4 Cafè, son, homes, dites i alguna convenció ortogràfica.

Diuen que hi ha persones nocturnes i persones diürnes. Jo, ni una cosa ni l'altra, som una toca-son. A mesura que m'he anat fent gran, les ganes de vetlar fins a la matinada se m'han apaivagat. Atès que sempre m'he recobrat de penosament de les marxes i he necessitat recuperar totes les hores de son que li manllevava a la nit, això m'ha permès gaudir del dia durant el cap de setmana. Una pràctica que havia abandonat gairebé des de l'adolescència. Si més no, de la part central d'aquest. Perquè, tranuiti o no, sempre tenc son. Som incapaç de matinar. I si no en tenc altre remei, puc asseverar-vos que les dues (o tres!) primeres hores estic ben adormissada. Estic com ara: de cos present, però sense activitat cerebral perceptible. Algú s'atura a l'altre costat del vidre. Un mascle, que sembla que s'està component la roba. A veure un moment... sí, sí: no hi ha dubte. S'està fent les piules. Un consell per si algun dia us trobau en aquesta circumstància. No us aferreu a una paret de vidre, per més entelat que estigui, per compondre-vos. Des de dins, ja us dic jo, us veuen. Nítidament. El pom de la porta es mou. El mascle entra. Reprimesc un somriure maliciós. És una de les nostres ratetes d'ordinador. No em digueu que no són aguts, els informàtics superdotats. A primera vista no ho diries mai, però es veu que es preocupen pel seu aspecte exterior i tot! "Aquests al·lots són rars de collons, eh?" Tomb el cap a l'esquerra i em mir el de Comptabilitat. No! En què ho has notat!? També diuen que les dones som molt pixaneres. La qual cosa, en el meu cas, és totalment cert. De les 24 hores del dia, me'n dec passar ben bé dues al bany, repartides en períodes de més o menys 15 minuts de descans entre pixo i pixo. De vegades pens que seria fantàstic poder fer-ne un de dues hores de durada i no tornar a necessitar fer-ne cap altre fins a l'endemà. Telèfon. Traductor núm. 0013. "Puc usar la paraula coi?" Revís la llista amb l'assignació de les traduccions. La de narcos, li hem donat!? Quin ull, que tenen els de Producció. Li encarreguen, precisament, al traductor més bàmbol el thriller més truculent que tenim. No, home, no. Tu trobes que un camell drogoaddicte dels suburbis americans diria coi? Arria-li un bon cony. "Bé... I si hi pos maleït?" Però... que no m'has sentit? No usis eufemismes per caracteritzar la parla de la xurma, per favor. No el veig gaire convençut. No me'n refii gens. Hauré de mirar-me'n prim compte la versió definitiva. Perquè, a la correctora, és clar, se li'n refot si el llenguatge s'adiu o no amb la classe socioeconòmica dels personatges. De fet, estic convençuda que només hi veu paraules. Em jug uns Bocabits que és incapaç d'explicar l'argument de cap guió dels que corregeix. Hòstia amb els de Producció, tampoc no costa tant tenir una mica de psicologia en adjudicar les feines! Diuen que les al·lotes que estudien a les escoles catòliques en surten putes o monges. Jo sempre trii puta, perquè em sembla que això de monja ha de ser molt avorrit. El que és inqüestionable és que en sortim agnòstiques. O atees. No m'hi acab de decidir. Sincerament em decantaria cap a l'ateisme, si no fos perquè negar l'existència de Déu em sembla quelcom tan pretensiós com el fet mateix d'afirmar-la. Pel que fa a aquesta coneguda sentència popular, tenc seriosos dubtes que la repressió o l'alliberament sexual únicament ens afecti als que ens hem format a escoles religioses. He tengut amants amb tota classe de fílies i fòbies relatives al sexe, que estaven ben barrinats sense necessitat d'haver estudiat amb capellans. De segur que us pensàveu que no en fotia ni brot a l'oficina, eh? És clar, com que estic mig trabucada, us pensàveu que només remenava el cul d'ací i d'allà davant el ramat de mascles, feia cafès i pixos, agafava el telèfon, menjava pinya amb pollastre i em moria de son. I és ver. Bàsicament, és el que faig. Bé, això i coordinar el Departament Lingüístic. Sí sí sí síiiiiii... jo també me'n faig creus que un cap verjo tengui un càrrec de tanta responsabilitat! Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, set ratolinets d'ordinador que cada dia, a les 10.00 del matí, sortien plegats a cercar un entrepà (un per a cada un, se sobreentén; perquè un de sol per a tots set, com és natural, els deixaria afamagats). El primer obri la porta. Bleixa. Una bafarada de calor els escomet i arriba fins a la meva taula. "¡Esto es verano". Ara direu que som una perepunyetes, però les persones adultes això no ho fan. Generalment, en un entorn laboral normal, en surt un a comprar el seu berenar i el de la resta. A les meves set ratetes d'ordinador només els falta, petitons, agafar-se de la maneta i una mestra que els dirigesqui fins a la fleca, ves que no es perdin ni cap cotxe els envestesqui en travessar el carrer. Hi ha una cosa que molta gent no sap i em sent amb l'obligació de fer-la pública des d'aquí. Quan el pronom es va davant verbs que comencen per s, ce i ci s'utilitza la forma plena (se) no la reforçada. Exemple: se sobreentén en comptes de *es sobreentén. [Nota: En lingüística, el principal ús de l'asterisc és el d'indicar que una forma és agramatical]. Gairebé mai no em trob amb un escrit que segueixi aquesta senzilla recomanació. Una altra cosa que diuen és que, després d'una cita, has d'esperar entre 48 i 72 hores per trucar a l'altre. Està permès de trucar cinc minuts després de deixar-lo (que et deixi) a casa. Però es veu que si el truques 8 hores més tard és un pecat mortal i Déu Nostro Senyor et fulmina amb un dels seus llamps devastadors. O el dels llamps era Zeus? D'entre el cel o l'Olimp, jo m'estim més l'Olimp, eh? Els déus grecs són molt més interessants que els cristians. Promotors de la infidelitat i del desenfrenament sexual. No puc entendre que el cristianisme els llevàs adeptes. A la gent li agrada autoflagel·lar-se, eh? Aquesta setmana patim la tercera ona de calor, amb temperatures superiors als 40º. I l'estiu tot just comença. Tothom està suat, desganat, malsofrit, sufocat, esgotat i mig marejat. L'acne rebrosta a les nostres pells com si tornàssim a ser adolescents i els cossos s'inflen fins que tots semblam ninots de goma. Ah, quin plaer viure en una illa enmig de la Mediterrània! L'alemany. L'alemany parlant-me en castellà. És clar, el pobre quan ha de formar frases de més de quatre paraules, no té prou competència en la nostra llengua. Sí, home. Ara et mostr on guardam els barrals d'aigua. Segueix-me. L'alemany i jo en un quartet de mals endreços minúscul, estibat de trastos i poc il·luminat. Ens topam i ens tocam diverses vegades, intentant organitzar-nos per dur a terme quelcom tan complicat com que ell agafi el barral que jo li indic. Ens somreim constantment. Nerviosos. A mi, almenys, us assegur que m'hi posa. Que com es canvia? El seguesc fins a la font d'aigua una mica desconcertada. Punyetes, que no en tenen, a Alemanya? Jo juraria que és un sistema de dispensació d'aigua universal. Però en fi. A veure qui es resisteix a aquesta carina de desorientat. Doncs mira: lleves el barral buit de la font, agafes el nou, en treus el precinte, lleves el tap i hi claves el barral ple. Li ho dic una mica incòmoda. És tan obvi que em sent absurda. "¿Perdona? No te he entendido". Me'l mir amoïnada. Tampoc no té tan de secret. Improvisa una mica, home. Merda. Aquesta carona de bon nin m'estova. Li torn a repetir les mateixes passes, gesticulant exageradament per