A LA RIBA DELS INVISIBLES

Un relat de: RoserBG
En Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar del riu, on el terra es fa més tou i es converteix en una catifa flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el nano ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartrons, que encara contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les nits i ja feia un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara serà allà, a La Ciénaga, o en qualsevol altre racó de la ciutat.
En apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja s'encenen els llums de Ciudad Colonial on ell passa el dia perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les sabates. Limpiabotasplis, uandolarplis repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb aquella mirada trista i tan estudiada. Uandolarplis, señor.
Aparta el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts. Deixa sobre els cartrons la capsa de fusta que ell mateix s'ha construït ―amb els draps, el raspall i el pot de betum― i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat, torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del paper de diari la iuca i el plátano sancochado, comprat a la Fritura doña Gladis. Treu també el mango que ha collit del jardí de la plaça de l'Alcázar i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de devorar-lo.
Se sent música de lluny, una bachata trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu, rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a la misèria que les aigües pútrides de l'Ozama arrosseguen vers el mar. Clava queixalada a la iuca, encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit. Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis, uandolarplis, però eternament condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.
Sent unes passes al darrera i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu ...que caiga un aguacero de yucca y miel... Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho gaire, li llança el darrer tros de menjar. L'animal se'l cruspeix en un instant, remenant la cua.
En Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits, bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartrons. El gos udola i el segueix fins a jeure prop seu. De lluny, encara sona la música, embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. En Reynaldo tanca els ulls. Ojalá que llueva café.

Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]
    RoserBG | 11-03-2016

    Celebro que us hagi arribat el text i que, amb ell, hagi pogut fer una mica més visible els invisibles.
    En Reynaldo existeix. I, com ell, malauradament, molts altres infants sense nom, que sobreviuen a les ribes de la societat.

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 06-03-2016 | Valoració: 10

    Ospa un relat que impresiona

  • Realisme pur.[Ofensiu]
    jomagi | 06-03-2016 | Valoració: 10

    Conec una mica aqests entorns.Un relat dur i precis.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: