1 Cafè, son, homes i alguna regla d'ortografia

Tenc son. Engeg l'ordinador. "El ordenador se ha recuperado de un error grave". Collons, quin missatge de benvinguda! Tanta sort, no? Ara queda penjat. Doncs tan "recuperado" no està. Au, a reinicialitzar-lo. Quina son. M'he hagut d'aixecar una hora (i miiitja!) abans de l'habitual, després d'haver vetlat anit passada (que tampoc és habitual). Tothom em lloa les meravelles de fer horari d'estiu. "Serà fantàstic sortir una hora (i miiitja!) abans de la feina". Fantàstica serà la sesta que m'hauré de pegar per superar la matinada. L'empresa sembla una empresa fantasma. A les fosques i amb quatre gats que treballen (o ho fan veure). L'únic que em consola és que el meu cap encara no ha arribat i no he d'esforçar-me per semblar desxondida. Ja surt l'empaperat, però sembla que l'aparell no reacciona. Deu minuts després, sona la musiqueta de Windows. No-ni-no, no-ni-no, na-na... Tot indica que avui el meu ordinador i jo consolidarem la nostra mútua antipatia. Cafè. Necessit cafè desesperadament. Però és massa prest. Amb el temps, he traçat un pla de cafès per necessitat. En sóc addicta i si no em control, després en pag les conseqüències. Un a les 10.30 h, un a les 13.00 h i un a les 16.00 h, després de dinar. I ara, amb el canvi d'horari, el pla se n'ha anat a pastar fang. L'hauria de reorganitzar. Però mai no he estat bona fent càlculs. Què punyetes, vaig a treure'm un cafè de la màquina. Mmm. Cafeïna. Exemple de la dièresi, al·lots. No tenc gens de feina a fer. No tenir feina però haver-hi d'anar és una putada. Bé, mentida, tenc feina. Una mica. Però ara no em ve de gust fer-la. La deixaré per al moment adequat, aquell en què no disposes d'intimitat i has de fer veure que penques. Encara estic sola i n'he de gaudir... Merda, m'avorresc. Sobretot perquè tenc son. Una sonada. Anit gairebé no he dormit. Revís el correu. Hauria de triar institut per a assenyalar-los a les llistes d'interins. Però em fa mandra. Ho deixaré per al moment adequat, aquell... bé, per més tard i punt. Em connect al feisbuc. Cap novetat, ningú connectat. Quan vas de cul sembla que hi ha un munt d'activitat i te l'has de perdre. Quan tens temps, és clar, res d'interessant. Telèfon. No, ara no hi és. No hi és. No-hi-és. ¡Que no está, te digo! Mira si és prest i ja m'han tocat la moral. Avantatges de ser d'un país dominat per un altre. No em crida. Però és lògic, atès que no té el meu telèfon. El pacte amb mi mateixa de no pensar-hi ha durat... una horeta escassa. Molt bé, campiona. No has madurat gens des de l'institut. Carter. Carter nou. Sembla massa jove per ser carter. Em somriu. Li somric. Oblida-ho. És massa jove i, malgrat que no hagis madurat gaire, ja fa 12 anys que has deixat l'institut. Demà, 13. Uf, quina vessa fer-se gran. "Has de signar i posar el teu DNI, el nom i el cognom". A totes les cartes? Sí, a totes. 8, en total. Quina mandra. On és el cap quan el necessites? Ah, mira-te'l, ara arriba. Però ja vaig per la sisena signatura i ja li va bé que sigui jo la que experimenti el plaer d'interactuar amb el carter nou. Potser si el carter fos una dona, s'ho repensaria. Bon dia amb accent alemany. Quina gràcia. Es veu que li han dit que si vol guanyar punts amb mi ha de parlar en català. És, sens dubte, el tipus més atractiu de l'empresa. Però no va ser ell el que em va dibuixar un retrat, li va escriure quatre amoretes i me'l va deixar a la taula mentre jo dinava. L'empresa és com una casa de putes. Tot se sap. Va ser un altre. Algú en qui, és clar, és difícil que em pugui fixar. Telèfon. L'alemany