Al nostre bosc

Un relat de: Sardaukar

És absurd! Ens estimem tant...!


Passeig pel bosc... meravellosa i càlida tarda de diumenge... reflexes entre els arbres perseguintse per la catifa de fulles... olors d'haver plogut ahir!

Aleshores diga'm, d'on surten? Llàgrimes i profundes agonies, desemparança i buidor, D'ON!??

Dues passes davant meu: ella. Dues passes massa tard: jo. I amb cada record que fem saltar a cada passa que ens movem: nosaltres.

Tanta calidesa als colors, i tants ocells celebrant ves a saber què, figures d'haver-hi passat l'aigua entre les arrels, que ofereixen als ciclistes caminets recargolats, amb bots i amb baixades, i es veuen clarament els que deuen ser més divertits i els que en canvi no tenen cap rodera.

Tot encaixa. Tot és perfectament correcte al voltant. L'aire proporciona un medi que els ocells aprofiten per allunyar-se dels perills.
El terra, l'altre medi, hàbitat compartit per bestioles i arbres, arbres que gràcies a l'aigua creixen i extenen les arrels, i aquestes quan queden exposades ajuden a marcar els canals pels que la mateixa aigua que les ha fet créixer haurà de passar, concentrant-se i erosionant els caminets - que serviran pels ciclistes!

I serviran també per poder passejar sense patir pel terra, per poder mirar a tot arreu excepte on poses els peus. Per això ara aquest tros de bosc té aquesta màgia, perquè ens diu "Ho veieu com tot funciona? Ho enteneu ara, que les coses petites i senzilles es limiten a encaixar al seu lloc?".

En canvi, si el sotabosc i els desnivells fossin tot lo contrari, que t'obliguessin a mirar només al terra per no ensopegar, la única informació que et donaria el bosc seria un desplegament de possibles perills i de pistes per evitar-los: trepitja l'esbarzer per no enganxar-t'hi, comprova la roca abans de posar-hi el pes, ajupat per esquivar les branques... El bosc t'estaria dient que aquí els animals s'hi amaguen, el sotabosc reté l'aigua i evita que se'n vagi la sorra perquè pugui créixer encara més sotabosc, perquè encara més animals tinguin on viure i menjar i, així, tot funciona. Però tu no, n'ets un intrús.

I aquelles carícies i rialles, o silencis confortables, abraçats, aquella vida tant tranquil·la i agradable, ho era de senzilla! I era humil i petita! Perquè no encaixa?Ho hem fet malament? Però per favor, si ni tant sols ens hem deixat d'estimar... i cap perquè? No, no pot ser, no es pot limitar a "ser absurd", va diga'm ara "oh gran harmonia i perfecció", diga'm què falla!

I a poques passes d'ella, restes d'una branca trencada al terra. I un petitíssim ocellet que va caure del niu abans de tenir plomes, mort entre les fulles. Enllà, un esllavissament de terra, trencant l'harmonia dels caminets. Però no m'estàs dient pas que tu també siguis imperfecte! Vas més enllà, m'expliques que això forma part de la perfecció. M'expliques, de fet, que la perfecció no t'importa, no et preocupa, simplement en formes part! La branca a terra tant te fot, també hi fa servei allà, l'ocellet mort serveix als insectes i a les plantes. Però que no t'importa res? No té cap valor per tu, que les coses estiguin al seu lloc, que no es morin ocellets? "Però tot funciona! Cada cosa, passa i punt, ningú està trist ni es queixa ni plora. Només tu, que creus que el lloc de la branca era l'arbre i el de l'ocellet el niu!".

Però jo això ja ho sé! No te'm burlis així, si tampoc em saps donar la resposta al meu per què!
Els problemes - de tenir-ne, ens enfortien; les dificultats - d'haver-n'hi, ens feien millors; els malentesos - si pogués recordar-ne, ens feien estimar-nos com mai!!


I al meu voltant, aquesta vegada: res. Cap altre pista, res que m'informi ni em guiï.
Només ella, prop de mi però més lluny que mai, a unes dues passes que ens separen eons. Ni que fos una passa. Ni que fos de costat.

Les passes fent cruixir fulles, l'airet que ens acarona suaument, i els colors! Tant delicadament combinats... tot tant preciós! I tu vida meva, que ets tant en mi... no sabria respirar un aire sense la teva olor!

Sobretot un dia com avui, la perfecció feta dia! Estaríem carinyosos i juganers, dient-nos les monades de sempre, com si fes una setmana que hagués començat tot.

Potser la última resposta és aquesta. Potser el bosc ja m'ha ensenyat tot el que sap. M'ha dit que si fóssim com ell res d'això no ens passaria.

I sobretot m'ha dit que no ho som de cap manera. No ho podem ser, el nostre problema no és res que ens falti, és el que si que tenim. Aquesta peça que no encaixa enlloc!
Ara entenc doncs, què deu passar.

És un accident, una patinada en l'evolució. Tot per pròpia naturalesa sempre ha evolucionat correctament, encaixant en l'entorn, creant l'harmonia que ens envolta. Les espècies defectuoses canviaven o desapareixien i tot seguia transcorreguent amb normalitat.

I el defecte nostre, no és tenir poca força per córrer i no tenir mandíbules i ungles fortes, o que ens faltin ales. És que no encaixem!
Ara entenc l'únic motiu possible, la única explicació perquè la senzillesa i felicitat més agradables puguin acabar-se de cop i convertir-se en l'infern!

