Avui

-Et dic que sí, portava sabates blanques i mitjons vermells!
-I jo et dic que no, eren mitjons blancs i sabates vermelles, però, tant és, oi?, que faci el que li doni la gana. Ara, l'única cosa per la que t'has de preocupar, és de mantenir-nos vives. Crec que hauria d'haver conduït jo, no vas gaire atenta que diguem.
-Ja sé! Mira, tinc una foto on sortim ballant. -Es va ajupir per agafar la càmera que tenia dins la bossa, entre les cames.
-No deixis anar el volant, estàs boja?
-Calla, calla, que ja està, ja la tinc, no t'esveris dona! -Em va dir. Però de sobte, una llum ens va cegar.
-Gira, gira, estàs a l'altre carril, va!
Vam cridar totes dues, però va ser impossible evitar-ho. Recordo un soroll tan fort com no l'havia sentit en la meva vida, i un dolor profund clavat al cap. Tot donava voltes i finalment, vaig perdre el sentit.
-On sóc? -Ningú no em va contestar, ni tan sols vaig sentir la meva pròpia veu.
-Que hi ha algú? -Allò començava a posar-me nerviosa, on era tothom? Era possible? Es tractava d'allò? Realment era morta...?
Llavors els vaig sentir, vaig sentir les seves veus, eren els meus pares. No estaven sols, però, hi havia una veu trista entre elles que no m'agradava gens.
-Han de saber que la seva filla es troba en una fase molt complicada. Un coma no es pot determinar a simple vista, així que les primeres hores, i potser els primers dies seran de gran importància. No els enganyaré, el seu estat és greu.
-Però quines bejenades, sóc aquí! Em trobo la mar de bé, de debò! -cridava
jo. Però per més que ho intentava no em sentien, i no em podia moure. Intentava aixecar les mans, els dits, però res, no responien.
Al meu voltant tot era silenci, i a pesar de tot, no em desagradava. Estava com flotant en el no res, enmig d'un espai blanc, neutre, i sota els meus peus descalços, podia sentir tranquil·litat, serenitat, PAU. El meu cos era lleuger i desprenia vitalitat, però el sentia tan viu com mort. No comprenia que estava fent jo allà. Era una espècie de prova? S'hauria de poder sortir... Però, VOLIA SORTIR? Sempre m'havien dit que tot passa per algun motiu, però no entenia perquè el meu càstig havia de ser tan cruel. Potser ho mereixia, o potser només era cosa del destí. Volia reflexionar, meditar, alliberar-me. Però l'únic que venia a la meva ment era la imatge de la Júlia. Segurament ella també estaria en un llit d'aquell hospital. I si estava morta? Una cosa la tenia clara, si era viva, no podria parar de menjar-se el coco, pensaria que allò era culpa seva. Però en realitat era ella qui volia salvar-me sempre. Aquella tarda anàvem a una festa, i jo no estava de gaire bon humor. Ella em va dir: " Va que és avui, celebrem-ho!" "Que és avui?" -li havia preguntat jo. "Avui és el primer dia de la resta de la teva vida, i l'hem d'aprofitar, somriu al teu futur!" -i vam riure. Crec que ara era massa tard per rectificar. De debò la necessitava, l'estimava... Els estimava a tots, a la Júlia, als pares, a ELL...
Vaig sentir un frec dolç a la mà. N'estava segura, no podia ser ningú més.
-Et vaig prometre una rosa, i aquí la tens. -Vaig sentir el tintineig d'un vidre amb aigua. Després em va donar un petó suau als llavis. La seva veu no era tan ferma com de costum, però seguia tenint aquell punt irònic que tant m'agradava. Devia ser l'endemà de l'accident, Sant Jordi. I ell estava allà amb mi. Aleshores vaig adonar-me'n que aquell era el moment. Si no ho feia, hauria perdut l'oportunitat. Vaig intentar amb totes les forces del món despertar. Volia estar amb ell, tocar-lo, o si més no, despedir-me. El dolor era immens però valia la pena. I, poc a poc, vaig obrir els ulls. Allà era ell, mirant-me.
-T'estimo. -Li vaig dir amb veu dèbil. Però abans de poder dir res més, vaig sentir una espurna, una flama que em va recórrer per la sang. Una força m'estava oprimint l'ànima, així que vaig entendre que no hi havia volta enrere. El meu cos fràgil ja no podia més i s'estava apagant. Vaig somriure i vaig tancar el ulls per poder-me guardar aquella última visió.