Peixos platejats

Medir-te amb la llengua. Assaborir-te amb ànsia, clavant les dents, com si t'anessis a acabar. Plenar-te de la meva saliva fins que t'escorreixis entre els meus dits, com els peixos platejats. I els minuts es paren, s'eternitzen, i les sagetes del rellotge ballen la meva dansa de llop famolenc.

Por, por, por. Por de mi, de descobrir-me, de desbordar-me. De saltar. Por de qué? De deixar de tenir-lo. La conciència, lo correcte, els excessos passats, les coses que mai vaig fer, les que mai vaig deure fer. I de quan en quen se m'escorreixen entre les temples i em fan sentir molt xiqueta, molt fràgil, com buscant una falda en la que plorar. I els peixos platejats, que no ballen al meu ritme. I per més que m'entossudeixo, no trobo la melodia adequada.

Peixos platejats, peixos escorredissos, peixos inventats, peixos que es reflexen en l'espill del bany quan ens mirem fixament al centre dels ulls. I la clepsidra va caiguent, desbordant les gotes. De la jerra a la boca, de la boca als llavis, vermells, calents contra l'aigua tan freda, i d'ahí a vorejar la comissura. La barbeta, el coll, i tanco els ulls (em fa cosquelles). La clavícula, el pit, les sines. El mugró, sempre tan rosa, ara marró i encollit. El ventre, el melic: es cola dins i em dona un tremolí que m'arriba als engonals, a l'esquena, a les cames. I ahi es queda, jugant en la seva corba, fins que poc a poc s'evapora.

Somnio que es forma un nuvolet, i que va navegant com un vaixell de vela per la finestra, pels carrers, les ciutats, fins a arribar a ta casa. Que es cola per la teva finestra, i es clava en la teva habitació. Es passeja, juganera com un nen petit, per arribar a la teva nuca, i condensar-se en la teva esquena. No sé si era aixó el que m'ensenyaren en l'escola com el cicle de l'aigua...