Acomiadament

No sé com escomençar,
no sé que mirar,
no sé que en diran,
no sé si en ploraran.

Núvols grissos,
fort vent de ponent
ocells volen al so vent
i els meus ulls, son plorossos.

No entenc que he fet,
no entenc que ha passat;
només sé que el meu cor,
només sé que el meu amor,
només sé que no sé res.

Si estimo,
mor,
si enyoro,
plor.

Mai tindré amor,
només plors;
plors i plors,
llàgrimes i més llàgrimes,
que els meus ulls vessen dia darrere dia.

El meu cor pateix,
el meu cor sent;
Encara no ho sap la meva ment,
ni jo ho sé exactament.

Només grissos núvols,
contrasten amb el verd paradís,
que a davant meu s'estén.
Només un castell,
només aquella gran fortaleça,
aquella on les aigües el riu vessa,
i la neu hi roman;
estic mirant.

La fortaleça vigilada està,
està vigilada per un negre i misteriòs cavaller,
que a capa i espassa
creu tot el que el seu capità li diu.
Llegendes i mentides és el que li diu
terres conquerides en el més enllà,
batalles en aquell verd camp,
terres que mai trobarà
perquè de mentida tot és.

Tot sembla un paradís,
tot és un caos.
Tot s'assembla a un verd jardí,
però és només una terra devastada.

El meu cor pateix amb el capità,
la meva ànima no pot més;
ha d'escapar,
de la fortaleça he d'escapar.

És el capità,
em destrossa el cor.
Què hem fet?
Què hem dit
per merèixer tot això?

Adeu castell,
adeu paradís,
adeu a tot,
adeu al meu cor.

Et deixe per sempre,
mai t'enyoraré,
meva terra,
meu paradís;
t'estimo.