Adéu Barcelona

1938. Aquell home em posava molt nerviosa. Ara que semblava que tots els meus esforços donaven fruit, m'havia de topar amb aquell...ésser. Devia portar en aquella dura cadira uns tres quarts d'hora, i encara no tenia cap pista de si aquell home anava a accedir o no. Semblava que ho veiés tot a càmera lenta, els seus moviments lents i poc agraciats, el seu cos feixuc balancejant-se endavant i endarrere en aquella odiosa butaca que grinyolava, la suor que li regalimava a poc a poc per la seva greixosa cara i els dits que anaven resseguint i pentinant aquell bigoti oliós i mal retallat. A més a més s'hi afegia l'insuportable calor d'aquell dia d'agost, tancats en un petit despatx atapeït de porqueria, i l'horrible pudor a cigars rancis que cobrien l'espai amb un mantell de fum espès. Però no em quedava més remei que aguantar, aquell era l'home que dirigia una arxiconeguda empresa de licors francesa a Barcelona. I era ell la meva última oportunitat d'escapar lluny ja d'una vegada per totes, ja que ells eren els únics que donaven feina a l'estranger per a les dones en aquells temps turbis. Era una feina de mecanògrafa, i la plaça a què aspirava estava a Cracòvia, que segons havia esbrinat en alguns llibres, era com una segona capital d'un país que es deia Polònia. Quan vaig llegir-ho vaig pensar que potser em sentiria una mica com a casa, Barcelona també era una segona. Un cop fort em va treure de les meves ensonyacions. En alçar el cap, vaig veure com uns petits ulls envermellits em miraven neguitosos mentre aguantava el puny tremolós sobre la taula.
-Què potser no m'està escoltant? Si jo fos vostè no em dormiria. Moltes noies desitgen aquest lloc.
-I ara! Perdoni però la calor em fa venir marejos i em deixa fatigada. Si us plau continuï.
Em va observar com si m'avalués, i com si s'hagués donat per vençut em va dir:
-No sé si faig bé, però... la plaça és seva. Surt la setmana que ve cap allà, i li recomano que s'acomiadi bé de la seva família perquè és probable que no la vegi en molt de temps.
Un esglai de felicitat em va omplir el cor. Per fi! Tots els anys amb les monges, les classes de piano al Liceu, els cursets de ganxo i mitja, el pare, la mare, i la guerra! Aquella podrida i terrible guerra...tot! S'havia acabat. Adéu Barcelona!
Mirava els paisatges que passaven ràpidament per la finestra del vagó. Era de nit, i la calma, la son i els somnis s'havien apoderat de tots els passatgers del tren. Però jo no podia dormir, tenia gravada la imatge de l'estació, de la mirada humida dels meus pares, de la meva àvia, d'en Martí i en Pere, de la Francina... Però ho havia de fer, ja no aguantava ni un dia més en aquella ciutat de bombes, de ferits i de pudor a mort. L'esgotament em començava a afectar i mentrestant no parava de repetir-me aquelles paraules que ara m'omplien de tristesa: Adéu Barcelona.
Després d'unes hores interminables vaig arribar a Cracòvia. Em van instal·lar en una petita habitació d'una residència, que tenia en el fons un cert encant. Durant els següents mesos vaig estar treballant, i encara que el salari deixava molt que desitjar, vaig tenir l'oportunitat de conèixer gent, bons amics que poc a poc m'ensenyaven la seva llengua, de visitar algun cop la capital, i fins i tot el vaig conèixer a ell, en Jordi. També era català i treballàvem a la mateixa oficina. Quan estàvem junts podíem parlar de Gràcia, de la platja i el mar, i de tots els records que compartíem de Barcelona. Però el nostre idil·li no va durar gaire més. L'1 d'abril de 1939, quan encara no feia un any de la meva arribada, la meva nova vida i la de milers de polacs va canviar, quan Polònia va ser envaïda per una Alemanya que estava dirigida per un home que es deia Hitler. En Jordi i jo vàrem intentar escapar de totes les maneres possibles, però va ser en va. L'any que seguí fou de vida clandestina, de misèria, de fam i desesperació. Resulta que el director de l'empresa era jueu, i ara ens buscaven a tots els treballadors. A mesura que passaven els dies més segura estava que ens enxamparien, fins que el dia va arribar. A mitjanit jo anava a buscar algun bocí de pa, i quan tornava al nostre amagatall ens el menjàvem plegats. Aquell dia però, quan vaig entrar per la porta hi havia dos guàrdies que tenien al Jordi agafat, en veure'm un d'ells va venir cap a mi i prenent-me pels cabells em va arrossegar cap a la foscor de la nit. El Jordi va començar a cridar i es va alliberar dels braços del noi de l'uniforme. Mentre corria cap a mi em cridava que m'estimava i que escapés i que m'estimava però que fugís. Jo no em podia moure, tenia els peus enganxats a terra i al veure'l tant a prop vaig anar a buscar la seva abraçada. Just quan ens vam trobar vaig sentir un tret. De sobte els seus braços em van deixar d'estrènyer i vaig notar tot el pes del seu cos rígid a sobre meu. Li sortia un rajolí vermell per la boca i els seus ulls, ja no em miraven sinó que estaven fixos en l'infinit. Vaig començar a tremolar i a sacsejar-me i en caure a terra de genolls no vaig voler deixar-lo anar, apretant-lo ben fort cap a mi. La meva boca restava oberta, primer en silenci i després vaig emetre uns crits esgarrats que mai hagués cregut que fos capaç de fer. Plorava desconsolada i li suplicava al Jordi que em mirés. Me'l van arrencar de les mans i em van dur a una caserna on vaig plorar tota la nit. Ara deu fer una setmana de tot això. Al matí següent em van pujar en un vagó ple de gent, que em va portar aquí. Pel que he pogut sentir estem a una zona que es diu Birkenau, i ens tenen tancats i rodejats per filferros de pues, com si fóssim bestiar. Allà ben lluny, avui és St. Jordi , però l'amor sense ell ja no té sentit. Enretiro el cap cap amunt i aspiro el cel profundament. Les llàgrimes que abans em queien galtes avall, ara ja no em vessen, les vaig acabar totes. Res del que em facin podrà agreujar la pena que ara sento i que em col·lapsa els sentits. Miro als meus voltants, i mentre veig la por, l'angustia i la incertesa reflexada als rostres propers, em pregunto què serà de la vida a Barcelona i què serà de mi.