Aigua !!!!!!!!!!!

L'autopista a l'alçada del Vendrell anava quasi buida, aquell estiu el turisme havia anul·lat la major part de reserves, i únicament es veien algunes matricules estrangeres ; va deduir que possiblement eren persones que tenien propietats a Catalunya, i venien a comprovar personalment la situació. El mar tenia un color blau meravellós, i s'advertia que hi havia calma; va pensar que prendria un bany més endavant, va sortir de l'autopista a l'alçada de Cambrils, i es va incorporar a la carretera Nacional, dins del terme de Montroig, hi havia l'agregat de Miami-Platja, i un cop allà va sortir de la carretera i va enfilar cap al mar, va deturar el cotxe davant de l'anomenada Platja Cristall, era un sorral de considerables dimensions limitat a l'esquerra per una elevació del terreny, aquí ja començava la zona, on en el trencant de les onades hi havia petites pedres, enlloc de sorra fina, més avall i fins al delta hi havia platges, on calia fins i tot anar calçat, per evitar-se ferides a les plantes dels peus, es va posar la roba de bany, i d'una correguda va entrar al mar, l'aigua estava freda, però era d'una transparència que feia honor al lloc; quan va sortir es va anar secant al sol perquè no duia cap tovallola, va posar la roba de bany en una bossa de plàstic, i va tornar a incorporar-se a la carretera, va sortir-ne novament a l'Aldea, i va girar en direcció a Tortosa, pensava com havia fet tantes vegades, aturar-se a esmorzar al mercat, al costat del riu; el mercat era quasi buit, malgrat que eren ja les 10,00 passades, i va demanar un entrepà en una de les petites parades-bars; recordava encara quan hi havia al costat del mercat general, un petit mercat de peix, recordava també com el mercat general, no tenia feta la distribució per parades, i con al fons del mercat, els venedors de bacallà, tenien exposada la seva mercaderia, de forma que era visible des de tot arreu, penjaven els bacallans des de quasi el sostre !, ara el mercat era modern, asèptic, igual a molts altres, sense cap personalitat, abocat en el millor dels casos, ha tenir finalment una superfície comercial ( un Supermercat ) en el seu interior.


Va passejar una estona pel costat del riu, el nivell era força baix, però potser el normal, per aquella època de l'any; l'aigua tenia al seu pas per Tortosa, un color tèrbol, indefinible; el calor començava a ser sufocant; va emprendre novament la marxa fins a Tivenys, i allà va deturar-se un moment a cal Picurt, a veure una vegada més els treballs de ceràmica, amb acabat ibèric, en deien ells, que t'han havien captivat a l'Ingrid.




Va continuar per l'antiga carretera que s'enfilava per les muntanyes de Cardó, i que de tant en tant, li deixava veure un tros del riu, era una constant, terra, aigua, terra, aigua; els seus pensaments van tornar a l'Ingrid, al modus en que la va conèixer: un any per vacances va fer com recomanava l'Espriu , se'n va anar Nord enllà,
on diuen que la gent es culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, a Malmoe va veure conills pels Parcs, i es va quedar bocabadat, ella li va explicar que allí no se'ls menjaven, i així va començar la relació; ara ella i les seves filles, eren a Malmoe ; l'últim tram del camí el va fer per la carretera nova, al costat del riu, ara el paisatge era monòton, aigua, aigua, aigua.


Aigua !, aquest crit li recordava sempre, inevitablement la seva estada al Castell de Montjuïc, quan feia el servei militar a la Bateria L-1 ; la seva destinació a l'arma d'artilleria, li havia permès conèixer el Quarter de Sant Andreu , que era aleshores la seu del Regiment Mixt d'Artilleria núm. 7, i la Unitat anomenada Bateria L-1, amb seu al Castell de Montjuïc.


Aigua !, era la forma de fer-nos saber que s'apropava algú amb galons i/o estrelles, i que calia estar previngut; també hi havia un noi andalús, que deia el de la luz, que viene el de la luz , però certament, el crit ,aigua!, per la seva simplicitat es va imposar irremissiblement.


Pensava sovint en aquells dies, en les seves experiències militars, perquè malgrat els seus 50 anys, i el trobar-se llicenciat definitivament ,l'havien cridat a formar part de l'Exercit Català, com a la major part d'homes entre els 17 i 65 anys. L'havien destinat als serveis logístics; abans en la seva època d'artiller en deien Intendència, i bàsicament s'ocupaven dels queviures i els guarniments dels soldats; ara els logístics tenien cura integral de totes les necessitats de les forces en campanya, de fet venia a ser com una fusió entre l'antiga Intendència,i els aleshores anomenats Enginyers, i les unitats encarregades del subministrament i àdhuc del manteniment d'armes i municions.


Catalunya tota estava l'any 2010 en peu de guerra ! , l'aprofitament de l'aigua entre d'altres del riu Ebre, havia acabat enfrontant Aragó i Catalunya.


La tesi catalana mantenia, que els rius havien de mantenir un cabal mínim , per que s'evites la complerta salinització del Delta, i dels aquifers propers a la Mediterrània ; la tesi d'Aragó, insistia en que el cabal era suficient per aquest fi, però que Catalunya desviava una gran part d'aquesta aigua, per usos industrials, agrícoles, i de boca, que comportaven de fet un creixement econòmic molt important, en detriment de les legitimes expectatives d'Aragó, que havia de deixar passar l'aigua, i amb ella també les oportunitats econòmiques, perquè Catalunya tenia ja a priori unes necessitats creades.


El problema venia de lluny, ja a les darreries del segle XX, s'havia parlat des del nacionalisme català de comprar aigua del Roïna, però aleshores s'havia titllat als polítics catalans d'il·lusos, i àdhuc d'insolidaris. En les eleccions del 2003, els anomenats Partits Progressistes van poder formar el primer govern manifestament anticatalà des de 1976, i ben aviat es van veure els resultats : obligació de parlar la llengua castellana ( en tornaven a dir, Española ),deixar en mans del govern central, tots els temes d'infrastructures, ( entre d'altres l'aigua ), i poc a poc es va anar desmuntant el miratge de l'Autonomia de Catalunya, que de fet sempre havien contemplat com un perill, per l'anomenada UNIDAD DE ESPAÑA.


Va tornar a ser perillós expressar-se pels carrers en llengua catalana, i novament els registres d'afectes i desafectes van sortir del armari ( sempre els havien tingut guardats, malgrat que algunes persones de bona fe, arribessin a creure que els havien destruït )


En el tema de les infrastructures, es va veure deseguida, que Catalunya estava a la cua, i que l'antiga recepta dels peatges, era l'única possibilitat per als catalans; només aleshores alguns van entendre, que no havien pagat peatges, per poder circular amb cotxe, els havien pagat per poder viure !, Espanya ens volia com esclaus !, no era d'aplicació per a Catalunya, no almenys per als qui havien nascut en aquest país, l'article de la Constitució que predicava, que todos los españoles son iguales ante la Ley , nosaltres, no érem españoles ; mai ho havíem estat, i mai ho estaríem, el nostre, com els Aqueus a Grècia, era un poble d'esclaus !


La gent va anar veient com s'anaven desfent dels elements molestos, sense massa resistència, com quasi ningú era Nacionalista Català !, desprès els va arribar l'hora a tots els qui estaven involucrats d'una o altra forma, en qüestions de llengua i cultura catalana, aquí tampoc es va trobar gaire resistència, com no eren gaires, els sonats que s'estimaven el seu país !, finalment el lloc de naixement, va esdevenir un handicap per a quasi tot, i aleshores, el control de la situació estava ja plenament en mans dels Partits progressistes . La gota però que va encendre la revolta, va ser l'ordre de facturar el M3 d'aigua més car als catalans, i de reduir-los el bloc bàsic a un m3 per persona !


Aquí i allà es sentia dir, que havien matat un empleat de la Cia. d'aigües, més enllà, que havien cremat la caserna de los GUARDIAS DE ESPAÑA, que substituïen totes les forces anteriors; Barcelona finalment es va llençar al carrer, el dia 1 de juny de 2009, va foragitar el Govern Progressista, i va calar foc, a totes les seus de les Institucions, adéu Parlament, Adéu Casa dels Canonges, Adéu Ajuntament, Adéu Catedral, van anar seguint les diferents Delegacions, i van tastar també el foc, les oficines de les empreses financeres de capital espanyol. La nit de l'1 de juny del 2009, Barcelona tota era un incendi !


Al mati següent es van organitzar a cada poble, vila i ciutat, els somatents, i tots els homes d'entre 17 i 65 anys, van ser cridats a participar-hi. A mitjans del més de juny, s'havia constituït l'exercit català, com a resultat de la suma de tots els somatents, i cap al dia 20 de juny, la major part de catalans, ja sabien la seva destinació concreta en el si de l'exercit. Era penós veure com els campions del antimilitarisme havien tingut que organitzar un exercit !


