Acceptació

L'empresa d'enviaments m'acaba de portar a domicili el paquet ben embalat en una capsa de cartó. Enlairo l'etiqueta amb les meves dades per a resguardar la privacitat, retiro el paper, la protecció de bombolles i plego tot per dipositar-lo després en el contenidor.
És gran, em veig de cos sencer, és ovalat i amb marcs de fusta.
Preparo els estris per foradar la paret, la broca i un clau d'escàrpia adequat per a instal·lar-lo jo mateixa. Encara que soc una persona escèptica, amb cautela encreuo els dits per tal que no es trenqui, que ja se sap la mala astrugància que dona manipular un mirall.
Han passat dies i no estic contenta.
Reconec que el seu reflex no enganya, que s'ajusta a la realitat, però s'obstina a mostrar-me l'ombra del que vaig ser i m'ensenya coses que no agraden, com l'entrecella marcada, el cabell entapissat de gris, les potes de gall, el codi de barres dels llavis, una papada que penja en un cos despenjat, que creix i creix a l'ample.
Si em llevo les ulleres de cul de got, no veig aquests estralls, però tampoc veig els colors de les peces per combinar-los o el nus del mocador per tapar el coll.
Em té farta.
No sol és ell el que m'amoïna, també les lletres del diari que cada dia em semblen més petites, els aliments més durs, el sofà molt baix, el carrer més costa amunt, i els primers passos quan m'aixeco del llit un concert de cruixir d'ossos, i pitjor en ficar-me, que ostento el premi d'honor de membre de la "Confraria del Quejío".
No és el mirall que em castiga mostrant el declivi de la meva materialitat, és una altra cosa: el pertorbador efecte de l'edat.
Serà millor que aprengui a acceptar-me a mi mateixa.