A trenc d'alba

El Sol es ponia de mica en mica darrera de les altes muntanyes - Avui ha estat un bon dia, a veure que ens espera demà - Pensa la Fàtima. Tan sols han estat uns minuts que ha pogut deixar la seva tasca, uns moments preciosos de descans.
Al seu voltant el campament està bulliciós, tothom té una feina que fer, ningú està parat contemplant aquell meravellós espectacle.
Fa més de tres anys que ella i els seus companys, desprès de molts inconvenients, han aconseguit instal·lar-se en un campament a prop de la frontera amb Sudan. Ho van deixar tot, els seus treballs, la seva estabilitat, la seva família, per anar a ajudar a unes persones que no coneixien i a les que desprès d'haver curat, no veurien mai més.
Quantes vegades l'hi han dit - Vas a curar negres? Què no pots ajudar als de la teva raça? - Pobres ignorants - Pensa ella. En què es diferencia una raça del altre? Pel color de la pell?
Molts cops ha meditat que si a tots els que pensen així els pogués portar fins a la Lluna, i des de allí es miressin aquella bola blava que flota en l'immensitat del Univers, s'adonarien del poc importants que som. Llavors tothom comprendria que no hi ha cap raó per no viure en pau i ajudar-nos els uns als altres.
Quan era petita havia escoltat a la seva avia que deia - Viatgem pel Univers en un vehicle tant petit, que hem de fer fora d'ell l'odi i les guerres perquè hi puguem viure tots - I la Fàtima en els moments de desesperació al veure el mal que pot fer l'esser humà, recorda la saviesa de la seva avia.
Quan aquell dia s'acaba i l'últim raig de Sol desapareix pel horitzó pensa: Potser demà tot sigui diferent