L'Anselm - així es diu el nostre heroi -, va anar destinat a Logística ,com a Segon Oficial de la Companya de la ribera d'Ebre, amb seu a Mora la Nova. En la seva presentació, davant l'Oficial responsable , un enginyer de telecomunicacions, va demanar el perquè del seu nomenament;
-Es presenta l'Oficial segon ,Anselm Riba.
-Passi i segui si us plau.
-Voldria saber les raons del meu nomenament, i àdhuc les funcions que se suposa he d'exercir.
-Sembla que l'han nomenat perquè en la seva vida laboral, ha tractat sempre amb molta gent ,i sap com fer-ho, altrament la seva formació jurídica, ens vindrà d'allò mes be, sobretot si la cosa dura, que no ho crec.
Certament l'Anselm tenia una gran experiència de tracte amb altres persones; havia estat Cap d'una secció de vint-i-cinc persones ( homes i dones ), havia desenvolupat durant 10 anys, la dura tasca d'advocat d'ofici, i tenia finalment dues legislatures com a Regidor de l'equip de govern, en el seu municipi.
-De les qüestions tècniques ja m'encarregaré jo, però espero, arribat el cas, també la seva col·laboració,
hem dit Lluís Maria Beneit, i soc enginyer.
L'Anselm desprès de la seva presentació va anar cap al seu allotjament, que va resultar ser l'antiga Fonda Turu, tot just al altre cap del pont a Mora d'Ebre.


A la porta de la residència hi havia un soldat que li va demanar la seva acreditació, i que el va saludar militarment, tant bon punt va esbrinar, que estava davant del segon oficial,
-senyor el seu assistent vindrà ara mateix.
Acte seguit va demanar per radio que s'avises al assistent del segon oficial, que aquest havia arribat, i que es trobava a la porta de la Residència d'Oficials , en qüestió d'uns minuts compareixia un jove d'uns 25 anys, que es va fer càrrec de la seva maleta, es va presentar com Xavier Ustrell, i el va acompanyar fins al segon pis de l'edifici, va obrir la porta d'una de les habitacions que donaven damunt del riu, i va començar a desfer la maleta de l'Anselm.
-Xavier, m'has dit oi ?, deixa-ho estar que ja ho fare jo, si necessito alguna cosa, ja t'avisaré.
-A les seves ordres, va contestar l'assistent, tot tancant la porta al sortir.


L'Anselm va desfer la maleta, va pengar el parell de pantalons i americanes a l'armari, i va guardar als calaixos la roba interior - dues mudes - i tres camises de màniga curta que era tot el que duia ; en acabar va obrir la finestra de l'habitació, i es va delectar en la contemplació del riu que en aquell indret te una amplada considerable, malgrat portar - com en aquell moment - , un petit cabal d'aigua. Que l'esperava a les properes hores, dies o setmanes ?, va pensar que potser havia d'haver donat per suposat que l'oficial superior ho sabia tot d'ell, i que hagués estat més adequat presentar-se així :
-Anselm Riba, home de molts oficis, com ja veig que coneix.
En qualsevol cas, i malgrat que només s'havien dit unes poques paraules, tenia una bona impressió d'en Lluís Maria Beneit, semblava un home molt centrat, quina edat devia tenir ?, 45 ?, ho esbrinaria ben aviat ; el sol que s'anava ponent deixava damunt del riu, aquí i allà, petits arcs de Sant Martí, producte d'hores i hores d'insolació, de l'evaporació de l'aigua, del alt nivell d'humitat, i d'una temperatura que només cap a la mitjanit arribaria a estar per sota dels 25 graus, Mora d'Ebre era una sauna !


A l'hora del sopar - el menjador estava als baixos del mateix edifici de la Fonda Turu, com havia estat en la millor època de casa - en Lluís Maria Beneit, li va presentar la resta d'oficials i sots-oficials de la Unitat, i va donar compte de les informacions que venien de l'Estat Major, s'havien obert negociacions simultàniament ,amb el Govern de l'Aragó, amb el Govern de Madrid, i amb el Govern Francès, el plantejament era senzill, Catalunya es malfiava d'obtenir res d'Espanya, però pensava que potser la relació finisecular amb l'Aragó permetria arribar a algun acord, alhora però , volia arribar a un compromís amb data certa, per rebre aigua de l'Estat Francès, l'ordre per a totes les unitats era : consolidar les zones frontereres, evitant però en tot moment actes d'hostilitat. Desprès de sopar, es va notificar que al mati següent tothom tindria les seves ordres, i l'Oficial Superior es va retirar a la seva cambra.


L'Anselm no tenia son, i mantenia - encara - el vici de fumar, va sortir al carrer, i mentre creuava el pont damunt el riu Ebre en direcció a Mora la Nova, va encendre un cigarret Davidoff, potser si això durava gaire, malgrat que fumava només com a màxim cinc cigarrets al dia, es quedaria sense, va pensar, contemplant l'aigua, ara amb una tonalitat entre verd i gris, sota el reflex de la lluna. Ben aviat estava a l'estació del tren; un cop allí es va asseure en un dels bancs de l'andana, i es va acabar amb fruïció el cigarret; l'estació estava al capdamunt del poble, vora la carretera que duia a Falset i a Reus ; de fet havia estat l'estació de tren, la causa de l'existència de Mora la Nova, ja que en el moment d'estendre la línia, es va decidir que creuarien el riu, entre Mora i Garcia, de forma que l'estació quedava a l'altre costat del riu, tant en una població com l'altra, en el cas de Mora, ben aviat es van començar a construir cases al costat de l'estació, primer els pisos dels ferroviaris, desprès alguna casa al costat de la carretera, que servia menjars, i poc a poc, es va acabar consolidant a la riba dreta una important edificació, la millora de les vies de comunicació terrestres, Mora-Tortosa , Mora-Garcia, va acabar fent decantar a les Autoritats per reconèixer la identitat particular i diferenciada de Mora la Nova, respecte de Mora, que va passar a anomenar-se Mora d'Ebre


L'Anselm coneixia molt be aquella comarca, ja que en la seva infantesa havia passat alguns estius a Garcia, a casa de l'oncle, ell havia nascut també a la província de Tarragona, malgrat viure des dels cinc anys a les planes del Vallès, sempre hi havia tingut més tirada, que vers les altres províncies catalanes, recordava al senyor Pedrola de Miravet, enamorat de la terrissa i creador d'uns meravellosos càntirs d'oli, que feien tornar bojos als alemanys !, recordava l'emoció de passar el riu damunt d'aquelles fràgils barcasses, on hi podien anar, fins a sis cotxes !, recordava la frondositat de la propera Serra de Cardò, i els recorreguts fets amb les seves filles, quan eren menudes ,per aquelles contrades. El cap d'Estació el va treure del seu ensimismament, necessita alguna cosa ?, es troba be ?, l'Anselm va contestar que no precisava res i tot agraint la seva atenció es va acomiadar del Cap d'Estació; arribava a la Fonda Turu cap a les 12 de la nit, i malgrat estirar-se al llit, no es va adormir fins a les tres de la matinada, el calor n'era responsable en no poca mesura, però en el cap de l'Anselm s'hi havia posat a ballar un munt de records !


A les 6,30 del mati, el Xavier el va anar a despertar,
-senyor, criden a la llista del matí
a les 7,00 al costat de l'Oficial Superior, va passar revista a la unitat, eren 75 persones, la major part d'elles especialistes, amb grau d'oficial tercer, o de sots-oficial, tots d'edats superiors als 40 anys, només un grup de 12 estaven entre els 25 o 30 anys, va reconèixer entre ells al Xavier, eren els assistents, enllaços i serveis de la unitat. L'Oficial Superior va dir que els comunicaria ara els seus destins i les seves ordres concretes; li va donar una llista a l'Anselm perquè anés cridant als interessats, i quan es presentaven els lliurava un sobre tancat amb el nom de la població o zona que els i era confiada, Paüls, Horta de Sant Joan, Prat de Comte, Bot, Batea ,Vilalba dels Arcs, la Pobla de Massaluca, Riba-Roja d'Ebre, la Palma d'Ebre ; aquest era el perímetre exterior de la Unitat logística amb base a Mora d'Ebre, des de cadascun d'aquests punts i fins als límits de Catalunya per la seva zona, cada responsable n'havia de donar informació, per via telemàtica, telefònica , per ràdio o de forma personal, en el pitjor dels casos, en hores diferents al llarg del dia.
Desprès de que tothom rebés les seves ordres , l'Anselm va manar trencar files, la gent va anar a esmorzar , i a mig mati, començaven a sortir cap al seu destí , tots els grups restant únicament a Mora d'Ebre, l'Oficial Superior, l'oficial segon, el personal que atendria el centre d'informació, i els assistents d'ambdós que eren alhora enllaços en cas d'avaria dels sistemes tècnics.


