Vòmit de sentiments

En un full en blanc intento evocar els meus sentiments, però de sobte em quedo en blanc,… com si no tingués res a dir…La por a no sentir em terroritza!! Potser és que sento masses coses alhora i no les puc pair totes i intento fer veure que no m'afecten per tirar endavant i resulta que encara és pitjor perquè ara de sobre tinc una sensació de buidor bestial… Em sento rara, freda, insignificant… Una bruixa que no sent res… Ho tinc tot comprimit, tinc un tap a l'estómac que no em deixa sortir tot el que voldria treure… Tinc por que si surt de cop em farà molt mal. Sento que ho he de treure, ja fa massa temps que m'ho guardo tot, ho reprimeixo tot i intento fer veure que sóc forta i que ho aguanto tot… Però sé que per dins estic podrida.. Tinc masses sentiments comprimits i reprimits que no em deixen viure… Faig veure al món que ho tinc tot controlat i que puc amb tot el que em ve de cara però… re…Potser estic feta de marbre i ja no sento res o potser sento masses coses i no les puc compartir amb ningú. El meu cos em demana treure-ho tot però no se ni per on començar. Ho podria vomitar tot de cop sobre el paper, i què? Ningú m'escoltarà… Només el paper suportarà totes les meves penes i les meves llàstimes. Pobre paper! M'haurà d'aguantar! Si almenys tingués unes orelles que m'escoltessin, un braç a qui recolzar-me o una espatlla on plorar… tant demano? Al meu voltant només trobo egoisme… i on no n'hi ha hi ha altres problemes que em reclamen atenció… Espero rebre'n agraïment algun dia…Una barreja de paraules giren sense fre per les meves entranyes sense trobar un lloc on descansar o una sortida on ser escoltades. Sembla que les meves paraules no interessen a ningú…Vaguen soles per aquest món injust… i perquè sempre hem de pagar els més dèbils? Els més innocents? Els de més bon cor? Perquè ha de ser tant injusta la vida? Perquè ningú em pot consolar? Perquè ningú vol acollir els meus sentiments cansats ja d'estar reprimits dins meu? Perquè? perquè? Perquè? Perquè aquesta merda? Perquè no podem ser una mica feliços? Sembla que el món només està fet per quatre malparats que s'aprofiten de les bones ànimes… I jo aquí sola i abandonada sense ningú amb qui compartir aquests moments agredolços de la meva trista vida. Potser perquè és tan trista ningú en vol saber res… Suposo que ja m'he acostumat a viure sola, a empassar-me tota la merda sola i a digerir-la encara més sola, al final només queda la resignació de viure en aquest món tot esperant-te un altre de millor… si és que algun dia arriba.