A vegades parlo amb la teva absència

A vegades, quan em sento sola, quan tinc ganes de tu, ...parlo amb la teva absència. Li pregunto quant tardaràs a tornar...I no em respon mai. Potser és que no tornaràs mai i no s'atreveix a dir-m'ho. Li explico tot el que hem viscut junts (les converses a classe de matemàtiques quan el professor no mirava, les eternes estones que passàvem mirant-nos, les nits abraçats sota les estrelles...) i mai em diu la seva opinió. Potser és que li sap greu veure'm enclastada en el passat i no sap què dir. El dia que li vaig explicar entre llàgrimes com va ser el nostre primer petó, ni tan sols em va mirar. I el dia que li vaig parlar de l'últim, em va dirigir una mirada compassiva. Potser a la teva absència li faig pena. Sí, deu ser això. Deu pensar "Pobra noia, vivint sempre d'un passat que mai no tornarà..." Sí, segur que pensa això. Jo també ho pensaria si m'hagués de passar el dia escoltant les penes d'algú com jo. D'algú que no sap acceptar que el temps passa, i que les coses canvien. D'algú que no pot assumir que el seu primer gran amor passa d'ella. Sí, jo pensaria això mateix que la teva absència pensa de mi: "Pobra noia, vivint sempre d'un passat que mai no tornarà..."