Ara entenc que mai res que funcioni correctament podria tenir aquestes sensacions, que no pot formar part de la naturalesa que ens envolta ni lo correcte ni incorrecte, ni amors ni desamors.

Mirar al cel, sacsejat pels sanglots, no té cap sentit.

I tot, només, perquè som un patètic error.


17 d'abril / 05

Comentaris

  • Molt bé[Ofensiu]
    Ullsblaus1 | 28-06-2008 | Valoració: 10


    T'expresses d'una manera extensa i sentimental, veigque t'agrada molt la natura, jo també tinc un que parla d'ella. M'agrada molt com escrius. Fas unes comparacions amb l'home i la natura "bosc" perquè en realitat, nosaltres també som part de la naturalesa.

    Et seguiré llegint. Gràcies.

    Un salut!
    ullsblaus1

  • Juliette | 28-06-2008

    Hola Pere!!
    Doncs sí ja ho veus sóc a força pàgines web... Però tu també, eh? :)
    M'agraden molt els teus escrits, me'ls estic llegint tots, i deu ni do! Jo de tu en publicaria a revistes o intentaria fer-ne un recull i ajuntar-los i enviar-los en una editora perquè estan molt bé. Tots els que m'he llegit fins ara al final m'han commogut i m'han fet pensar-hi força estona... I penso que això és l'objectiu d'escriure, el fer pensar i el fer aprendre noves coses de les experiències i dels pensaments dels altres, i gaudir-ho al màxim! Així doncs, endavant!
    Bé, ja ens anirem veient! Un petó!

  • Gràcies![Ofensiu]
    Sardaukar | 23-04-2005

    Gràcies per llegir-lo i per escriure comentaris! :D

    Ara m'heu fet enveja amb les biografies i l'he hagut d'omplir amb alguna cosa! ; )

    ROSASP, gràcies per la benvinguda!, et seguiré llegint que n'hi ha per estona hehe

    quetzcoatl tal com tu dius, lo important és concentrar-nos en conviure en equilibri, perquè les oscil·lacions naturals que tots vivim siguin compensades. Trobo genial de debò la teva frase "Soc entusiasta i feliç, amb descansos."

    A mig escriure el comentari m'he llegit el "deixaré un grapat de fulles seques a la teva porta", he quedat impressionat noia, vaig a posar-hi un comentari ara mateix : )


    Sobre el tema del meu relat, vull comentar que no vull ser destructiu, sinó més aviat es tracta de "doncs ja que hi som, intentem fer-ho tant bé com puguem" hehe


    Una abraçada, i gràcies altre cop!

  • detonant d'idees multiples[Ofensiu]
    quetzcoatl | 23-04-2005

    Hola Pere : )

    Estic gratament sorpresa del teu escrit. Com la ROSASP, tambe hi he donat mil voltes -diria que hoi fa tota persona amb un minim nivell d'inquietuds- i efectivament es quan ens envoltem de natura que la diferencia acreix i visceralment ens recalca el nostre desplaçament de la resta d'essers vius.
    Que va anar malament en la nostra creacio? Quins atoms, al agrupar-se; quina combinacio d'electrodes; per que es va desenvolupar el raonament...; es tot plegat un castig...? de qui? per a que? O es simplement el caos....?
    En fi, un es pot posar molt existencialista... O viure la vida com mes bonament es pugui i gaudir del caos alie, del caos natural que crea tanta bellesa al nostre voltant... i agrair al raonament poder, tambe, gaudir de l'espectacle sense haver-se de poreguntar sempre el perque. Tenim la sort de, a vegades, poder quedar tant corpresos que ni tansols se'ns acudeixin les preguntes. I a vegades, aquestes mateixes, son alhora creacio. Una creacio natural a altres limits, a altres esferes mes enlla de la fisica...

    Espero seguir llegint per les draceres del cami a l'equilibri... que mes o menys anem buscant.

    Una abraçada

    m

  • una reflexió molt profunda...[Ofensiu]
    ROSASP | 22-04-2005 | Valoració: 10

    Hola! Primer que tot et saludo i et dono la benvinguda.
    El relat m'ha impactat molt, l'he llegit dues vegades per acabar d'agafar-ne l'essència.
    Moltes vegades, he reflexionat sobre l'ésser humà, tan complicat, difícilment encaixant en l'harmonia d'un bosc.
    Quan mires la natura, dins de la pròpia vida i mort, endevines l'equilibri més perfecte i constant, l'evolució més pura i natural, adaptada als moviments i canvis.
    Fa enveja veure que tot té un sentit i nosaltres buscant-lo permanentment no l'arribem a trobar gairebé mai...
    Potser és que nosaltres "volem ser" i tot el que ens envolta senzillament "és".
    Som una estranya espècie que no acaba de trobar el seu lloc?

    Una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sardaukar

Sardaukar

5 Relats

24 Comentaris

7203 Lectures

Valoració de l'autor: 9.38

Biografia:
En aquest compte hi tinc emmagatzemats alguns tresors personals (què son sinó els records dels moments - ja siguin bons o dolents - més intensos?)

Fins i tot, dec a aquest portal tot un seguit de vivències que mai m'hagués esperat ni imaginat i que ara també formen part d'aquests tresors.

Potser m'animi a publicar alguna cosa més, de moment però només he vingut a endreçar una mica la informació que hi tenia per aquí :D

https://www.facebook.com/pere.picornell
http://perepicornell.com