Un dimarts sense presses

Avui he sortit de casa per treure'm del cap uns pensaments que m'angoixen. M'he adonat que d'ençà que va morir la Georgina, per omplir el seu vuit, he estat ocupant el seu costat de llit i des de llavors m'aixeco sempre amb el peu esquerre. Tot plegat em crea desventura i m'hauré de canviar.
Passejo pel camí de matolls i freixes fins al banc de pedra davant del riu, a on m’assec a descansar. A l'altra ribera veig l'església romànica, l'absis dreçat i les mènsules esculpides de la cornisa.
Oh Déu meu!, entre les canyes m’ha semblat veure el gat negre de la Palmira, que no sé que fa tan lluny de casa.
Sento la remor de l'aigua, entapissada d’escuma blanca per la bravura, que s'afanya fugint cap avall per alliberar el seu cabal en la grandària, igual que jo necessito un sospir profund per alleujar les meves tensions.
Aquest matí, en l'esmorzar, se m'ha obert el tap del saler en amanir el pa i tomàquet i he hagut de tirar la torrada i fer-me un altre. Són coincidències, ja ho sé, però m'amoïnen.
Per evadir-me, segueixo dins del meu cap el ritme dels tocs de campanes del ruïnós campanar d'espadanya que fa anys va deixar de repicar i em distreu el brunzit d'un borinot. Per sort aquesta vegada és ros.
Soc privilegiat perquè estic envoltat d'un paratge ideal per meditar, per vaguejar, per llegir al costat del cementiri a on descansen els avantpassats del poble i la meva dona, però no vull omplir pas el clot a terra que m'espera al seu costat, no, encara no.
Oh! Acabo d'adonar-me que avui és dia tretze.
Tanco els ulls i encreuo els dits.