Al caient de la nit

Cos daurat. Cos amb pell de faraó, de déu egipci, de amo del desert y senyor de la sorra. Ulls negres, pell nua amb olor a calor humà que prové del seu ventre, la seva nuca i el seu sexe resplendent i sucós. Estès sobre eixa llarga i solitària banda d'arena que li acarona la pell amb els seus petits grans d'or com un miliar de dits infinits, ràpides, amb ànsia d'arpar-li de molt dins eixe gemec plaent que sortirà pels seus vermells i apetibles llavis amb semblança de maduixa madura.



Un mar, un infinit de partícules tan màgiques que tinten el seu color del mateix reflex del sol ataronjat del vespre, que el furten com si foren xiquets juganers i envejosos de la lluentor de la seva desitjable pell. Ballen la dansa del capvespre dibuixant espirals en la seva esquena, abraçant-li els músculs, la carn de les espatlles, els bíceps, el melic, les natges, els genolls, els peus. Dibuixen una perfecta coreografia fent veure que busquen, però sense voler acabar de trobar mai.



S'han enamorat. Ni tan sols la platja pot resistir-se a fer-ho, quan el meu déu egipci frega el seu cos contra ella.