Animals. PART 2/3: L'encontre

PART 2: L'encontre

Esperava assegut en un seient del metro l'arribada a la parada que em deixaria a pocs minuts de casa. El vagó anava bastant ple però el silenci cansat que s'hi expandia de punta a punta afirmava que ningú no estava disposat a pronunciar un sol mot. De sobte, s'obrí una de les portes que comuniquen els diferents blocs del metro i aparegué una parella que parlava sorollosament, sobretot ella. Es van fer notar. Mica en mica, van anar avançant fins que van trobar un lloc per asseure's, just davant meu.

El duo que formaven era, en efecte, ben curiós. Ell devia estar a punt de jubilar-se, si és que no ha havia fet ja. Era alt i prim, i vestia una americana blava notòriament gastada, barret de copa i unes sabates foradades que, anys enrera, devien servir per anar mudat. Amb la mà esquerra aguantava un bastó de fusta vella que li assegurava cada passa. La cara la tenia foradada i li faltaven, si fa no fa, totes les dents menys dues. Recolzava les dues mans, una sobre l'altre, en el bastó, i restava callat i seriós escoltant el que li deia la seva companya.

Ella en canvi era molt més jove, potser tant com jo. Lluïa una llarga i llisa cabellera rossa. Era més baixa que ell, i tenia un vestir absolutament diferent: tot el que l'home tenia de senyorial, ella ho tenia de deixada. Tanmateix, malgrat l'aspecte d'abandó, de més jove devia haver estat una noia preciosa. Tenia la pell bruna com l'arena després de la pluja; uns ulls d'un profund blau turquesa; un cos que conservava les corbes, malgrat l'evident i accentuada flaquesa; i, per últim, uns llavis carnosos dignes de ser fotografiats per a una revista de cosmètics. Quan obria la boca, però, perdia tot l'encant: les dents brutes se li desviaven desorganitzadament, com si volguessin escapar.

En un primer moment, en sentir-li la veu, vaig pensar que la coneixia, però de seguida vaig descartar aquesta idea i em vaig dedicar a analitzar la conversa, dissimuladament, és clar. Fou curiós adonar-se de com, mica en mica, tots els qui eren a prop de la parella van anar incorporant-se amb prudència, com jo, al quasi monòleg que la jove inicià tot seguit. Amb un timbre de veu tremolós i un to atrevidament elevat, començà:

- Cap paio va voler ajudar-me, tots fugien de mi... I els taxis? Ni tan sols un es va voler aturar, en veure'm... I jo em pensava que em moria... I saps què? Eh!? A l'ambulància em van fregar l'esquena amb "fresc"... o.... "flex"... tant és! Amb un esprai perquè no em fes mal. - Feu una breu pausa, i seguí: - He estat ingressada... saps? He estat ingressada! I no em va agradar gens... Eh!?

No parava de parlar ni reduïa el volum de la veu, sinó més aviat el contrari: cridava més a cada frase. Ell, en canvi, restava mut i tenia la vista perduda en algun punt del vagó. Escoltava però no deixa res, o només quan era estrictament necessari, i a cada "eh!?" d'ella, agitava el cap amunt i avall, com volent dir "si, et segueixo".

Al cap d'una estona, quan la noia ja hagué explicat amb pels i senyals la història de l'ingrés a l'hospital, feu silenci i girà el cap per veure's al vidre de la finestra. Començà a pentinar-se, com si fos la princesa d'un palau que s'arregla els cabells ajaguda al llit, però amb la diferència que aquesta princesa ho feia amb els dits enlloc d'una pinta de plata, en un vagó. En veure el seu reflex en el cristall, una desagradable sensació de tristor m'envaí el cos, de baix a dalt. La cara que feia, acaronant-se la dolça cabellera d'or amb les puntes dels dits bruts, transmetia un grisos efecte de pena, de dolor i de malaltia. S'havia fet un breu silenci, però de seguida prosseguí el seu discurs, aquesta vegada, amb una entonació més melangiosa que abans:

- Em cauen els cabells... Se'm queden enredats als dits... Em cauen els cabells! El metge diu que... que és perquè estic nerviosa. Si... - feu una pausa i resseguí tots els oients que la rodejaven, esmaperduts. En creuar-se amb els meus ulls, una esgarrifança em fuetejà agressivament el cos. Sabia qui era aquella noia, oi tant que si! Es deia Elise i havia tractat amb ella tres o quatre anys enrere, quan vaig començar a traficar. Era una ex-model "amateur" a qui havia venut alguns grams d'heroïna en comptades ocasions. No en sabia gaire cosa, d'ella, però algunes boques deien que venia del món de la prostitució i que era portadora del SIDA des de ben joveneta.

De cop i volta em vaig sentir miserablement miserable, vençut, i el to malenconiós de les paraules que seguiren m'acabà de derrotar.

- Demà tu aniràs a buscar el gos, d'acord? Jo... jo hauré d'anar a veure la Metadona, a buscar les pastilles... Estic molt... molt, molt nerviosa... - afegí l'Elise, inquieta.

Em vaig aixecar nerviosament, decidit a fer veure que s'acostava la meva parada, però una mà m'aturà violentament. Era ella, i em tenia agafat pel coll, fent molta força. Notava la fredor d'un objecte reposant en el meu coll i de seguida vaig saber que es tractava d'una navalla. Per intentar calmar-me, vaig mirar l'home que l'acompanyava, buscant una mirada o una paraula tranquil·litzadora, però el vell seguia callat, amb la mirada absent, indiferent. No tenia paraules, però ella sí:

- No et moguis ni un pel...Eh!? On vas? Que no t'agrada el me-meu e-espectacle? Et veia molt atent, i a-a-ara, així de cop i volta, vols marxar...

Estava molt espantat. No sabia que fer. No es veia ningú disposat a fer res i sentia cada vegada més fredor morta del ganivet apretant-me la pell.

- He de baixar aviat - vaig pronunciar sense cap mena de credibilitat. Com que em trobava d'esquenes, no li veia la cara i, per tant, no sabia si la meva resposta l'havia convençut o no. El silenci feia callar el silenci. Em tremolaven les cames. Hauria pogut fer un moviment brusc per intentar desprendre'm d'ella, però no vaig poder, em mancava coratge. En part, sentia que jo mateix era culpable d'aquella situació tan repulsiva que semblava no tenir fi.

De sobte, però, l'home gran acabà amb la tensió del moment amb un sol gest. Amb el bastó, colpejà les cames de la noia i la feu jeure al seu costat, com si fos una gossa, si, com si fos una gossa. Ella assentí, abaixà la navalla, confusa, i s'assegué amb ell. Llavors la desolació i desorientació la envaïren i començà a plorar silenciosament. Els viatges s'anaren acostant a mi per preguntar-me com estava però no vaig poder dir res. No podia deixar de mirar la jove rossa que sanglotava tímidament, arraconada, perduda. Tothom començà a comentar la jugada i, al cap de poc, la remor s'expandia de punta a punta del vagó.

Confús i desorientat, vaig baixar a la següent parada tal com li havia assegurat a l'Elise, i en aquells moments vaig començar una reflexió que canviaria radicalment el rumb de la meva vida.