hi hagués solució, havia sentit parlar dels camins que es separaven i que mai més es tornaven a retrobar, però viure-ho es feia dur. Rebutjava fer el seu camí des de l’amargor, buscaria donar una sortida per poder viure en plenitud el seu canvi, sense provocar estralls en el seu entorn, ningú havia de prendre mal, ja que no hi havien culpables.

Aprendria a conviure amb els sus dos mons.