El Lluís Maria Beneit i l'Anselm van dinar plegats, en acabar l'àpat, el Lluís Maria va lliurar un sobre adreçat al Oficial segon Anselm Riba, en el exterior s'hi llegia -- Ribera d'Ebre i Terra Alta -, L'Anselm el va obrir , i va començar la lectura :
Ha estat nomenat Oficial segon de l'escala activa, se li assigna el comandament de les comarques de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta; qualsevol oficial de l'escala tècnica, sigui quin sigui el seu grau, haurà d'obeir-lo en tot i per tot ; les seves funcions son assegurar el perfecte funcionament dels sistemes d'informació, exercir la responsabilitat última dels somatens de la seva àrea, i disposar el que estimi necessari, en cas de conflicte obert, fins a la recepció d'ordres concretes.
Era el Cap del Lluís Maria !, el responsable últim de dues comarques amb frontera exterior !, l'Anselm no donava crèdit al que acabava de llegir !
-vostè ho sabia tot el que diu la carta ?, li va preguntar al Lluís.
-Certament, i personalment crec que farà una bona tasca.
-Perquè no m'ho va dir quan hem vaig presentar ?
-Tenia ordres concretes que he complert fins l'últim punt.
-Cal que sàpiga alguna cosa més ?
-Des d'avui mateix, rebrà tota la informació dels diferents grups, la valorarà, i en farà un informe per al Comandament provincial. Les noves ordres li vindran des d'allí a partir d'ara.
-Quan tenim la primera informació ?
-A partir de les cinc de la tarda.


A les cinc en punt de la tarda van començar els missatges de les diferents zones : Paüls, Horta de Sant Joan, Prat de Comte, Bot, Batea ,Vilalba dels Arcs, la Pobla de Massaluca, Riba-Roja d'Ebre, la Palma d'Ebre. En tots els casos es comunicava que el grup s'havia instal·lat sense cap problema, i que a la zona no es detectava cap indici de la presencia de forces estranyes, ni cap activitat fora del normal. L'Anselm va informar a la seva vegada al responsable provincial, de que la zona de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta, no tenia res rellevant per ressaltar. Com si la normalitat no fos un fet excepcional !, va pensar l'Anselm.


A l'hora del sopar, li va preguntar al Lluís Maria, que en pensava de tota aquesta situació, i la resposta de l'Oficial Superior tècnic, va ser :
-tot plegat es molt complex, i no sabria contestar d'una manera precisa.
-Però vostè deu tenir una opinió formada, o no ?
-La tinc certament en algunes qüestions, però el problema s'escapa de la meva comprensió, i vostè que en pensa ?
-La pilota estava ara damunt la taula de l'Anselm, era molt hàbil aquell Oficial Tècnic !. Penso que respecte del tema de l'
aigua, l'home des de sempre n'ha fet una mala gestió; d'aigua hi ha la mateixa ara, que hi havia a l'època del pare Adam, fins i tot puc afirmar - que es la mateixa aigua - , ara més contaminada sens dubte, però des de sempre la humanitat ha estat poc curosa d'aquest recurs, sap quantes guerres tenen a l'aigua com element desencadenant ?
-Ara que hem fa esment potser la majoria, oi ?
-De nou la pilota estava al camp de l'Anselm, de moment guanyaven els de ciències va pensar. Certament es així , però el cert es que en pau o en guerra, tots necessitem aigua, i ara també caldrà trobar un nou equilibri entre els interessos d'uns i altres. Sap alguna cosa nova de les converses amb el Governs de l'Aragó, Espanya i França ?
-El Govern de Madrid, ha manifestat la seva voluntat de que Catalunya, torni a l'obediència NACIONAL el més ràpid possible no descarta la mobilització de l'exercit professional, per reduir el que ells anomenen sediciosos. L'Aragó està en les converses ,i alhora com nosaltres ha desplegat tots els homes útils per les poblacions frontereres , i França està interessada en el tema de la venda d'aigua , però adverteix que el tema va per llarg, mentrestant el Govern d'Europa, ha decidit enviar informadors a la zona de conflicte.
-Vostè el dia que hem vaig presentar, recordo que va dir , la seva formació jurídica, ens vindrà d'allò mes be, sobretot si la cosa dura, que no ho crec. M'ho pot explicar d'una forma més entenedora ?
-I tal !, la seva missió bàsica es ; assegurar el perfecte funcionament dels sistemes d'informació, i exercir la responsabilitat última dels somatens de la seva àrea, això vol dir, tenir cura de tots i cadascun dels seus homes ( no tots tenen massa clar perquè estem en situació de alerta bèl·lica ), i el mateix es pot dir dels membres del somaten, quants d'ells tenen parents a l'altra zona ?. El seus coneixements jurídics arribat el cas, han de servir per donar raons a uns i altres, o per vestir - esperem que no faci falta - un judici per incompliment dels deures amb la Pàtria.


L'Anselm va agrair al Lluís Maria les seves explicacions, li va demanar que en endavant es tractessin de tu, i li va dir si volia anar a donar un tomb ; el Lluís Maria es va excusar amb problemes de feina, i l'Anselm va decidir anar-hi tot sol. Emportat el radio telèfon !, va recorda-li a crits l'oficial tècnic, quan ja sortia al carrer. El Xavier li va portar, i l'Anselm va aprofitar per convidar-lo a passejar amb ell, va caldre comunicar aquesta circumstància a l'Oficial Tècnic, però finalment tots dos van creuar el riu en direcció a Mora la Nova, un cop dins de la població van caminar una estona, fins trencar a l'esquerra per la carretera de Garcia, i van seguir fins al pont del tren.


La plana de la vora del riu, era un jardí, predominava el color verd, però aquí i allà, les flors d'alguns arbres donaven un toc de color clar, a una estampa agrícola, sobre la que el sol deixava anar els darrers raigs del dia.
L'Anselm i el Xavier havien pujat dalt del pont; es divisaba clarament Garcia, des de la meitat fins al cim de la muntanya, - en el seu record - encara aquí i allà, es mantenien a mitja alçada algunes edificacions enrunades, vestigis històrics de l'anomenada Guerra Civil Espanyola, que es va desenvolupar des de l'any 1936, fins al 1939 ; ara però es veien només terrasses arbrades i ajardinades, tot plegat conformava una imatge d'extraordinària bellesa, va pensar que així devien ser els jardins de Babilonia; el riu s'estirava al seu davant, fins al pas que s'anomena Del Ase, perquè tant damunt de la població de Garcia, com a l'altra banda de la riba, ambdós turons semblen les orelles d'una ase, així li havien explicat feia molts anys, però el cert es que d'ases quadrúpedes feia molts, i molts anys, que no n'havia vista cap, ( les ases bípedes, eren al seu parer una espècie sense cap perill d'extinció, ans al contrari, cada dia, n'hi havia més, o almenys a ell li ho semblava ).


Van restar una estona en silenci, el sol va anar pujant cap al Molà, i el Priorat, en el seu camí cap a la posta, i l'ombra - no encara la foscor - van ensenyorir-se d'aquelles contrades. El soroll d'un tren que baixava, i que ben aviat van poder veure, al sortir del Pas de l'Ase, i creuar com un llamp, davant de l'enrunada estació de Garcia, els va retornar al present, calia baixar ràpidament, car el pont es molt estret, i el risc d'una caiguda molt elevat ; el tren va creuar sobre els seus caps, just al moment en que novament posaven el peus a la carretera, ara en direcció a Mora la Nova. L'Anselm i el Xavier havien estat passejant en silenci, fins aleshores només la contemplació, la observació i l'atenta escolta, els havia ocupat, però en aquell moment, quan la lluna començava a estirar totes les ombres, li va semblar a l'Anselm que calia conèixer una mica més, al seu company, i va preguntar al Xavier :
-De quin pobles ets tu ?
-De l'Horta de Sant Joan, senyor.
-No cal que em diguis senyor a tothora, de tu, o Anselm. I quina feina fas a l'Horta ?
-Treballava a l'Ajuntament, al servei de Recaptació, però a l'estiu també faig de guia, per aquella zona dels Ports. Suposo que per això m'han assignat com enllaç.
-I que et sembla tot aquesta situació que estem vivint ?
-No se si puc parlar amb franquesa, senyor, perdo Anselm, però no l'entenc gaire.
-La gent dels Ports, teniu una relació molt estreta, amb els pobles de la Franja, oi ?
-Des de sempre; això de les fronteres es una arbitrarietat; ells venen aquí i nosaltres anem allà, ara malgrat aquesta situació estranya, continua aquesta relació.
-Així la gent de Vallderobles, Cretas i Calaceite, continuen venint a l'Horta ?
-Sembla que coneix força be el terreny !
-Una mica. Deia, venen encara A L'Horta des de la Franja?
-Si, i suposo que ara amb les feines agrícoles, encara hi haurà mes relació.


