A qui pessebre fa, no li manca pa.

Els avis uns dies abans del dinar de Nadal, perquè " per Nadal cada ovella al seu corral", feien un pessebre, en una tauleta que era tan antiga com les pròpies figuretes. Les figuretes, eren de l'època que l'àvia era petita.

L'àvi, que era molt manetes, amb uns trossos de suro, feia tota tota l'escenificació. Les muntanyes, que les feia amb la forma de les de Montserrat, les emblanquinava (havia nevat) amb farina.
El rierol, el feia amb el paper de "plata" de la xocolata, abans no hi havia paper d'alumini en rotllos. En el rierol hi posava el pescador amb una canua que hi penjava un petit peixet, també hi havia la dona que rentava " la bugadera", i també hi feia un petit estany que s'hi banyaven uns anaguets i les ovelles del pastor , que també corrien per allí, anaven a fer un traguinyol.
També hi feia l'Anunciació, l'Angel que s'apareix als pastors per anunciar-los la bona nova.

Tot això a sobre de un bon tou de molsa i sorra de la platja ,la casa era davant de la Rambla del Mar de Badalona.

L'establia, era una altra història, ja estava feta, era de branquetes i palla.
Allí ja havia possat a Sant Josep i a Maria, el Nen Jesús, el posava jo, ja que era en aquell moment la única neta que tenien, filla d'en Bruno el fill gran.
Vuit anys més tard va venir el meu germà i aanys més tard, els altres cosins.

Doncs el dia de Nadal, jo posava el Nen en el pessebre, els pastors que anaven adorar-lo, i els Reis a la llunyania.

Tots al voltant de la taula, escudella amb galets,pollastre de pagès farcit, gambes i escamarlans i a les postres neules i torrons.
La nena ( jo ), deia la dècima de Nadal i desprès cantavem nadales. Sempre em donaven ! una propina", no sé si perquè em sabia molt bé " la dècima de Nadal" o perquè al ser ,molt petita i ( la veritat) era molt espavilada, i tenia molta desimboltura al recitar, gesticulava amb les mans i amb tot el cos, deien que semblava una " vella resaviada", el cas, és que en donaven uns "calerons" que la mama, em feia posar en una guardiola de ceràmica que tenia, era " la rateta que escombrava l'escaleta", molt maca per sert !.

Desprès de dinar, els avis em portaven als PARES CARMELITES DE BADALONA a veure ELS PASTORETS , d'en Josep M.Folch i Torres.

Sèiem a primera fila, ja que el cosí petit del meu pare, en : JOAN GRÌFOL, feia de LLuquet, el pastoret amb més coratge i empenta.
En Joan sempre ha sigut mol simpàtic i " teatral ", molt espontani i al fer Els Pastorets, durant tants anys, sempre hi afegia alguns acudits de la seva collita, amb molt d'èxit.

Jo, a n'en Banyeta ( el dimoni ), no li tenia por, benn al contrari, el trobava un personatge molt interessant i enigmàtic.
Aleshores, qui m'havia de dir que amb els anys, BANYETA, seria el meu pseudònim i al ser badalonina, he afegit el mot "BADIU" que és l'eixida en badaloní.

Aquesta relataire us desitja, que aquest relat nadalenc, us hagi agradat, i unes bones festes joioses passeu, amb AMOR, PAU i FELICITAT, i un pròsper any 2006.

M.Pilar Rovirosa i Sánchez.
- la Banyeta del badiu -

Dedicat als germans Grífol i Coll de Badalona , de la vostra familia Rovirosa i Sánchez.