Adéu al passat. Pas a l'oblit

És estiu, ningú no en té cap dubte. Les altes temperatures, els infants somrients jugant a la platja, la gent vestida amb poca roba denoten l'arribada de l'estiu; dels dies de calor intensa, nits càlides, festes de poble... Els dies s'allarguen en hores de llum mentre les nits esdevenen lacòniques.
I sí, aquest estiu és el meu. Després de vessar tantes llàgrimes, de desitjar únicament que arribi el moment en que pugui substituir aquestes gotes cristal·lines dels meus ulls per perles de felicitat... Sembla que ara, ja, des d'ahir fins... Sempre, deixaran enrere les barreres del passat i em permetran sortir al carrer per veure món, per degustar el gelat de xocolata que tant m'agrada, per parlar, discutir i compartir somriures amb les persones que malgrat tot, encara m'envolten; aquelles que són al meu costat i que em regalen brindis d'amistat, empatia i honestedat.

I sí, ets tu, només tu i la teva vida. Ja no serveix el "no puc". Hem acomiadat el NO per donar pas al SÍ.
Però en el fons, en el teu interior denotes un sentiment de fal·làcia. Segurament fruit de la por, preocupació, temor i culpa perquè per primera vegada escoltes abans al teu cor que el dels altres. Quelcom estrany per a tu després de tant de temps d'indecisió, de no saber si allò realment t'agrada o sents que ho has de fer pels altres. Un passat carregat de moments nostàlgics on has caminat arrossegant cadenes, condemnada a una acusació beguina. Un passat que ara li dius adéu, fins mai més.

I sí, potser avui sóc una egoista per anteposar-me a mi abans que als altres, però també us recordo, em recordo, que he canviat el sentit de la meva vida. Ara ja no SOBREVISC, simplement VISC LA VIDA.

Digueu-me egoista si voleu.