Estaven creuant ja per damunt del riu, es veia a l'altra banda la residència d'oficials, quan el radiotelèfon de l'Anselm va començar a sonar.
-Anselm Riba, endavant, canvi.
-Soc el Lluís Maria, hauries de venir, hi ha una emergència, canvi.
-Estem arribant a la Residència, canvi i fora.


Al primer pis , a les habitacions que donaven a l'antiga carretera Nacional, hi havia la sala de Comunicacions, quan l'Anselm va arribar, el Lluís parlava encara amb l'Oficial tercer, encarregat, justament de la zona de l'Horta de Sant Joan ;
-Diu que hi ha una gran foc, entre la Vall de Tormo, i el Pla dels Anourets, davant de Calaceite ?, un moment que parlarà amb l'Oficial responsable.
-L'Anselm va agafar l'aparell de radio. Perquè envia aquesta informació per radio, hi ha algun problema tècnic ?, canvi.
-No tenim llum a tota la zona, està confirmat l'incendi des de Caseres, estic a l'espera de rebre noticies des d'Arnes; la gent d'aquí vol anar a ajudar en la extinció, sempre ho han fet. Espero instruccions, canvi.
-Rebuda la informació, estigui a l'escolta, canvi i fora.

L'Anselm va demanar al Lluís Maria, que comproves, si tenien accés per línies telefòniques amb Tarragona; la resposta va ser afirmativa.
-Truca doncs al responsable provincial.

A Tarragona, li van dir que el responsable estava en una reunió a Barcelona, que ja el localitzarien, i que ja els telefonaria ell.
-Horta per Mora, Horta per Mora !, en reben ?
-Endavant Horta, parli !
-L'incendi està confirmat des d'Arnes, i la columna de fum es veu perfectament des d'Horta; la gent esta nerviosa. Demano instruccions immediates, canvi.
-Poden anar a apagar el foc, informin des del lloc si es possible, i en qualsevol cas, deixin un reten a Horta, canvi i fora.

El Lluís Maria no se'n va poder estar de manifestar la seva inquietud:
-Anselm. No tens ordres superiors !
El Xavier, tampoc no va poder reprimir-se :
-Senyor, ha fet el que calia !

L'Anselm, va demanar al Oficial Tècnic que intentes, contactar amb el lloc de comandament d'Alcanyís; novament la mateixa cantarella ;
-Anselm. No tens ordres superiors !
-Jo no, però tu si, així que mira de fer-ho depressa !
Fou qüestió de segons, i ja tenia a l'altra banda del fil telefònic al responsable d'Alcanyís :
-Hola, ¿ quien esta al aparato? ?
-Hola, soy Anselmo Riba desde Mora de Ebro.
-¿ Que nos quiere, no sabe que no podemos tener relación a este nivel?
-Seguramente, pero acabo de enviar un grupo de personas, para que ayuden a sofocar el incendio de la zona de Calaceite y alrededores.
-Nadie se lo ha pedido.
-Se equivoca, lo han pedido los habitantes de la zona.
-No puedo darles autorización, tendré que hablar con Zaragoza.
-No tiene que darnos ninguna autorización, únicamente quería que supieran que estamos trabajando en esa zona, y que dejara trabajar a estas personas.
-Insisto, tendré que hablar con Zaragoza.
-Bien, haga lo que estime correcto, pero nosotros vamos a intentar apagar el incendio.
-Le llamare mas tarde.
-Bien, pues hasta luego.

L'Anselm va preguntar al Lluís Maria, si tenia autoritat per poder demanar ajuda aèria contra el foc, i tant ¡, li va contestar ; doncs demana ajuda aèria, i digues que la dirigirem des d'aquesta Comandància.

En pocs minuts tenien contacte per radio, amb dos hidroavions de la base de Reus :

-Hidro 1 a Mora, canvi
-Mora, els sentim be, canvi
-On podem agafar aigua ?, canvi
-Aquí a Mora, al riu, canvi
-Venim ara, canvi i fora.

Els hidroavions van carregar d'aigua en sentit descendent, baixant des del pont nou de la carretera nacional, i van enlairar-se.
-Hidro, 1. Anem cap al foc, canvi i fora.

A la Sala de Comunicacions, es va fer un silenci pesat, encara no eren les 11 de la nit.


A les 11,15 des del Hidro 1 , el pilot comunicava que havien fet una buidada i tornaven a carregar. A les, 11,30 es feina una nova buidada ; i a les 11,45,, les 12,00, i desprès a les 12,15 el pilot, informava que tornaven a Reus per respostar.

A les 12,30 el Responsable Provincial, demanava informació respecte d
'una urgència que li havien comunicat.
-Hola, amb qui parlo ?
-Anselm Riba a l'aparell. Hi ha hagut un incendi, hem demanat ajuda aèria. S'han fet algunes passades, ara els avions han tornat a Reus a respostar.
-Ben fet !. Com està la situació ?
-Ara demanaren informació per radio, ja que la zona s'ha quedat sense llum, i no van les línies telefòniques.
-Mantinguin informat en tot moment.
-D'acord.



El Lluís Maria, li va recordar que no havia comentat res, de la ubicació de l'incendi, i l'Anselm li va contestar :
-ja hi haurà temps per a fer-ho.


Els hidroavions van tornar per segona vegada, i van estar treballant fins a les 2,00 hores. El pilot va informar que els equips de terra es feien càrrec de l'incendi, i que llevat d'un imprevist la seva missió estava complerta. L'Anselm els va agrair la feina feta.


L'Horta de Sant Juan, comunicava a les 2,15 que tornaven els efectius desplaçats a la zona de Calaceite, sense novetat.


A les 2,30 l'Anselm demanava que per via telemàtica, s'envies a Tarragona el següent comunicat :
De l'oficial segon Anselm Riba , responsable de la zona de la ribera d'Ebre i la Terra Alta ; aquesta nit s'ha actuat per les forces d'aquesta zona, en un incendi forestal produït a la zona de Calaceite. D'aquesta actuació n'ha estat avisada la Comandància d'Alcanyís, que ha manifestat que donaria trasllat a Saragossa, en cap moment des de la zona d'Aragó, s'ha manifestat cap hostilitat a l'actuació catalana, ans al contrari. Aquesta decisió ha estat presa, per l'oficial signant, i aquest n'assumeix tota la responsabilitat.

-Ara ja podem anar a dormir, i demà Déu dirà. Va dir l'Anselm
-Algú s'ha de quedar de guàrdia a la Sala de Comunicacions. Va contestar el Lluís Maria.
-Si, però no serà cap de nosaltres tres, anem a dormir, es una ordre !

L'Anselm, el Lluís Maria i el Xavier , es van retirar a les seves habitacions, però l'estat d'excitació en que es trobaven no els va deixar conciliar el son, fins quasi be les 5 de la matinada.


A les 6,30 el Xavier entrava a despertar a l'Anselm ;
-Senyor, criden a la llista del mati.

A les 7,00 es va passar la llista, tothom tenia coneixement dels fets de la matinada, i esperava alguna instrucció de l'Anselm, que aquest no va donar. A l'esmorzar tampoc va voler fer cap comentari al respecte.

A les 10,00 va demanar que es comuniques amb tots els llocs, per tal de rebre novetats, i des de : Paüls, Horta de Sant Joan, Prat de Comte, Bot, Batea ,Vilalba dels Arcs, la Pobla de Massaluca, Riba-Roja d'Ebre, la Palma d'Ebre, va donar el següent missatge ‘sense novetat'. Així que tothom trobava normal ,i àdhuc correcte, el que havien fet la matinada passada. Tothom ?, no !, a les 11,30 pel telèfon el responsable de Tarragona, va demanar per l'Oficial Anselm Riba, i la conversa va tenir un aire diferent :
-Perquè no em va informar de que havia enviat personal a Calaceite ?
-De fet, únicament vaig permetre que hi anessin, desconec la seva reacció en cas d'haver-ho prohibit.
-I, perquè no em va informar que havia enviat els hidroavions fora de Catalunya ?
-Vaig entendre que calia donar aquest suport als nostres homes.
-Sap que a estat Barcelona, qui m'ha informat de tot aquest afer ?
-Senyor, te una comunicació meva datada a les 2,30 hores d'avui , en la que s'explica tota la situació, i m'en faig únic responsable.
-No he rebut res, jo !
-Senyor es va enviar per via telemàtica.
-Preparis a respondre davant d'un Consell, ara mateix surt cap a Mora d'Ebre un Oficial per a rellevar-lo !
-A les seves ordres.