fer-me més entenedora. Em mira amb expressió d'estar ben perdut. "¿Eh?" Pobre alemanyet, confinat en una illa on fot una calorada maleïda, a la qual el seu cossarrí germànic, un cossarí que li lleparia de dalt a baix com si fos un caramel de fraula àcida, no hi està avesat, assedegat, deshidratat, incapaç de poder-se refrescar per culpa de l'escàs coneixement de la llengua nadiua. Abans de ser-ne conscient, li estic dient en castellà. Els ullons li somriuen en sentir el meu accent. No és que no hi sàpiga parlar. És absolutament impossible no saber-ne. És que no em passa pels collons de parlar-lo bé. De fet, m'esforç en mantenir els nostres trets fonètics quan per força hi he de parlar. Que es noti que m'és aliè! Espera. No se'n fot de la meva pronúncia a la catalana. És perquè ha aconseguit fer-me girar la llengua. La mare que el va parir! Ben jugat. Sí, senyor. Ens miram, vencedor i vençuda, amb complicitat. Automàticament torn al català. Se'n riu. Puta nin! Me'n torn cap a la meva taula, pensarosa. M'ha tocat el punt sensible. Tant com he lluitat per fer-me un nom de monolingüe i ara els contarà a la resta de ratetes d'ordinador la seva gesta. I em faran l'abús. "Ei..." Em xiuxiueja. Faig mitja volta i el mir. "Gràcies". Li arruf les celles. Ara no provis d'adobar-ho. Tens un punt menys. Collons, quin mareig! Quan tomb el cap tot se'm mou. Em mig arrosseg i, oblidant-me de la dieta, em trec de la màquina un cafè llarg ben carregat de sucre. Bull. Hauré d'esperar que es refredi una mica. De segur que és un cop de calor. De fet, estam en alerta roja per les altes temperatures. No m'he hidratat suficientment. Em fa ràbia ser tan deixada. Intent compensar-ho bevent-me d'un glop els dos litres d'aigua que hauria d'haver consumit durant el matí. Molt bé. Ara, a més del mareig, tenc basques. Només m'he acubat un cop. Fa tres anys. Al gimnàs. Passava una mala època, menjava poc i havia fet massa esport. Com que no tenia experiència en acubar-me no vaig saber caure bé i em vaig pegar un cop a un ull. L'ull em va tornar blau, amb un matís violat molt sofisticat. M'agrada fer les coses en gran, ja que hi som. Ma-re-ja-da. He dit marejada. No embarassada. Ui, sí. Ha ha... i ha! Que bo. Ets l'onzè que em fa la broma i el primer cop ja no m'ha fet gràcia, així que imagina't. Hom no sap fins a quin punt aquesta mena de sentències que circulen i es consoliden extraoficialment en l'imaginari col·lectiu són una mostra de la coneixença justa de les coses o només són un exemple de l'obsessiva necessitat de l'ésser humà de jutjar, generalitzar i classifi
car el món que l'envolta. Sigui com vulgui, a mi la màxima que més m'agrada és la que diu que el temps tot ho cura. Sort del temps, que tot ho esborra, perquè de vegades el destí t'arria qualque ganivetada a traïció fins que toca os i et deixa malferit, tirat a terra, amb la sang brollant de la ferida oberta, entre els músculs esqueixats, mesclada amb la brutícia del carrer. També diuen que les crisis ens fan moure, madurar, definir-nos. Perquè la felicitat, és clar, no podia ser tan productiva. El tricista. Mira-te'l! Entra com si fos a casa seva. Sense un bon dia ni dir perquè ve. És l'afabilitat feta persona. Ell tira cap a dins carregat de cables i eines. Va tan decidit que m'atabala. No sé si provar d'interceptar-lo o deixar-lo anar a la seva. De sobte, quedam a les fosques. El ramat d'informàtics comença a bramar. Milions de sais xiulen violentament, eixordadors, amb els seus llumets parpallejant. M'aixec a contra cor per anar a veure què collons ha fet l'electricista. Encara estic ben marejada, eh? "Vatua dell, nina, ens cauràs extremunciada amb aquest cafetarro! Què no saps que la cafeïna fa venir cops de calor?" SÍ!? No em fotis!