ENCOTILLATS

No és pas que sigui una acèrrima defensora del “laissez faire” però em costa de pair aquelles conductes socials que solen ser contaminants i no afegeixen cap valor a les relacions humanes. Estic parlant de l’encotillament que sovint patim i no en som conscients, sobretot en les relacions socials; he observat i he viscut aquest encotillament en pròpia persona i malgrat l’he sabut identificar no he pogut trencar-lo ni modificar-lo, i puc dir que és més notori en aquells àmbits on la mediocritat de la seva gent s’aferra a mostrar una versió de si mateixes que no es corresponen o a la seva professionalitat o al seu nivell cultural, i no és pas que digui que arreu hem de ser candidament sincers, però si més no, ser capaços de revisar-nos i prendre una actitud comedida en el sentit de saber escoltar més i adonar-nos que la prudència es una bona companya en el nostre dia a dia i en aquell entorn on ens trobem.

Si la majoria de nosaltres prenem com a normal, siguem caps o senzills treballadors, el ser fatxendes, classistes o atrevir-se a manifestar actituds de menysteniment cap a algunes persones que per alguna raó les copsem com a fràgils, la nostra imatge en un col·lectiu poc crític i amb valors febles es veura afalagada emparat pel concepte de que cal ser exigents per arribar a l’excel·lència i a qui tothom recolzarà, doncs com a animals que som tendim a veure com a lider al més fort de la manada, i a la idea que poc a poc va inculcant de que el més fort ha de ser tirà, i ja que ningú no vol que el considerin un fracassat, i així es va adoptant aquestes actituds dictadores, doncs hom creu que les necessita per tenir cura de la seva imatge, ja sigui davant la seva feina, les seves relacions, la parella…I és aquí on neix l’encotillament de conductes opressores, fiscalitzadores, etc. que un cop fossilitzades en un àmbit són molt difícils de trencar, perquè sovint són adquirides per a persones que s'hi troben al damunt d’una relació jeràrquica i per tant de poder.

Aquesta reflexió la faig des de l’autocrítica, doncs soc del parer que els qui ja tenim una edat i hem viscut alguna que altre experiència de lo comentat anteriorment, hem de mostrar-nos ferms respecte als valors d’empatia, solidaritat i d’escolta activa cap els més febles d’una comunitat, sigui la que sigui. Ja que crec que podem mostrar un altra manera de fer més horitzontal i no tant piramidal, és a dir, responsabilitat individual i col·lectiva però amb suport emocional de tots els qui formem part d’aquest món tant divers.