L'Anselm va fer cridar al Lluís Maria Beneit, el va posar al corrent de la conversa, i li va manifestar, que temporalment, i fins a la arribada del nou Oficial, la responsabilitat tornava a ser seva.

-Estan bojos aquests de Tarragona !. Va dir el Lluís Maria. Ara mateix he sentit que l'Aragò desmobilitza a la seva gent, que es forma una taula de negociacions bilateral Catalunya-Aragó. Es pensen que es mèrit d'ells?, imbècils !
-En qualsevol cas, fins que Catalunya ens desmobilitzi, la situació es la que hi ha. A partir d'ara tornes a tenir el comandament !.

L'Anselm va sortir al carrer, era ja el migdia, a Mora queia un sol de justícia, la frase el va fer somriure, justícia ?, es va asseure al davant de l'antiga Fonda, cercant l'ombra d'uns arbres, i va deixar la mirada damunt l'aigua del riu Ebre, que aliena a totes les cabòries d'uns i altres s'escolava cap al mar, com havia fet des de qui sap els anys !. Es va palpar les butxaques de la camisa, i va treure un cigarret Davidoff, potser encara no s'hauria de preocupar per comprar-ne si era cert el que li havia dit el Lluís Maria. Va fruir-ne lentament, assaborint-lo fins a la fi; el mateix es va posar a riure, l'últim cigarret dels condemnats !




El Xavier el va anar a buscar, el demanaven per telèfon, des d'Alcanyís.
-Hola, ¿ usted tiene que ser maño, no?
-¿Porque?
-Hombre!, Le digo que no puedo autorizarle, y usted va y hace lo que estima correcto.
-Y, ¿ qué tenia que hacer según usted?
-Nada hombre, lo que hizo!. ¿ Ya sabe que esta historia se ha terminado?
-Aquí todavía no.
-No pueden tardar mucho, le llamo porque quiero que venga usted y su familia a Hijar, a mi pueblo.
-No sé si podrá ser.
-Claro que podrá ser hombre!, Le espero en Hijar, en la Plaza del Ayuntamiento en el número 3, José García Moreno.
-Bueno, si es posible, nos veremos allí algún día, yo le llamare antes.
-Venga Anselmo, no me falle. Un abrazo
-Un abrazo, adiós.

Quan va penjar el telèfon, el cridaven per una altra línia, aquesta vegada des de Barcelona :
-Hola, es l'oficial responsable ?
-Doncs no ho se.
-Es l'Anselm Riba ?
-Si senyor.
-Doncs es el responsable, li comunico que la seva unitat queda desmobilitzada, rebrà una confirmació telemàtica, i un cop recollit el material, tothom pot marxar cap a casa, sort !
-Gràcies !

L'Anselm tenia al seu costat al Lluís Maria, i aquest havia sentit tota la conversa;
-s'acabat !, va dir,
-no encara, va respondre l'Anselm, s'ha de recollir el material. Envia un missatge a totes les poblacions, dient que el responsable, torni amb el material, i un cop signada la conformitat podrà marxar a casa.

La major part dels llocs van contestar, que al llarg del dia passarien per Mora a tornar el material, que dinarien amb la gent del poble per a celebrar-ho tots junts; també a Mora d'Ebre des del somaten s'havia organitzat un dinar-festa.

Durant el dinar l'Anselm i el Lluís Maria, van poder parlar d'ells mateixos, i del futur. El Lluís Maria tenia efectivament 45 anys, fins a l'esclat de la crisi de l'aigua, estava treballant a la Telefònica de Catalunya, com encarregat tècnic, de la connurbació de Barcelona, tenint sota la seva responsabilitat, els dos Vallès; vivia a Sant Cugat, estava casat i no tenia cap fill del matrimoni, la seva dona estava llicenciada en Filosofia, i donava classes a la Universitat Autònoma de Barcelona, fora de la feina, només l'interessava conèixer més i més coses relacionades amb el món de la tècnica, reconeixia que malgrat mantenir una bona relació amb la seva parella, un i altre estaven més casats amb la feina, que entre ells; ho deia com quasi tot, sense emoció, com el forense que descriu l'estat de totes les peces d'un cos humà, mentre fa l'autòpsia; semblava que aquesta situació no li desagradava, no n'esperava cap canvi, i fins i tot, la possibilitat remota de que se'n produís algun, semblava amoïnar-lo. L'Anselm li va dir :
-Tens una molt bona preparació, i has estat un oficial molt eficient, potser fora hora de plantejar-se alguna cosa nova, no creus ?
-Que dius ?, m'he limitat a complir unes ordres - com sempre - , i això es el que m'agrada, fer el que ser fer. Si hagués sigut meva la decisió, l'incendi de Calaceite, possiblement s'hauria estes per tota la zona dels Ports i del Maestrat.
-I havia massa pressió de la gent, no ho haguessin permès.
-Millor m'ho poses, hagués tingut un aixecament !. A tot això, tu que faràs ara ?
-De moment esperar el lliurament del material, confeccionar-ne l'inventari, i esperar al oficial que Tarragona m'ha dit, que vindrà a rellevar-me.
-Però si ja no som militars !, envia'l a pastar fang!
-Lluís Maria, mai hem estat militars, des del primer dia, només som catalans que davant d'una situació de perill per al nostre país, hem acceptat una jerarquització i assolit un compromís, per la defensa de la terra; però de cap manera hem estat militars, a lo més militaritzats a contra cor !
-Raó de més, perquè facis el que et dic !
-Aquí no puc estar-hi d'acord, i ho sento, però penso que les coses només es poden fer dues maneres, ben fetes o mal fetes, i m'agrada - quan es possible - fer-les ben fetes !. Esperaré a l'oficial que ve de Tarragona !.

En acabar el dinar, van començar a fer l'inventari del material que tenia la Unitat a Mora d'Ebre, i ben aviat van començar a arribar els responsables dels diferents llocs : Paüls, Horta de Sant Joan, Prat de Comte, Bot, Batea ,Vilalba dels Arcs, la Pobla de Massaluca, Riba-Roja d'Ebre, la Palma d'Ebre, tothom portava alhora que el material i un inventari signat, en el que només hi mancava el conforme de Mora d'Ebre, un somrís d'orella a orella, s'havia acabat !, i tots tenien la sensació de que l'actuació de Mora d'Ebre, en l'incendi de Calaceite, n'era en alguna mesura responsable. Un cop signada la conformitat del material, tothom demanava l'adreça dels altres , i deixava la seva en una llista, i marxava cap a casa seva, dient que calia que ens tornessin a veure alguna vegada, per recordar aquells bons moments !


A les cinc de la tarda, tot el material estava carregat en un camió, i el Lluís Maria li va preguntar a l'Anselm si el material podia marxar cap a Tarragona;
-El material, i tu podeu marxar cap a Tarragona.
-No, jo m'estaré aquí amb tu, fins que arribi l'oficial de Tarragona.
-Marxa amb el material, i controla el lliu
rament a Tarragona; allí et donaran transport fins a casa, perquè tu vas venir amb el material, oi ?
-Si, certament, però m'agradaria quedar-me amb tu per fer-te costat.
-Recordes el que hem vas dir el dia de la meva arribada? l'han nomenat perquè en la seva vida laboral, ha tractat sempre amb molta gent ,i sap com fer-ho, altrament la seva formació jurídica, ens vindrà d'allò mes be, sobretot si la cosa dura, que no ho crec. Doncs ha estat profètic, i de ben segur la formació jurídica, en servirà si arriba el cas, que no ho crec, per sortir-m'en sense dany, marxa tranquil que ja ens veurem, al capdavall som veïns, ja tens el meu telèfon , el meu e.mail, i la meva adreça.
-Com marxaràs tu ?
-Tinc aquí el cotxe, vaig venir preparat. Vinga marxeu ! a reveure !
-A reveure !, cuidat !


L'Anselm es va acomiadar del Xavier, que li va fer prometre que aniria a veure'l a l'Horta de Sant Joan, com a condició per a deixar-lo sol a Mora d'Ebre.


