Opus 43 8/10. Culpa

Un relat de: jjordi

Obrir l'abric al pas d'un camió. Ho fas de manera instintiva, com si necessitessis el cop d'aire fresc a les cames nues. Però el que vols, evidentment, són els diners del conductor. Immigrant, sola i sense feina. Què esperaves d'aquest país? Et va anar bé mentre feies d'assistenta.

Encendre la ràdio a l'arribar a casa. És el primer que fas, de manera instintiva, com si estessis interessada per les notícies que roden pel món. Però el que vols, evidentment, és evitar el silenci punyent de la casa buida. Desconsolada, abatuda i sense fill. Què esperaves, deixant el Pol en mans d'aquella dona? Ja t'havien avisat que els immigrants no eren de fiar.

Saltar de la vorera al sortir al carrer. És el primer que feies, de manera instintiva, com si les rajoles cremessin i els teus peus no ho poguessin suportar. El que volies, evidentment, era espolsar-te la pressió de la casa. Innocent, alegre i imprudent. Que no escoltaves, el que et deia la Katrina? Que passen cotxes, que no t'escapis,...

Sentir el claxon i recordar l'accident. És el primer que fas, de forma inevitable, com si qualsevol pitada impliqués un moment d'horror. Volies fugir de la dona, de la feina, de les discusions, i vas caure en un pou encara més fons. Ruc, sol i perdut. Què n'esperaves, Enric, d'aquesta carrera?

La cadena de culpa és aixafada pel conductor del camió, que paga els serveis oferts per la Katrina, sense remordiments de consciència, i se'n va content, cap al nord.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: