3 Cafè, son, homes, cites a cegues i algunes qüestions de fonètica.

Tant de bon temps i tanta de calor em comença a cansar. Ja ho diuen, que tot embafa. Cafè, cafè, cafè. Feis-vos a un costat, badocs, que he d'arribar a la màquina! Què has dit? Bon dia?! Bon dia ho serà per a tu! Jo anit no he aclucat els ulls, amb la calitja que fotia. Potser em veus fantàstica, però t'assegur que sota aquesta capa de maquillatge hi ha un monstre somnolent amb ganes d'ensivellar un quern de nesples a algú. Mmm. Cafeïna. "El senyor X encara no ha arribat?" No. Bon dia, eh? Aquest ha tengut sort d'arribar després que m'hagi pres el cafè o les nesples li haurien caigut a ell. Que és d'autòctona, aquesta manca d'educació. Els illencs som una mica salvatgins. Fixau-vos que he dit "som". Jo, la primera. Que ningú no se m'ofengui. Se'm queda mirant. Me'l mir de fit a fit, alçant les celles. Ara se'm queda mirant les cuixes. L'esguard una mica emprenyada, donant-li temps per recordar que, a més d'unes cames, unes cuixes i uns pits, som una persona. Un dos tres quatre cinc sis set... Uep, sembla que ja li torna una mica de sang al cervell. No, era una falsa alarma. Aaara. "Bé. El puc esperar aquí?". A veure, deixa-m'ho rumiar un minutet... No. De cap manera. Veus aquella cambra d'allà, amb dos sofàs i una tauleta plena de revistes? És diu sala d'espera. Vés-hi. I tanca la porta darrere tu. Quan ets amiga d'una parella, no falla, es passen la vida provant d'emparellar-te a tu també. De fadrins, n'hi ha de dos tipus: els que estan boiets per deixar de ser-ho i els que troben que la fadrinesa és l'estat ideal de l'ésser humà. Tu ets del segon grup, però, és clar, als teus amics, se'ls en fot el que tu en pensis. El meu cap. Inevitablement, sempre la mateixa primera frase. "Jas, perquè t'entretenguis". Em deixa l'ABC a damunt la taula i es peta de riure. Com un infant polissó. Repetint el nostre ritual de cada matí arronç les celles, agaf el diari i el llenç directament als fems. Bé que li deuen regalar, perquè mai no el llegeix i em costa de creure que el compri només per emprenyar-me. L'ordinador es penja. Això sí que és el nostre pa de cada dia. El reinicialitz de mala manera. Em molesten aquestes ganes constants de cridar l'atenció. No en puc estar sempre pendent. Nota: Un diccionari m'indica cèlibe com a sinònim de fadrí. Per curiositat, en cerc la definició exacta a un altra obra lexicogràfica. No en diré noms, que no m'agrada ser acueta (però si feis una mica de recerca, els identificareu de seguida). Vaig directa al substantiu, per no perdre temps amb definicions redundants que tanmateix m'hi remetran. Celibat: [1696; del ll. caelibatus, íd., der. de caelebs, -ĭbis 'solter'] (m) Estat d'una persona que no és casada, especialment per motius religiosos. Eh, perdonau, però no. No hi veig la sinonímia, amb "fadrinesa". El cèlibe, almenys el que socialment s'entén per cèlibe, és una persona que no boixa, SOBRETOT per motius religiosos. I els fadrins boixam. POSSIBLEMENT, més que la resta. Els meus amics, els emparellats, dissabte m'organitzaren una (altra) cita a cegues. No fa gaire que m'hi he deixat de resistir, veient que tanmateix les meves queixes cauen en sac foradat. Digueu-me descreguda, però és tan poc probable que aquestes cites funcionin com que et toqui la Grossa. A la meva Chouchou no hi ha res que l'entusiasmi tant com fer-me de Cupido. Sempre em té un candidat preparat. Un que jo descart immediatament, és clar. La cosa, sempre que no te l'agafis seriosament, fins i tot pot ser divertida. En el millor dels casos, en coneixes algun que és agut, divertit, elegant, carismàtic, intel·ligent, culte, encantador. I homosexual, per suposat. Alguns dels meus millors amics, de fet, els he conegut així. Arriba l'alemany. Una hora i mitja més tard del que ho sol fer. Què li deu haver passat avui? Li demanaria, però abans del segon cafè del matí, no tenc esma per mantenir una conversa amb ell, atesa la seva manca de competència lingüística en català, fins i tot pel que fa a la comprensió, i la meva ferma determinació a no parlar en castellà (ni amb ell, ni amb ningú). M'adon que fins que no passa per davant la meva taula i em dedica el seu somriure, un d'aquells somriures genuïns de bon nin (el somriure, almenys, li té. Després vés tu a saber si fa bondat o és un cabronet), és com si el dia no hagués començat. Dissabte la gran cita va ser amb un fatxenda de nova generació. Al segle XX, hom podia reconèixer els fatxendes pel polo de Lacost, els texans Levi's o Bonaventure (amb aquelles butxaques que no afavorien ni el cul més ben parit del món) segons la dècada, les nàutiques i la clenxa al costat d'un cap abundantment engominat. Al segle XXI, l'espècie ha evolucionat i ha aparegut una nova generació fatxendera. Sembla que no s'han pentinat ni s'han rentat els cabells durant un parell d'anys, que els texans i les camises que duen els els ha donat la beneficència i que han heretat les bambes del seu germà gran (molt, MOLT, més gran, pel mal estat que presenten). Però tot plegat (cabells llardosos, roba i calçat tronat) val més que el sou mensual d'un català de classe mitjana. El fatxenda de nova generació supera la generació precedent en presumpció i voluntat d'ostentació, que no us engani el seu aspecte de pidolaires. La senyora X. En aquesta indústria, les dones de seixanta anys sembla que en tenen trenta. I les de trenta, quinze. Em cau bé. És acolorada, flairant, riallera com una campaneta. "Que no tens calor, reina?" Sí, molta. Algú hauria de felicitar l'arquitecte que va projectar parets de vidre en una illa que durant l'estiu està sotmesa a temperatures extremes. Vigila que no sigui el mateix il·luminat que va dissenyar un centre comercial sense finestres a cent metres de la mar (Aprofitar les vistes? Ca, barret! Això distreu el consumisme). "Saps què, reina? T'aniré a comprar un ventilador". El senyor X treu el cap per la porta el despatx. S'inicia un debat sobre els diferents tipus de ventiladors i quin és el que més s'adequa a les meves necessitats. Cony, un que refresqui, no? Els de peu són els millors. Que no, que hi haurà papers pertot. Deixa't de coverbos, els de peu són els que valen. Un d'aquells petits quadrats, que es posen sota la taula, li hauríem de comprar. "Tu què trobes, reina?" M'aglapeixen mig encantada mirant-me les ungles. Aquella formació epidèrmica de natura còrnia que protegeix la superfície dorsal de l'extrem lliure dels dits els mamífers i que els humans (les humanes, sobretot) ens pintam amb colors suaus o cridaners segons l'estat d'ànim. Fascinaaants... El senyor i la senyora X em miren amb impaciència, esperant una resposta. Digui allò que digui, es mourà bronquina. Eh... el quadrat. En una situació com aquesta, triau SEMPRE el que ha triat l'esposa. El sopar, a cals meus amics, els emparellats, una monada... fins que va arribar ell. Aquest cop, a ell, el podríem anomenar el Canto del Loco, atès que és el guitarrista d'un grup de pop local. Però, com que no em paguen per fer publicitat gratuïta de grups estrangers, li diré el Modernillo. Les ulleres de pasta negres, les pretensions de pseudointel·lectual i el monolingüisme castellà (malgrat ser català de soca-rel) bé que el fan mereixedor d'aquest malnom. No entenc que la cosa no reeixís, si d'entrada ja es veu clarament que estam fets l'un per a l'altre. Telèfon. "M'heu telefonat?" Jo, us puc assegurar que no. Pel que fa a la resta, no puc posar-hi la mà al foc. En comptes de despenjar amb el nom de l'empresa, hauria de fer-ho amb un "aquí hi penca una catèrvola de gent, per favor, precisau amb qui punyetes voleu parlar". No puc controlar a qui truquen els