A les 6,00 amb un sol de plom, l'Anselm va anar a cercar seient a l'ombra dels arbres que hi havia davant de l'antiga Fonda Turu, davant del riu, amb un perfecte control del tràfic que anava o venia, per l'antic pont damunt el riu; va treure el paquet de Davidoff, i va encendre un cigarret; el fum formava un núvol damunt del seu cap, com si es trobes en una habitació; no corria un alè d'aire, va tancar els ulls, va recolzar-se a l'escorça de l'arbre, i va dedicar tota la seva atenció al cigarret.
A les 7,00 un copet a l'esquena el va despertar.
-vostè es l'Anselm Riba ?
-Si, jo soc, i qui es vostè ?
-Soc l'Eduard Catalán, Oficial segon, fins fa unes hores, destinat a la Comandància de Tarragona.
-L'esperava.
-M'ho havia imaginat, i per aquesta raó, he volgut venir fins a Mora d'Ebre.
-Que vol dir, he volgut venir ?
-Senzillament, que des de l'ordre de desmobilització, ja no tenim cap grau; les responsabilitats pendents, en el seu cas es ventilaran davant la Justícia Ordinària. Per dir-li això, he vingut fins a Mora, be, per això i per coneixe'l, a Tarragona se'n ha parlat molt de vostè.
-Ja m'ho imagino, així ja puc marxar cap a casa ?.
-Si, ja podem marxar tots cap a casa.
-Vostè cap on va ?
-Vaig fins a Lleida, porto vehicle, vol que el deixi en algun lloc ?
-No, ja també porto vehicle, i pensava fer una petita excursió, tot tornant cap a casa.
-A reveure, Anselm.
-A reveure, Eduard.


L'Anselm va recollir la roba de l'armari, va fer la maleta, va donar una darrera mirada per l'antiga Fonda Turu, i va deixar les claus a l'Ajuntament de Mora d'Ebre. Desprès va creuar el pont, i va anar fins on tenia el cotxe, just darrera de l'estació del tren, va carregar la maleta, i va engegar el motor; pel mirall del retrovisor anava veient el riu a mesura que pujava per la carretera en direcció a Falset, al arribar al cap de la pujada va deturar el cotxe, i va baixar per donar una darrera mirada; davant d'ell les primeres cases de Mora la Nova, l'estació, el riu, i Mora d'Ebre, a dreta i esquerra, el riu fins a perdre's de vista, de ben segur que passaria molt de temps fins que tornes per aquelles contrades !. Va seguir la carretera passant per Falset, pel Coll del mateix nom, pel Coll de la Teixeta fins arribar a les Borges del Camp, allí va girar a l'esquerra, va creuar la població, va pujar el coll d'Alforja, i va anar conduint fins a Prades, un cop allà va demanar a l'hostal si tenien llits, va baixar la maleta, es va dutxar, es va canviar la roba interior, es va posar una camisa neta, i va sortir cap a la Plaça Major ; des de la carretera l'accés a la plaça es fa passant per una de les portes que tancaven la població, la plaça en tres dels quatres costats es porticada, i en l'altre des de la seva posició a la dreta, hi ha l'església ; Al fons, com feia molts i molts anys, hi havia L'Estanc, ell hi havia comprat tabac en alguna ocasió feia molts anys, desprès es van dedicar a donar de menjar, a donar molt be de menjar, segons el seu criteri personal; va veure que estava obert , va entrar i preguntar si feien sopar, la resposta afirmativa el va fer feliç, va demanar una amanida catalana, Un guàrdia civil a la brasa, amb pa torrat ( així en deien de les anomenades sardines de barril, o de casco) , un porro de vi de la casa, un cafè amb llet, i un cigar, van completar un sopar que a l'Anselm li va semblar excel·lent.
Desprès una caminada pel poble, fins que tocaven les dotze de la nit al campanar de l'església, i cap a dormir !. Prades està a una alçada d'uns 1.000 metres sobre el nivell del mar, i aquesta circumstància fa que les nits, siguin molt mes fresques que a Mora d'Ebre. L'Anselm va dormir com un àngel.


Al mati següent, desprès d'esmorzar va anar cap al Monestir de Poblet, va fer-hi una passejada, i desprès amb el cotxe el va circumval·lar per la carretera de les Masies, aturant-se per veure aigua de la font del Ferro, i aprofitant per contemplar el magnífic edifici del Monestir. Va aturar el cotxe per contemplar les fonts que hi havia al naixement del Francolí - només sortia aigua, i no gaire, per la meitat encara de les fonts - ; l'aigua havia estat en els darrers dies, la protagonista de la seva vida, va pensar en això mentre instintivament pujava a l'autopista i enfilava el cotxe en direcció a Barcelona. A ell de sempre li havien recomanat que begués aigua, patia des de molt jove, de periòdics atacs de gota, però llevat d'algun sopar com el de Prades - va recordar el guàrdia civil de la nit anterior -, no solia beure gaire; potser ara es l'hora de canviar, va pensar mentre accelerava el cotxe.


A l'hora de dinar es trobava a Castellar del Vallès, de nou a casa !, va anar cap al poble vell; la Fonda Pi era la seva destinació, des de feia molts i molts anys, la Fonda la portava la mateixa família, havia anat passant de pares a fills, i nets, però es mantenia encara la cuina casolana, la cordialitat en el tracte - traduït en l'oferiment sempre d'un plat més d'escudella, per exemple -. El dinar li va servir per posar-se al corrent de les novetats de la Vila, durant la crisi de l'aigua ,s'havien tancat les dues fàbriques que tenien drets sobre l'aquifer - a Castellar del Vallès l'aigua de boca procedia encara dels pous de titularitat municipal des de principis dels anys 1990 - i únicament es subministraven directament aquestes dues indústries, la resta ho feia des de les canonades que portaven aigua del consorci Ter-Llobregat; ara l'Ajuntament i les empreses estaven negociant les condicions per tornar a tenir el permís d'obertura. Va recordar la duresa de les negociacions dutes a terme, per adquirir al propietari privat el aquifer - ell havia estat membre del Consistori que va dur a terme l'adquisició . Va desitjar que l'actual Consistori trobes la manera de conciliar la continuïtat de la producció, i alhora que l'aigua de l'aquifer fos únicament pel consum de boca, en el seu interior sabia però , que aquesta seria una tasca molt dura, i es va sentir confortat de no ser en aquests moments, una de les persones que haurien de discutir sobre la qüestió.




En acabar el dinar, es va acomiadar del personal de la Fonda, i va conduir cap a l'eixample; ara ja no se li deia així, perquè el poble havia crescut molt, però aquest era el nom de la zona on tenia la casa, quan va arribar per primera vegada a Castellar del Vallès.


La casa estava tancada, tal i com l'havia deixat al marxar, va recollir la correspondència ,va entrar a la casa , va obrir les finestres, i tot seguit va decidir escombrar el pati, i regar una mica les plantes. Algunes d'elles encara tenien salvació !


Cap al vespre va sortir al pati, i va decidir obrir la correspondència, hi havia extractes, rebuts, ofertes, semblava que no havia succeït res en els darrers dies !,
Hi havia també cartes de la família, i un avis per recollir un telegrama que li havien enviat des del Centre Director de Catalunya, que era l'òrgan que havia assumit de forma temporal i provisional, el control polític del Principat.
Va començar per les cartes de la família, venien les dos de Malmoe, allí estava la seva dona Ingrid, amb la filla gran Cristina que estava en estat de gravidesa, i molt propera a sortir de comptes, i la filla petita - a ell li agradava dir-li així, però la Carlota tenia ja 26 anys ! -, les tres estaven ve segons deien, només una mica preocupades per les noticies que arribaven de Catalunya, i perquè des del dia en que s'havia de presentar a Mora d'Ebre, no tenien cap noticia d'ell, en acabar de llegir la carta, va decidir trucar-les, es va posar al telèfon la seva dona, la Ingrid:
-Hello !
-Hola, soc l'Anselm.
-Com estàs soldadet?, com es que no has trucar fins ara ?, et trobes be ?, no t'ha passat res ?.
-Bé molt bé, no es podia trucar a ningú durant aquests dies, i menys encara, quan com en el vostre cas, esteu a l'estranger. I la Carolina com està ?, i la Carlota ?
-Molt pesada, ara esta passejant pel parc ,sort que vam decidir venir a casa de la meva mare, perquè aquí deu fer molta calor, oi ?. La Carlota treballa a l'Hospital Presbiterià, necessitaven una intèrpret de llengua castellana, amb coneixements de medecina, i li han fet un contracte fins al setembre.
-I, tu, com estàs?
-Enyorada, em semblava que deseguida tornaria a sentir-me a casa, però el cert, es que ara, casa meva, es a Catalunya, a Castellar del Vallès.
-De ben segur que només que passin uns quan dies més, ja et trobaràs millor.
-Que faràs tu ara, perquè no vens a veuren's ?
-Sembla que això encara no s'acabat, almenys per a mi, i desprès tinc que tornar a la feina, tenia les vacances demanades cap a fi de mes.
-I, doncs, que hi ha alguna cosa que no m'has explicat ?
-No dona, no es res greu, però possiblement m'hauré de presentar a Barcelona.
-Telefona cada dia, menja be, cuidat, t'estimo.
-Jo també, dona molts petons a les nenes.

