Només hauria sigut...

La Meri es sentia perduda, molt perduda, sobretot des del cap de setmana passat. Va ser en un concert quan el cor li tornà a bategar amb força. Es va retrobar amb un amic... un amic nou, l'havia conegut quinze dies abans en un altre concert i ja no s'havia pogut oblidar d'ell. Però, quan ja semblava que s'havia fet la idea de que no el tornaria a veure al cap de quinze dies el va retrobar i el cor va bategar de nou amb força... S'havia tornat a enamorar? Potser una afirmació massa rotunda.... Un sentiment confús li feia donar moltes voltes al cap.. No sabia què sentia per aquell nou home que s'havia introduït feia molt poc en la seva vida.
Feia poc que s'havien conegut. Tot va ser per una tonteria quan de sobte es van trobar parlant junts amb altres amics i nous coneguts com si fossin amics de tota la vida, la complicitat ja era present des del primer moment. Feia molt de temps que la Meri no sentia aquella sensació, aquell cuc fent-li pessigolles a la panxa... Però estava molt confusa.
Ella va anar a un festival de música el primer cap de setmana de juliol, ella i els seus amics ja eren habituals en aquest tipus d'esdeveniments, i cap any s'ho perdien. En aquesta edició ella estava amb unes amigues però, es va trobar amb uns veïns de tenda molt especials. No s'hi va fixar fins al segon dia quan, ella i les amigues, de bon matí van sortir a veure qui era algú que cridava a la tenda del costat. Va ser llavors quan la Meri va creuar la mirada per primer cop amb en Joan, però, en aquell moment li va semblar un noi molt normal, no hi va parar més atenció. Aquella mateixa tarda, estaven assegudes elles amb uns amics d'una altra tenda quan van sortir en Joan i un altre amic seu i es van posar a parlar tots junts. En aquests llocs és habitual parlar amb tothom, tots porten el mateix rotllo i és molt fàcil conèixer gent i fer noves amistats. Va ser en aquell moment quan es van conèixer i, intercanviant les primeres paraules la Meri ja va començar a sentir aquella sensació que gairebé tenia oblidada. Va sentir una mirada diferent, un somriure més complaent.
Unes primeres converses disteses i ben animades van servir de carta de presentació dels dos. Ja va ser aquell mateix vespre, quan, la foscor de la nit i la màgia del concert van contribuir a un acostament més accentuat. Durant tota la nit es van anar trobant pels diferents concerts i va ser amb els de Pets quan van començar a fer el burro més del compte... però ella el va frenar... s'ho van passar molt bé ballant i fent el burro i insinuant-se davant de tothom, però la cosa no va anar a més. Converses suaus a cau d'orella i alguna mà que se'n anava més enllà del permès van ser els primers passos. No n'estava segura però li va semblar tornar sentir aquella sensació, aquella atracció, aquell pessigolleig... potser l'amor havia trucat de nou a la seva porta. Feia molt de temps que no sentia una cosa així.. ja havia patit prou amb els nois. En aquest sentit, mai havia estat una noia afortunada...
Però en aquells dies la cosa no va anar més enllà. La Meri es sentia atreta per en Joan però, les seves passades i fracassades relacions ara la feien anar amb peus de plom. Ella és de les que no creu en les històries d'una nit, ni d'un cap de setmana, sap que a una persona com ella només li poden fer mal. La seva vida amorosa sempre ha estat un camí d'entrebancs i de fracassos, d'il·lusions frustrades.


Va passar una setmana només pensant en ell... però sabia que no el tornaria a veure, que era de molt lluny, i que no tenia res seu, ni un telèfon, ni una adreça, res... Passava les nits i els dies pensat si havia fet bé de no embolicar-se amb ell, que potser si ho hagués fet ara hi podria tenir contacte, que potser era l'home de la seva vida i que l'havia deixat escapar... Davant les nits serenes d'estiu, contemplant la lluna des de la seva finestra no feia altra cosa que pensar en Joan. Es delia per tornar-lo a veure i dir-li el molt que l'enyorava i potser, que ja l'estimava... Les seves amistats ja li ho deien... "Ets massa racional... actua més amb el cor! Has de ser més impulsiva!" Però ella sempre havia de donar mil voltes a tot i potser per això es deixava escapar moltes meravelles de la vida... Potser la seva vida, veure com sempre tot se li escapava de les mans, potser el fet de no tenir una vida fàcil l'havia fet tornar tant previsora...


Va ser al cap de quinze dies quan de sobte i per sorpresa es van retrobar en un altre concert... Just veure's van saltar espurnes... Un mirada penetrant seguida d'una forta i alhora tendre abraçada va servir per dir-s'ho tot... Aquella nit la van passar junts gaudint com nens dels diferents concerts. Es van donar el mail i vam prometre no perdre el contacte. S'havien que hi havia alguna cosa que les unia....
La nit avançava i l'alcohol a en Joan li començava a fer efecte... Es va començar a posar més carinyós del compte i la Meri es va espantar de nou. No s'havia què fer.. s'havia que sí s'hi s'embolicava només seria un nit i que sinó ho feia es quedaria amb les ganes, però que en els dos casos els remordiments serien molts.. es coneixia prou bé, i sabia que no deixaria de donar-hi voltes durant molt de temps.
Van estar tontejant tota la nit, es van mig embolicar però el cap de la Meri li va dir que no anés més enllà... Que només es faria mal, perquè ella tenia clar que se l'estimava, però d'ell no en sabia gaire res i era millor no arriscar-se....


Durant tots aquests mesos havien anat parlant i s'havien anat fent més amics... Fins i tot la Meri s'havia fet il·lusions per què ell li tirava els trastos de tant en tant. De fet, el desig de veure's era mutu... però a ella li costava reconeixeu-ho davant d'ell...Per casualitats de la vida, al cap de gairebé mig any, la Meri es va enterar pel mateix Joan que tenia xicota des de feia molts anys... I que ell, en molts casos només buscava sexe esporàdic. Es va quedar de pedra... No entenia res.
Asseguda sobre el llit amb la seva foto al davant i recordant els temps passats junts... no podia evitar que les llàgrimes li regalimessin galtes avall sense remei... Com sempre s'havia fet il·lusions i de res havien servit més que per fer-se mal altra vegada... Es sentia sola... Amb en Joan creia haver trobat alguna cosa més que un amic, un amic especial ja que parella, per la distància no era possible, però ara.. ara què? El món li queia a sobre. No deixava de pensar en ell, en el seu tacte, en el seu flirteig, en les seves tonteries, en les seves mirades,.... Enyorava aquelles fantàstiques nits d'estiu voltada pels seus braços, enyorava la seva escalfor, la seva manera de fer-la sentir feliç. Ell li arrencava somriures quan estava enfonsada, en la distància era el seu amic, el seu amor platònic potser. S'intentava convèncer de que ja no tenia edat per a aquestes coses, però, en el fons encara no n'havia après prou, s'havia deixat tornar a enganyar, les raons del cor li havien jugat una altra mala passada....

"El joc de l'amor és lluitar pel què creus, pel què vius, pel què fas..."
Mai Toquem Junts