altres des de les seves extensions, compreneu-ho. Me'n toca un peu a qui truquen, de fet. "M'heu telefonat. QUÈ voleu?" Anem a pams. A veure, quiii sooou? " Quaranta putes sofregides, qui he de ser!? El tricista". Bella mostra de la parla popular illenca. Deduesc que en la seva dèria d'elidir la vocal neutra inicial, s'ha carregat també la síl·laba que li venia al darrere. "Vejam, nina, ja li he dit al teu quefe (mostra de la parla popular illenca en castellà. No sé si bella, però si més no real) que la instal·lació elèctrica (es veu que a l'adjectiu no li abelleix fer l'afèresi) no aguantarà tants d'aires condicionats engegats. Que em truqui, que si no ho arreglam quedareu a les fosques." D'ac... M'ha penjat?! Que visca el menfotisme! Es coneix que ja no tenia res més a dir-me, l'home. Si ell ho sabés, que la senyora X és a comprar-me un ventilador! Jo crec que l'endollarem i el subministrament elèctric d'arreu de les Illes petarà. El Modernillo, per cert, és d'aquells que no es desaferren del mòbil ni amb aigua calenta. "¿Qué hora es, cielo? Voy a ver". Mòbil. "Ay, un sms". Mòbil. "Tengo un vídeo súper bueno de unos japos metiéndose ostias". Mòbil. "Pues nosotros, cielo, tocamos el día... espera, que lo mire en mi agenda". És clar, és un home tan ocupat... Mòbil. "¿Que qué estilo musical tocamos? Ahora lo verás, cielo". Mòbil. Si em torna a dir cielo, jur que li fotré un cop de puny al nas."¡Eh! ¿Por qué no vienes a vernos al garito donde tocamos?" No, gràcies. Més mòbil. Saps quan vas a fer un pixo i penses: Ara descansaré una micona els ulls?.. I et despertes 5 minuts després, desorientada, perquè algú et tusta a la porta?.. I dius: Avui sí que tenc son?... Doncs avui tenc molta son. "Reina, què tens un minutet?". És clar, i dos. "Com s'escriu et?". E-te. "I voldria?" Ve (ni alta ni baixa, que aquí encara distingim l'oclusiva de la fricativa) - o - ela - de - erra - i - a. "I casar?" I si em dius la frase sencera i acabam més aviat? "Margalideta, ets tan boniqueta que em voldria casar amb tu". Agaf un post-it i la hi escric. "Casar, només amb una essa?" Amb tota la coherència del món, ella voldria fotre-n'hi dues, tal com ho pronuncia. Treu una targeteta de paper plena de corets i estels, de color rosa i plata. "És... com una mena de conte!" Atès que la targeta desplegada no deu fer més de 6 centímetres, en tenc seriosos dubtes.
Tret que sigui un conte d'aquells que són el súmmum del sintetisme conceptual. Però no veig la senyora X gaire contista, ni gaire avantguardista (si més no, en afers literaris). I com que ella tampoc no ho té clar, diguem-ne què és simplement una dedicatòria. Una dedicatòria rareta. Però en fi, ella i la boniqueta deuen saber el que es fan. Jo, a l'edat de la prejubilació, vull ser com la senyora X: acolorada, flairant i, sobretot, incitadora de boniquets i boniquetes a la bisexualitat i/o la bigàmia, segons pertoqui. "És que una amiga fa els anys. Avui vespre li feim una party". A cent anys, coteta verda. En un moment determinat del sopar amb el Modernillo, no puc més i li deman. Com és que em parles en castellà si ets catalanoparlant? "No sé. Me siento más cómodo". I perquè pensa que fa bo. Però això no ho diu. Doncs ja que has fet aquesta tria, et recoman que treballis per millorar-ne la fonètica. Com a mínim, procura parlar bé alguna llengua. Expressar-te en aquesta mena d'híbrid entre el català i el castellà no boneja. Fa mal efecte, de ver. Els teus col·legues fatxendes t'acabaran fent el buit. "¿Me estàs vacilando o qué, cielo?" No li fot el cop de puny per deferència als meus amics. Però, de ganes, no me'n falten. Et sap greu deixar de dir-me això, rei? Sí, em molesta. Doncs no cal que ho siguis, d'afectuós: no tenim prou confiança. Quan torn del setè circuit diari per l'oficina a la recerca del meu cap, hi ha un total de set paios al voltant de la meva taula. L'executiu de major grau, ben assegut a la meva cadira. Es veu que tenien necessitat de reunir-se, no m'han vist i han pensat "Nosaltres anirem fent i ella ja arribarà". Ara que ja hi som, és oficial: la reunió pot començar. San-ta pa-ci-èn-ci-a. Què, al·lots? S'allargarà molt això? Perquè hauria de fer una mica de feina. Si pot esser, asseguda a la meva taula, que encara no he après a escriure a l'ordinador dempeus. I si també pot esser, to-ta so-la, sense el fil musical de la vostra conversa. Res, no es bateguen. Em permeteu un suggeriment revolucionari? Per què no anau a la maleïda sala de reunions! Amb el Modernillo, el leitmotiv de la conversa és Nova York. "Pues en Nueva York..." el menjar, els locals, la gent, la formació acadèmica, les vacances, el clima, els parcs, la delinqüència, la política...!! Tot, absolutament tot, a Nova York és més bo, gros, agut, barat, llarg, fred, verd, esfereïdor, fals... No som especialista en llengua anglesa, però l'accent tan ampul·lós que li arria a l'idioma cada cop que introdueix un anglicisme (el seu castellà s'acaba transformant en una mena de spanglish, barrejat amb trets fonètics catalans) em sembla massa exagerat. Cada cop que em despist, em fot alguna anècdota novaiorquesa. Com la història sense fi del dia que va anar al Bronx a comprar una guitarra de segona mà que s'anunciava al diari, ornamentada amb la descripció minuciosa de la conseqüent porada que un fatxenda blanc com ell ha de passar en un barri com aquell. I quan de temps vas viure-hi, a Nova York? "Un mes". I m'ho amolla tot orgullós, el molt cap de fava. És a dir, que sumant totes les vegades que he anat a veure el meu oncle a Newark, m'hi he estat més temps que ell i no faig tanta comèdia. I ara què? No tenc gens de cobertura? Però si m'he comprat un mòbil nou. Tu tens cobertura? I tu? Tothom em té, tret de mi? Ah, doncs molt bé. I a fora, en tenc? Sí. A fora sí. Torn entrar. I no. A dins no. Surt. Cobertura. Entr. Sense cobertura. Torn sortir. La cobertura també torna. Qued al llindar de la porta i... sí, en tenc! Un mil·límetre més a dins, es torna a perdre. Ha de ser que pengi el mòbil a la porta, com si fos un d'aquells rètols de tancat/obert. De qualsevol manera, avui sí que no em preocupa gens no tenir cobertura. A veure si quan el Modernillo em truca li surt que estic desconnectada. No. Jo tampoc m'explic com és que, al Calb, no li vaig donar el meu número de telèfon i, en canvi, a aquest personatge tan repel·lent sí. De vegades, la vida té punts d'una absurditat infinita. Quina hora és? Les 12.34? Encara!? L'eternització del matí em venç i vaig a cercar un altre cafè, totalment fora del pla traçat (i finalment reorganitzat segons l'horari estiuenc). El quart, ja. I s'horabaixa la deixam passar i me mires tan a prop que me fa mal, que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc, que no sé com ho hem d'arreglar, que som amics, que som amants… M'espanta un aplaudiment espontani a la meva subtil, però audible, cançoneta. Hòstia puta! D'on han sortit aquests dos?! Agaf el tassó de la màquina, ignorant les burles sobre el meu talent pel cant, mentre em deman com és possible badar fins al punt de no percebre la presència d'altres ésser humans. La sociopatia del ramat d'informàtics es deu encomanar? Senyor. Senyor amb pinta de no saber si entra al lloc correcte. Que cercau, a qui...!? No em sona, però un moment que ho deman. Centenars d'ullons de ratetes d'ordinador m'albiren des del Departament de Disseny, al fons del passadís. Hi ha algun Antoni Joan Garau i Perelló aquí? Ho deman sense fe però, per a la meva sorpresa, se n'aixeca un. El teu pare és aquí. No em fotis que T (pronunciat a l'anglesa: [ti]) ve de Toni Joan!? I, ja que hi era, no tocaria haver-se rebatejat com a TJ? Es veu que això ja era passar-se d'extravagant, fins i tot per a algú que té la taula plena dels ninots de Star Wars: The Clone Wars. Dissabte passat havíem de sortir, però el Modernillo va objectar que el fum dels locals nocturns li afectaria la veu. Però si tu no cantes, tros de pardal. Què té més, estar escanyat, quan toques la guitarra? A les dues del matí, la nit va arribar al seu punt més àlgid quan els meus (i també del Modernillo, però em resistesc a usar nostres) amics, els emparellats, es van posar a discutir sobre qui va seduir a qui. La brega va començar mig en broma, però va estar a punt d'acabar en una bona esbatussada. El Modernillo i jo vam romandre una bona estona amb els pèls drets, pregant perquè no es gatinyassin. En Toni Joan, abans conegut com T [ti]. "Ja està. Ho hem solucionat". Sí?! Ho heu solucionat!? Tanta sort, sinó avui no hagués dormit tranquil·la!! Com que ha quedat parat davant la meva taula, em veig en l'obligació de demanar-li QUÈ ha solucionat (ell i la qualsevol altre persona que formi part del seu hem). "El meu pare, que havia perdut les claus". Ah. Interessantíiissim. Tanta sort que apareix el meu company de despatx i frustra una conversa que no tenia ganes de mantenir. Els informàtics superdotats són una espècie molt temorega. Els costa relacionar-se quan hi ha molta gent. I, en aquest cas, més d'un ja són molts. De company de despatx m'ha tocat el de Comptabilitat. He tengut sort. És un tipus molt agut i considerat. No m'empaita gaire. Sempre és a fora, al banc o a la gestoria. Sí, sí, sí. Mai no es desvia d'aquestes dues destinacions. Mai. Ni tan sols quan arriba a l'oficina al migdia, en banyador i amb la taula de surf bruta d'arena. Es veu que és el que les entitats bancàries et regalen ara quan obris un compte corrent. Durant l'estona que anomenaré "Hòstia, aquests dos encara se separaran i tot", el Modernillo i jo ens tocam accidentalment. Em mira. El mir. Vaja tràngol, tanta sort que ets aquí. "Jopé, cielo, que suerte que estás aquí conmigo, porque menudo súper marrón nos estamos comiendo, ¿no?". No cal dir res. La mirada que ens dedicam és prou eloqüent. El contacte ha estat molt agradable. Com d'estar a casa. Ell també ho deu trobar, perquè quan a la fi s'aturen de barallar-se, em té mig arraulida contra el seu pit al sofà. Un executiu. Dos executius. Tres executius, una rateta d'ordinador i el tricista, que ha decidit venir personalment a fotre'ns l'esbronc per la sobrecàrrega elèctrica, ensopeguen amb el desnivell que hi al terra, just en passar per davant el meu despatx. No sé quina és la vertadera motivació de posar-me aquests vestidets tan curts: fer més suportable la calor o el fart de riure que em faig amb l'efecte que causen en els mascles. Ei, l'alemany també m'ha mirat les cuixes. No dissimulis, kein vestecken, que t'he enxampat. Després d'analitzar-ho en profunditat, he arribat a la conclusió que va ser precisament per culpa d'aquella maleïda estona que li vaig donar el meu mòbil al Modernillo. Ja ho diuen, ja: un moment de debilitat i tota la vida entre els malucs. Ai, no... Espera! Que això es diu de la xocolata. Per cert, avui, amb la calorada que ha fotut, m'he begut devers 8 litres i un quart d'aigua. A hores d'ara ja no hi dec tenir sang, a les venes, sinó H2O. De manera que no hi ha hagut possibilitat de badar, ni d'haver de dinar sense haver anat a pixar (perquè fer-ho amb una vintena de mascles a l'altre costat de la porta, fins i tot ara, que ja en tenc 30 + 1, em segueix intimidant). Avui he visitat el bany cada 10 minuts. No és una manera de parlar. Literalment, cada 10 minuts. Tothom es deu pensar que tenc una infecció urinària de tant cardar. I aquest cop, ni hi ha infecció ni hi ha excés de cardada. Diuen que és molt sa per a la bufeta, però què voleu que us digui? A mi, tanta hiperactivitat urinària m'ha estressat.