un altre cop. De vegades m'agafen ganes de mossegar-li el llavi amb suavitat. Però avui no. Tenc massa son. Tenir la taula just a l'entrada també té la seva part positiva. Comprovar l'alarma? Sí, home, és el que em ve més gust, amb la sonada que tenc, un so estrident que em perfori el timpà. Resulta que ahir conec, finalment, un home que compleix totes les requestes. Què l'alarma de ràdio no funciona? No tenc ni puta idea del que és això. Sí, sí, enviau un tècnic a revisar-la. I ara plou, amb la calor que fot?!... Ah, no. És la veïna de dalt, que deu netejar la terrassa. Amb què la neteja, aquest cavallot? Amb una mànega!? Sembla les cascades del Niàgara. Just a sobre de la nostra porta principal. Això només passa als pobles. Tornant al d'ahir: català, trenta i escaig, ben plantat, amb un vestit que feia goig, educació manifesta i càrrec de responsabilitat. Houston: tenim els mínims assegurats! Hòstia, no tenc cobertura. Maleït poblet de la part forana. Ni que fóssim a un llogaret perdut de l'Àfrica Negra, amb tants problemes de cobertura. Canviaré el mòbil a l'altra banda de la taula, a veure si en tenc més. Ves quina pardalada: el problema no és la cobertura, el problema és que no té el meu número de telèfon. Me'l va demanar. A davant tota la família, quan ja m'havien fet empegueir dient-li que m'havia fixat en ell. La meva família és pesta. No és fàcil pujar, essent tímida, en una família com la meva. Perfecte: el diccionari en línia no funciona. Mai no funciona quan el necessit. En realitat no el necessit, l'única feina que tenc segueix arraconada, esperant el moment adient. Però em fot igualment que no rutlli. Avui estic tan espessa que el corrector ortogràfic de l'ordinador fa fumet. Els assessors lingüístics també som persones, malgrat la gent que es pensa que som diccionaris enciclopèdics vivents. I hi ha dies... i dies. Per suposat, no li vaig donar. El número de telèfon, dic. Em feia vergonya, davant la família, esvalotada per la festa, l'alcohol i l'exaltació dels sentiments. Per un cop que podia haver lligat amb un home que paga la pena, he de tenir 24 espectadors. 23, que a mi no m'he de comptar. Ja és gairebé l'hora del segon cafè del dia. Això segons el pla antic, el nou encara no l'he traçat. I seguesc endormiscada. Tenc la sensació que la vida transcorre a l'oficina i jo en sóc només una observadora externa. Immersa en una mena de bombolla de mollor i punxades de maldecap. Els dies ennuvolats sempre m'han fet mal. És el que té ser migranyosa. Però, tot i l'empanament mental, dec fingir prou bé que sóc una dona centrada, extremadament feinera, en constant recerca acadèmica, perquè ningú no em mira rar. "Capital del Canadà?" Mmm... (amb por)... El Quebec? La geografia mai no ha estat el meu fort. Això sí, la meva incompetència no pot competir amb la de l'operadora d'Ono i la seva mítica "¿Inglaterra, Europa del este?" !!! Per cert, és impossible trucar a un servei de telefonia i que t'atenguin en català. Què fa aquest homenet? Jugar a Trivial en xarxa? I això el cap. Estam ben arreglats. Així, l'empresa, no la surarem, eh? "Toronto?" I jo què sé, home... Per què la gent ve i em toca? No som algú gaire afable. De fet, me n'orgullesc, de ser una mica antisocial. Com els puc llevar el mal costum de fer-me massatges quan parl per telèfon? Quan va començar això i com m'ha fuit tant de les mans? D'acord, és plaent... però està fora de lloc. No poden venir i toquerejar-me, com si fos un d'aquells ninots antiestrès. És el que té treballar amb 40 homes i ser l'única dona. Bé, n'hi ha una