Alè immigrant sobre cendres de Pompeia

Sentir-se autèntic foraster del món i de la vida quan arribes a un paratge nou i insòlit i descobreixes que estas sol. Recordes d'on provens i maleeixes no saber on vas. T'atures en la fosca i freda nit i et deixes caure al sofà polsegós d'una habitació de pensió.
La remor de la pluja bruta repicant sobre els vidres esquerdats fan que et submergeixis en un profund somni, i tot de sobte apareixen colomes de la pau amb ales sangonants que et fan fugir extasiat cap al buit, on s'esperen milers d'ànimes en pena, que com tu, han sigut declarades indesitjades per la bella i alhora cruel societat. La música distorsionada que emmergeix de la televisió, fa que et despertis suat i inquiet, però només et fan falta uns instants contemplant la pantalla per adonar-te que el melancòlic vals trenat per una magnífica parella de Hollywood, no té res a veure amb el teu malson metafòric. En una de les escenes de la pel·lícula en blanc i negre acaba apareixent el rutinari discurs americà de sempre, defensant la llibertat, l'amor i el respecte. Eixes paraules sense sentit de les quals la humanitat en fa cas omís, ja no et destorben i furibunden com solien, sinó que solament t'impulsen a canviar de canal. S'obre un teló grana i observes una altra parella que s'estreny amb força mentre ballen un tango al terrat d'un edifici. És que potser s'ha posat tothom d'acord i s'ha declarat la nit de la dansa i la passió? Llavors vol dir que t'han tornat a excloure del curs dels bons esdeveniments.

El múscul latent que duus a dintre el pit torna a rebre gèlids sotracs, que igual que la llanterna de proa que guia un vaixell, et condueix a desitjar deplorables ultratges a aquells que gaudeixen de la mínima alegria que a tu tant et manca. Com ara que, dels peus danyats i ferits de goig d'aquells qui dansen, emani un fum dens i opac, que ennegreixi el sostre del món, de tal manera que tot allò que resti alegre als pàrams de la terra, passi per magatzems volcànics i esdevingui cendres de Pompeia. I per caprici, tu amb el teu alè estranger, les podràs espargir arreu, i la gent desolada respirarà l'essència d'un Cupido que ja ha mort.

Però altra cop et lleves del teu estat d'ensonyació, i descobreixes el coixí humit, nafrat de plors gruixuts.

Una nova albada treu el cap per l'horitzó i desitges fermament que s'acabin les teves penúries. Vestit amb la millor de les voluntats, surts al carrer i t'esforces en veure dolces intencions germinar dels carrers encara despullats després de la tempesta. Fas desapareixer els escurçons del teu rencor, i els reemplaces per un somriure propi dels mismíssims déus de l'Olimp. I sense voler-ho admetre, saps que el caràcter llòbrec ha deixat pas a un humor plaent i jovial que poc a poc omple amb llum suau les escletxes de vells remordiments. T'endinses en la eixordadora multitut sabent que és possible que el teu silenci et delati. Te n'adones feliç, que les nimfes han acampat entre els carrers de la urbs i amb el pretexte d'una diada de flors, les dòcils criatures s'han desfet de balnques orquídees per estendre l'efluvi de roses amb pètals rojos.
Tot plegat t'origina ardents flames a l'estómac que t'ocasionen l'explosió d'un sanglot de gaubança, i així i per primera cop, sents que formes part d'alguna cosa. De nou, Sant Jordi ha vençut el drac.