L'Anselm va penjar el telèfon, va recordar que no tenia res per a menjar a casa, i va decidir anar a fer la compra, els
grans magatzems no tancaven fins a les 22,00 hores; pa, fruita, cervesa, embotits, ous, pasta, tomàquets, escaroles, les seves nocions de cuina eren limitades, però no em moriré de gana, va pensar.


Va sopar al pati, corria l'airet característic de Castellar del Vallès, venia des de la Mola, i escombrava, la xafogor, els fums i el calor, cap a Sabadell, desprès es va fumar un dels seus Davidoff, i va somriure, havien durat més que la crisi !, devien ser les dos de la matinada, quan un cop recollida la taula, netejats els plats, i endreçada la cuina, es posava al llit. Mentre s'havia anat movent l'absència de l'Ingrid havia estat suportable, però ara, trobava que el llit esdevenia gegantí, va posar el despertador a les 7,00, i tot pensant es va adormir.


Al mati desprès d'endreçar-se, i esmorzar, va anar a telègrafs , el text que li van donar deia només :
Preguem la seva presentació, tant aviat com sigui possible, a l'Estació de Franca, seu del Centre Director de Catalunya.
Ni la més mínima indicació del que li volien; va trucar a la feina, treballava en una companya d'assegurances, al departament de sinistres, va explicar que havia tornat, però que li calia presentar-se a Barcelona, i que ja portaria algun justificant per a fer content, al Director de Recursos Humans.


Va deixar el cotxe a Sabadell , a l'estació de -Cal Marcet- , així en diuen avui encara, per la seva proximitat al que havia estat la fàbrica més important de Sabadell, en la seva època tèxtil - o una de les més - , i seu ara, dels serveis de la policia local. El viatge va ser entretingut, Sant Quirze del Vallès ( episodi de no poques històries de la seva infantesa i joventut ), Bellaterra, ( Seu de la Universitat Autònoma, on s'havia llicenciat en Dret, en una de les primeres promocions, quan el campus, era només un bell projecte ), Sant Joan ( aquí havia fet el batxillerat superior, mentre treballava en un despatx tèxtil ), Sant Cugat del Vallès ( i tenia molts i bons amics, entre ells, un de nou, el Lluís Maria Beneit ), a totes les estacions, fins a la Plaça de Catalunya, hi tenia una relació o altra, si més no, hi havia estat, per feina o per lleure.


Barcelona, Barcinunya, com li agradava dir-li a ell, era un forn, va anar baixant per les Rambles fins a Colom, hi havia com sempre una munió de gent, de totes les races i colors, va veure els edificis ennegrits pel foc, del que havien estat la Comandància de Marina, i el Govern Militar de Barcelona, en aquest edifici hi havia estat destinat breument, en la seva època de soldat d'artilleria, recordava molt be, el pati senyorívol, les escales majestuoses, i el anomenat Bar de la Tropa, que havia passat des de les golfes, fins als soterrani, als militars de la seva època, els hi agradava força aixecar el colze.
Al girar pel passegi de Colom, va veure la línia de l'horitzó, Barcelona s'havia girat al mar, i acte seguit, havia començat a allunyar-lo !.


Hi havia més edificis ennegrits, la Capitania General a l'esquerra del Passeig en direcció al Parc de la Ciutadella, i l'edifici que havia estat GOBIERNO CIVIL, i DELEGACION DEL GOBIERNO, al començament del Marques de l'Argentera, una mica abans d'arribar a l'estació de França ; coneixia molt be l'edifici de l'estació perquè havia agafat el tren en més d'una ocasió, fins que van fer l'estació de Sants, els trens en direcció a Tarragona, sortien d'aquesta estació, i quan tornava del seu viatge de noces amb la Ingrid, el Talgo també parava aquí; li va sobtar veure que el Hall estava ocupat, per divisions de cartró-pedra, però al capdavall, en un lloc o altre, s'havien d'aixoplugar els del Centre Director de Catalunya, desprès de cremar, o deixar cremar, si més no, la fusteria de tants i tants edificis. Va presentar el seu telegrama, al primer que li va semblar, que tenia alguna cosa a veure amb la organització - es una forma de parlar , allò semblava una gàbia de grills -, i per sorpresa seva, va resultar que havia encertat; aquella persona el va portar directament al Consell, i un cop allà el van fer passar ràpidament :
-Vostè es l'Anselm Riba
-Si, soc jo
-L'hem fet venir, perquè tenim intenció de formar un Govern Provisional. Vostè es una de les persones candidates a formar-ne part.
-Puc preguntar per quina raó ?
-El seu historial de dedicació al país.
-El Consell te coneixement de la meva actuació a Mora d'Ebre ?
-N'estem informats.
-Segons el responsable de Tarragona, tinc que respondre davant d'un Consell.
-De fet - i va somriure, al dir-ho - , es el que està fent en aquest moment, oi ?
-Disculpin, però m'ha semblat que aquest punt s'havia d'aclarir.
-No cal que es disculpi, el seu tarannà no ha esta aliè, alhora de seleccionar-lo.
-Doncs, per la meva part res mes a dir, a la seva disposició.
-N'estaven convençuts. Des d'ara mateix forma part del Consell, al sortir li donaran les seves credencials. Demani allò que necessiti a la persona que l'atendrà.
-Gràcies
-Ens veurem demà.

A la sortida li van lliurar un document que l'acreditava, com a membre del Consell, del Centre Director de Catalunya, l'Anselm va demanar que es dones avis a la seva empresa de la seva nova situació, i així es va fer. Des d'aquell moment la situació de l'Anselm, va passar d'excedència per raons bèl·liques a excedència Especial. Li van donar també tot un seguit d'informació relativa als llocs, assumptes, i horaris, on havia d'estar present.


L'Anselm va tornar cap a Castellar del Vallès, aquesta vegada però, el viatge se li va passar, sense veure altra cosa, que les tasques que havia de dur a terme :
MENBRE DE LA COMISSIO MITXA CATALUNYA-ARAGO PEL TEMA DE L'AIGUA.
MENBRE DE LA COMISSIO D'INFRAESTRUCTURES DE CATALUNYA.
MENBRE DEL CONSELL PERMANENT DEL CENTRE DIRECTOR DE CATALUNYA
La lectura d'assumptes, i horaris, li va deixar clar, que aquell any, no podria fer vacances amb la seva dona.


Un cop a casa seva, va telefonar a Malmoe, i li va explicar fil pel randa, tot el que li havia passat, i el que li havien encomanat a la Ingrid, ella li va dir :
-Que faràs ara, on viuràs ?
-Suposo que la major part del temps fora de Castellar. Ja li diré a la Dolors Ustrell, que ens doni una mirada a la casa de tant en tant; aquest any si que les plantes sens marciran totes, oi ?
-Les plantes rai !, tu es el que em preocupa, aquí tot sol!, de ben segur que fa dies que no et prens les pastilles per la pressió, que fumes més del compte, i que la casa deu semblar una cort.
-Dona no tant, les pastilles si que fa dies que no les prenc, però el tabac ja saps que el controlo, i en quan a la casa, com quasi no hi he estat, Déu n'hi do el goig que fa encara !.
-T'enyorem totes molt, vine quan sigui possible !.
-Ho faré, jo us trobo també molt a faltar.
-Truca'm cada dia. Un petó de totes
-Molt bé, un per cadascuna , i un de més petit per a la sogra !, adéu.

L'Anselm va trucar desprès a la Dolors Ustrell, era una bona amiga de la família, li va dir que estaria uns dies fora, i que abans de marxar a l'endemà li deixaria les claus de casa; la Dolors li va preguntar per l'Ingrid, la Carolina, i la Carlota, ell li va explicar que les tres estaven bé - això almenys li deien a ell -, i va declinar la invitació d'anar a sopar a casa seva, excusant-se en que tenia molta feina - de fet era cert -. Acte seguit va obrir la primera carpeta de dossiers, i va començar a llegir, devien se quasi les dotze de la nit, quan va pensar que potser hauria de sopar alguna cosa, va menjar una mica de fruita, i va sortir a fer un tomb pel carrer, cap a la una de la matinada ja estava al llit.


A les 7,00 el despertador va fer la seva feina, l'Anselm es va llevar, es va endreçar, va fer-se un cafè, i desprès de deixar-li les claus a la Dolors Ustrell, va marxar cap a Sabadell, va deixar el cotxe en un pàrquing, i va agafar el tren de la línia Manresa-Barcelona, el que fa molts anys, en deien el tren del Nord; en mitja hora estava a l'Arc del Triomf, va baixar pel Salo de Víctor Pradera, davant de l'Audiència Provincial, i va veure que també el foc havia arribat a la Justícia, per fi la frase que deien els argentins, algun dia sonaran los tiros por el lao de la justícia !!, s'havia fet realitat, va continuar pel costat del Parc de la Ciutadella, i va veure també les parets ennegrides del Parlament de Catalunya, i en el seu interior va pensar, quants esforços s'haurien d'esmerçar per reparar els efectes d'aquella onada d'indignació popular !.