altra, però no és competència. Ottawa?! I ara què em dius? No em sona gens. Avui ja he après alguna cosa. Capital del Canadà? Ottawa. Mira que vaig intentar no imaginar-me coses amb el Calb, però no hi ha hagut manera. A tot això, el Calb és el d'ahir vespre. Sí, és calb. A un bon amic meu el fascinaria. És el seu tipus, però hetero. I a tots els qui no us apassionin els homes sense pèl al cap, recuperau-vos de la impressió. Així i tot estava bo. Bé, encara ho està. No m'ha trucat, però encara és viu. (Esper...). "Avui horabaixa no vendré, he de dur els néts al cinema". Oé oé oé. Podré seguir transcrivint el meu flux de consciència. Quan a un ésser humà el fa feliç una cosa així, deu ser senyal que està ben barrinat. Diuen que quan penses molt en una persona, és perquè ella també està pensant en tu. He de reconèixer que m'agraden aquests tipus de creences populars, tan poc documentades i, en el fons, tan absurdes. Malgrat que la meva capacitat de raciocini s'escandalitzi, secretament hi crec. En un acte d'autoconveniència, he decidit postular que quan desitges tant i tant i tant que passi una cosa, per força ha de passar. La vida t'ho deu, per les putades que t'ha fet. Així que em concentr intensament. Si n'Uri Geller podia doblegar les culleres, jo també he de poder. Se m'acosta el mite eròtic de l'empresa. "¿El señor X ya se ha ido?". Sí, fill meu. Es deu haver cansat de jugar a Trivial i ha partit. Com pot ser que tengui somnis eròtics recurrents amb aquest al·lot? No em posa gens ni una mica. Capricis del subconscient. Que què desig tant? Doncs que el Calb, que resulta que és amic de l'amic del meu oncle (aquí tothom coneix tothom, és el que té viure en una illa), faci tràmits per aconseguir el meu número de telèfon, per tal de poder canviar el final de la nit d'ahir. Ves per on, sense els 24 membres de la meva família, em desfaig millor a l'hora de lligar amb un paio. Missatge de la meva millor amiga. Beneïda safata d'entrada i maleïda distància transatlàntica. També exemples de la dièresi. Ei, que no dinam avui? Són les 14.02 h. M'he passat el matí, bàsicament, escrivint aquesta palla mental paranoide. (Sense dièresi. Aquí us he ben enxampat, eh?). Cosa que fa que em senti en una mena d'èxtasi de realització, tant personal com professional. Obr el messenger intern i reclam al meu germà, aquí a l'empresa, que anem a dinar. Vol anar a cercar una pizza? Ara!? Homes! No s'organitzen! Per què no ha partit fa un quart d'hora? Ara em toca esperar-lo, és clar. Tanmateix tampoc serà una epifania culinària, el dinar. Seguesc a dieta. Avui, pinya i pollastre. Bé que puc esperar 10 minuts. Tenc comprovat que quan t'imagines coses, amb els homes, no passen mai. És el pitjor que pots fer. I jo, ahir vespre, al llit, em vaig imaginar tot l'imaginable amb el Calb. En un moment donat, quan em vagi bé, sense estrès, hauria d'intentar (de veres) deixar de
pensar en ell. Ningú dina o què avui? A veure si passa alguna cosa i jo, ateses les circumstàncies, no me n'he assabentat. Com el dia que van endarrerir l'hora de dinar perquè ens visitava un delegat de la Conselleria de Presidència i em va trobar asseguda a taula (tota sola, òbviament) obrint la carmanyola i amb el tovalló enganxat al coll. Si és cert això que diu la subcultura popular, el pobre Calb deu tenir el cap com un globus de tant ser pensat. Trucada d'un número desconegut! Les meves pregàries agnòstiques (o atees, encara no m'he decidit) han estat ateses! Lourdes?! No, no som na Lourdes. Tu no ets el Calb. I això no és una puta pel·li romàntica: és el món real. Tenc