Al nostre bosc

És absurd! Ens estimem tant...!


Passeig pel bosc... meravellosa i càlida tarda de diumenge... reflexes entre els arbres perseguintse per la catifa de fulles... olors d'haver plogut ahir!

Aleshores diga'm, d'on surten? Llàgrimes i profundes agonies, desemparança i buidor, D'ON!??

Dues passes davant meu: ella. Dues passes massa tard: jo. I amb cada record que fem saltar a cada passa que ens movem: nosaltres.

Tanta calidesa als colors, i tants ocells celebrant ves a saber què, figures d'haver-hi passat l'aigua entre les arrels, que ofereixen als ciclistes caminets recargolats, amb bots i amb baixades, i es veuen clarament els que deuen ser més divertits i els que en canvi no tenen cap rodera.

Tot encaixa. Tot és perfectament correcte al voltant. L'aire proporciona un medi que els ocells aprofiten per allunyar-se dels perills.
El terra, l'altre medi, hàbitat compartit per bestioles i arbres, arbres que gràcies a l'aigua creixen i extenen les arrels, i aquestes quan queden exposades ajuden a marcar els canals pels que la mateixa aigua que les ha fet créixer haurà de passar, concentrant-se i erosionant els caminets - que serviran pels ciclistes!

I serviran també per poder passejar sense patir pel terra, per poder mirar a tot arreu excepte on poses els peus. Per això ara aquest tros de bosc té aquesta màgia, perquè ens diu "Ho veieu com tot funciona? Ho enteneu ara, que les coses petites i senzilles es limiten a encaixar al seu lloc?".

En canvi, si el sotabosc i els desnivells fossin tot lo contrari, que t'obliguessin a mirar només al terra per no ensopegar, la única informació que et donaria el bosc seria un desplegament de possibles perills i de pistes per evitar-los: trepitja l'esbarzer per no enganxar-t'hi, comprova la roca abans de posar-hi el pes, ajupat per esquivar les branques... El bosc t'estaria dient que aquí els animals s'hi amaguen, el sotabosc reté l'aigua i evita que se'n vagi la sorra perquè pugui créixer encara més sotabosc, perquè encara més animals tinguin on viure i menjar i, així, tot funciona. Però tu no, n'ets un intrús.

I aquelles carícies i rialles, o silencis confortables, abraçats, aquella vida tant tranquil·la i agradable, ho era de senzilla! I era humil i petita! Perquè no encaixa?Ho hem fet malament? Però per favor, si ni tant sols ens hem deixat d'estimar... i cap perquè? No, no pot ser, no es pot limitar a "ser absurd", va diga'm ara "oh gran harmonia i perfecció", diga'm què falla!

I a poques passes d'ella, restes d'una branca trencada al terra. I un petitíssim ocellet que va caure del niu abans de tenir plomes, mort entre les fulles. Enllà, un esllavissament de terra, trencant l'harmonia dels caminets. Però no m'estàs dient pas que tu també siguis imperfecte! Vas més enllà, m'expliques que això forma part de la perfecció. M'expliques, de fet, que la perfecció no t'importa, no et preocupa, simplement en formes part! La branca a terra tant te fot, també hi fa servei allà, l'ocellet mort serveix als insectes i a les plantes. Però que no t'importa res? No té cap valor per tu, que les coses estiguin al seu lloc, que no es morin ocellets? "Però tot funciona! Cada cosa, passa i punt, ningú està trist ni es queixa ni plora. Només tu, que creus que el lloc de la branca era l'arbre i el de l'ocellet el niu!".

Però jo això ja ho sé! No te'm burlis així, si tampoc em saps donar la resposta al meu per què!
Els problemes - de tenir-ne, ens enfortien; les dificultats - d'haver-n'hi, ens feien millors; els malentesos - si pogués recordar-ne, ens feien estimar-nos com mai!!

I al meu voltant, aquesta vegada: res. Cap altre pista, res que m'informi ni em guiï.
Només ella, prop de mi però més lluny que mai, a unes dues passes que ens separen eons. Ni que fos una passa. Ni que fos de costat.

Les passes fent cruixir fulles, l'airet que ens acarona suaument, i els colors! Tant delicadament combinats... tot tant preciós! I tu vida meva, que ets tant en mi... no sabria respirar un aire sense la teva olor!

Sobretot un dia com avui, la perfecció feta dia! Estaríem carinyosos i juganers, dient-nos les monades de sempre, com si fes una setmana que hagués començat tot.

Potser la última resposta és aquesta. Potser el bosc ja m'ha ensenyat tot el que sap. M'ha dit que si fóssim com ell res d'això no ens passaria.

I sobretot m'ha dit que no ho som de cap manera. No ho podem ser, el nostre problema no és res que ens falti, és el que si que tenim. Aquesta peça que no encaixa enlloc!
Ara entenc doncs, què deu passar.

És un accident, una patinada en l'evolució. Tot per pròpia naturalesa sempre ha evolucionat correctament, encaixant en l'entorn, creant l'harmonia que ens envolta. Les espècies defectuoses canviaven o desapareixien i tot seguia transcorreguent amb normalitat.

I el defecte nostre, no és tenir poca força per córrer i no tenir mandíbules i ungles fortes, o que ens faltin ales. És que no encaixem!
Ara entenc l'únic motiu possible, la única explicació perquè la senzillesa i felicitat més agradables puguin acabar-se de cop i convertir-se en l'infern!

Ara entenc que mai res que funcioni correctament podria tenir aquestes sensacions, que no pot formar part de la naturalesa que ens envolta ni lo correcte ni incorrecte, ni amors ni desamors.

Mirar al cel, sacsejat pels sanglots, no té cap sentit.

I tot, només, perquè som un patètic error.


17 d'abril / 05