A les 9,00 tenia una reunió amb el Delegats d'Aragó pel tema de l'aigua; cada Delegació tenia quinze representants, l'Anselm va prendre seient i va escoltar, al cap d'una hora estava clar per a ell, que cada Delegació parlava del seu problema, no del problema de l'aigua, va demanar la paraula, i va proposar :
-Señores Delegados, en lugar de hablar del problema de Aragón con el agua, o del problema de Cataluña con el agua, ¿ porque no hablamos del problema del agua en la zona del Ebro, desde su nacimiento hasta su salida al mar?


El plantejament va tenir la virtut de donar un nou enfoc a les converses, l'Anselm veia com des del costat de la Delegació Aragonesa, alguns els assenyalaven amb el dit, i xiuxiuejaven , es el que envio a su gente para apagar el incendio de Calaceite ; cap al final de la reunió al voltant de les 12,00, va tornar a demanar la paraula, i va proposar :
-Señores Delegados, Aragón y Cataluña, forman ahora parte de Europa, y en el ámbito Europeo existen alternativas más eficaces, para algunas de las actividades, que aquí se han planteado como deseables, para una y otra zona; propongo incorporar a esta Comisión personal universitario con conocimientos en la materia, con objeto de que aporten propuestas concretas, y sobre todo, propuestas soportables, por el medio natural.

La proposta va tenir el recolzament de tothom, i la Comissió es va aixecar, en un clima d'absoluta distensió, quedant convocada per la propera setmana.


L'Anselm va anar a dinar a l
es Set Portes, feia molt de temps, que no hi havia estat, i li va semblar que la casa estava com la darrera vegada, el menjar era bo, molt bo, el servei correcte, i el preu ajustat, que més podia demanar?.
Desprès de dinar va fer temps, fins a les 17,00, passejant pel port, pel Passeig Nacional ( era ben curiós, aquella paraula, Nacional, havia servit, per tenir contents als anomenats Espanyolistes, desprès als Catalanistes, desprès al efímer govern de progrés i ara el tinglado del Directori ).
Es va aturar a fumar-se un Davidoff, a mig passeig, no es veia la línia de l'horitzó, el mar - dins del port - talment era una bassa d'oli , va pensar que per veure porqueria, amb la que duia vista en tenia prou i de sobres ,i des d'allí va tornar a l'Estació del Nord. A les 17,00 tenia una reunió al Consell Permanent del Centre Director de Catalunya.


El Consell tenia informació de les seves propostes fetes al mati com a membre de la Delegació Catalana, la Comissió les havia informat favorablement i el consell va decidir fer el mateix; li van preguntar si tenia alguna aportació més a fer, en aquell tema, o en qualsevol altre, i va dir :
-Penso que en tots els casos, ens hem de recolzar, en les persones més preparades, els tècnics, els universitaris; per la Comissió d'Infrastructures, penso en l'Oficial Superior que vaig tenir a Mora d'Ebre, en Lluís Maria Beneit, crec, que ell, i persones com ell podem fer aportacions molt valuoses en el si d'aquesta Comissió.
-El Consell ho tindrà en consideració , i va dir el President, alguna cosa més ?
-Penso, que no hauríem de tenir mes d'una responsabilitat política alhora, ara o en el futur, la concentració de poder va estar sens dubte en la base, de la corrupció del sistema democràtic a Catalunya. Això i el fet de que convivien - encara - vestigis de la Dictadura ( Diputacions, Delegacions del Govern d'Espanya, dels Ministeris , i un sistema d'elecció no democràtic, cas dels Consells Comarcals, Diputacions, i alguns Senadors), van ser en bona mesura el detonat de la situació que ens va portar a l'actual situació.
-El Consell ho tindrà en consideració, alguna cosa mes ?
-Penso que a la major brevetat possible, s'han de convocar novament eleccions.
-El Consell, te el tema en l'ordre del dia, i en el seu moment, s'examinarà, alguna cosa més )
-No senyor President.
-Gràcies, doncs continuem la sessió.

En Consell va ser llarg - acabaven a les 23,00 hores -, però va prendre moltes decisions :
a)Nomenar un Govern Provisional, per un període de sis mesos.
b)Convocar Eleccions el dia 01 de Gener del 2011.
c)Constituir una Comissió de Deontologia política.
d)Nomenar personal Universitari i Tècnic - entre ells, el Lluís Maria Beneit -, per assessorar les diferents Comissions.


L'Anselm va ser convidat a sopar, i àdhuc a dormir, pel President del Consell, Francesc Castells, ho va acceptar, i al voltant de les 11,30 arribaven al número 296 del carrer Mallorca, un edifici de pisos, l'ascensor els va pujar fins al 3er pis, i el Francesc va obrir la porta núm. 4 del replà , un menjador, tres habitacions, cuina i una única cambra de bany. El Francesc era vidu, tenia com l'Anselm 50 anys, no tenia fills, i abans de la crisi de l'aigua, treballava d'arquitecte per l'Ajuntament de Premia de Mar; també com l'Anselm havia tingut alguna responsabilitat política en l'inici de l'època democràtica, abans dels governs de progrés.
Van preparar-se una amanida, van prendre una cervesa, i desprès el Francesc, li va preguntar a l'Anselm :
-Quina responsabilitat vols tenir, en el Govern Provisional ?.
-La veritat es que l'única cosa que m'agradaria fer, es anar a veure la meva dona i les filles, fa quasi dos mesos que no les veig, i avui mateix, encara no he pogut parlat amb elles; s'estan a Malmoe a casa de la sogra.
-Ho se Anselm, ho se. Penso però, que no podem perdre un home com tu, de forma que he pensat en nomenar-te Conseller sense cartera, adscrit a la Presidència del Govern, així podràs anar ara, a veure la família, i jo no perdre una persona, que crec molt vàlida per al govern, i necessària en aquesta hora, tant delicada per Catalunya. Que em dius ?
-Crec que no puc, sinó agrair-te la teva proposta, que accepto amb molta il·lusió.


L'Anselm va poder anar a veure a l'Ingrid i les seves filles, va veure néixer a la seva neta Clara; i juntament amb l'Ingrid ( ja no era tant necessària a Malmoe, s'hi quedaven les dos filles, la sogra, el marit de la Carolina i els seus pares ) ambdós van tornar a Catalunya.


L'Anselm va fer una bona tasca; el tema de l'aigua es va tractar no només a nivell de tots els pobles que estaven a la vora del Ebre, sinó també a nivell Europeu ; va renovar el seu nomenament en les eleccions del 01.01.2011; Catalunya i Aragó, van deixar l'agricultura d'alt consum d'aigua per centrar-se en els productes de secà; altres zones del Nord d'Espanya i d'Europa, van rebre l'encàrrec de proveir de fruita i verdura


Al 2020 amb seixanta anys, l'Anselm va poder veure, una Europa forta en l'aspecte econòmic, però encara més forta, en l'aspecte social, no hi havia marginació, ni pobresa, i a qualsevol lloc, al Nord i al Sud, arreu i havia els mateixos serveis, llum, telèfon, gas, i aigua, aigua que malgrat els costos d'obtenció diferents en un lloc o altre, valia el mateix a Malmoe que a La Higuera ( Jaén ).



L'Anselm i l'Ingrid, viuen encara a Castellar del Vallès, estant encantats amb la neta Clara, filla de la Carolina, i el Joel fill de la Carlota, només els faltava - i ara ja ho tenen - , un gosset ; la clara va venir a casa amb una Fox-Terrier, li va posar el nom de Bruna. A Castellar del Vallès , continuen bevent l'aigua de l'aquifer, les dues fabriques han hagut de fer importants reformes en el sistemes de depuració, i fan servir aigua del Consorci Ter-Llobregat.

L'Anselm es continua relacionant amb el Lluís Maria Beneit, amb el Xavier Ustrell - fa poc van estar , ell i la Ingrid ,a l'Horta de Sant Joan, pel seu casament - , i també va cada Setmana Santa a Hijar, a casa del José García Moreno, no es perd mai la cerimònia del ROMPER DE LA HORA, quan a les dotze de la nit del Dijous Sant, a una senyal de l'Alcalde , feta des d'un fanal al mig de la petita plaça perquè tothom el pugui veure, comencen a tocar, timbals, tambors, bombos. Es una manifestació de fe, diferent a la d'altres pobles d'espanya, però autèntica, singular, extraordinària; això almenys li sembla a l'Anselm.


(©) ANTONIO MORA VERGES