pixo. M'he entabanat tant que no he pensat d'anar-hi abans de l'hora de dinar. Ara he de passar per devora una vintena d'homes si vull anar al bany i no em fa gaire gràcia. Hauria de poder anar-hi. Som una dona adulta. Suposadament. Ja comença a tocar. Estic a punt de fer-ne 31. Però no hi aniré. Els nervis em bloquegen i no puc pixar. És humiliant i infantil, però és així. Home, la pizza! Aturada tècnica per assaborir la pinya eixamorada. Finalment he dinat sense anar a pixar, amb la incomoditat que representa. Això no pot ser gaire bo per a la bufeta. Som una pura. En la meva defensa, he de dir que si quan entr a la sala mentre mouen gatzara tots callen, em sent intimidada. Supòs que es deu, almenys avui, a què m'han puntuat a la pissarra del Departament d'Animació. Els informàtics superdotats em desconcerten. Són incapaços de badar boca quan em tenen davant, gairebé semblen comatosos, jur que no hi ha indicis visibles d'activitat mental. Però després tenen punts increïblement agosarats (i adolescents, val a dir) com això de la pissarra. Els he mostrat la meva indignació. Però, sincerament, tampoc m'ha sabut greu la criaturada. De fet, he tengut un munt de positius. Més 6 pels vestidets, més 4 pels tacons chic, etc. Em fan gràcia, en el fons. I només dos negatius: "Menys 2 perquè mai no parla en castellà". M'ha cogut, no ho negaré. Però del que no se n'adonen és que han escrit la pissarra en català. Per tant, n'estan aprenent. El meu germà a la feina sembla d'allò més integrat amb els dissenyadors gràfics. Com si el nostre petit grupet no s'hagués trencat recentment. Com si ja no se'n recordàs que no fa gaire érem un trio. Com pot ser que no enyori l'altre? Jo sí que l'enyor. Molt. Tot i que ara ja no és tan punyent. És clar que ell no s'hi mig embolicava. El sentiment, naturalment, no pot ser el mateix. I amb el Calb, s'acabarà així? Tendré un parell fotos amb ell... i ja està? Ja m'ho va dir ma mare, que qui es colga amb nins s'aixeca compixat. Només el visible interès d'en Ricard, que hi participava encantat, pot compensar la malifeta de la mala puta de la meva fillola traient la càmera i fent-nos un refotut reportatge gràfic. En Ricard, per cert, és el Calb. Una estimada amiga diria que som l'exemple fefaent de la imbecil·litat més profunda i ningú no li podria treure la raó. Vaig intentar trobar un moment a soles per parlar amb ell i, s'hi anava bé, donar-li el meu telèfon, lluny dels 46 ulls balaguerons que ens sotjaven. Però la gent, especialment la de la meva família, no sap captar quan fa nosa. És l'hora del tercer cafè del dia. Almenys, a l'oficina. Avui m'he saltat les hores estipulades de mala manera. Hauré de buscar algú que refaci per mi els comptes del pla. Podria anar a veure el Calb. Essent l'amo d'un restaurant, tampoc no em no calen gaires excuses per visitar-lo. Però mai no ha estat el meu estil. Jo he de ser la princesa i ells m'han de venir al darrere. Sempre ha estat així i sempre serà així. Tal com discutia amb un amic l'altre dia, hi ha coses que no es poden canviar mai. Per molt que la gent s'hi entesti. Mmm. Cafeïna. M'agrada el regust amarg que em deixa a la llengua. A hores d'ara, n'Uri Geller ja hauria doblegat i redreçat 1.548.963 culleres (i miiiitja!). Crec que això de desitjar quelcom intensament i que se't concedeixi no acaba de funcionar. Degut a la son i l'ensopiment, crec que puc afirmar que avui no n'he fotut ni brot. I, gràcies a l'horari d'estiu, ja és hora de plegar i fotre'm una bona sesta. Pel que fa al Calb, m'hi he imaginat coses i ara una maledicció caurà sobre mi.