VISITA AL CLAVEGUERAM DE BARCELONA

VISITA AL CLAVEGUERAM DE BARCELONA

Probablement en la meva deformació intel•lectual un dels elements més determinants són les aventures d’Obèlix. Ja me les havia llegit mil vegades quan vaig deixar l’escola i me les continuo rellegint ara. Si em preguntessin quin llibre m’enduria a una illa deserta i hagués de quedar bé diria que l’Odissea, però si hagués de dir la veritat diria que les aventures d’Obèlix.

Doncs bé resulta que una d’aquestes aventures els nostres tres herois – l’Obèlix, l’Idèfix i l’Astèrix – són a Roma. No recordo exactament per a fer què – bé, en el fons sempre feien el mateix: a repartir hòsties als romans i a fer-li la guitza al Cèsar-, però el que sí recordo és que hi ha un moment en que a l’Astèrix li cau el flascó de porció màgica, que va a parar a les clavegueres i l’Idèfix fa un recorregut més aviat èpic pel clavegueram romà, que fou cèlebre a l’antiguitat i continua sent cèlebre ara.

Llegeixo que els claveguerams més antics són babilònics i tenen uns sis mil anys (suposo que ens han anat millorant amb el temps), que a l’Europa antiga tallaven el bacallà els d’Atenes i Roma i a l’Europa moderna els de París i Londres. Pel que fa a casa nostra, sempre a l’avantguarda de tot el que signifiqui benestar, llegeixo que tot i que hi ha uns petits antecedents al segle XIII, no es pot parlar de clavegueram barceloní fins a finals del segle XIX. No vull ni imaginar-me la catipén que abans devia fer a Barcelona i que potser fou una de les causes de que fóssim tant bel•licosos en el passat.

Total, que decideixo anar a visitar el clavegueram barceloní amb la gent de Cultura i Oci. No tot el clavegueram, és clar, que fa la mateixa distància que la que hi ha de Barcelona a Londres, sinó el tram visitable que va de la Diagonal al carrer Aragó passant pel Passeig de Gràcia.

Després d’apuntar-me llegeixo les normes de l’Ajuntament per a la visita, que no em fan cap mena de gràcia. Entre d’altres coses, diuen: “De cara a la seguretat dels visitants cal esmentar que és un espai relativament reduït on hi són presents aigües fecals on és probable la presència d’insectes i múrids i on cal prendre les mesures preventives adients. És fonamental seguir les indicacions del guia i mantenir una actitud serena.” Per molt que sigui un amant de la literatura no m’agrada que s’utilitzi una literatura incomprensible quan es tracta d’informar als ciutadans. Algú que no hagi passat per la facultat de Biologia o similars sap el que és un múrid? M’ho contesta la viquipèdia: un rosegador. O sigui que hi ha rates, ja veus tu quina gràcia.

I jo que penso: només rates? la gent tira al wàter els animals exòtics quan no sap que fer-ne i allà baix pot haver-hi de tot: cocodrils, serps, taràntules, ves a saber... Quina manera més idiota de complicar-se un dissabte pel matí. Amb el fàcil que és anar a fer un vermut i passar l’estona perdut en els bellíssims ulls d’una senyora o en les mentides de qualsevol diari.

La veritat és que quan arriba el moment m estic acollonit. Em fan posar un casc i uns quants i m’adverteixen de seguir rigorosament les normes i de què, com es natural, l’olor d’allà dins no és la mateixa que la de fora. Molt bé. Hi ha més senyores que senyors fent l’exploració i ara dir que jo ho deixo córrer no em donaria cap esperança per després intentar una aproximació. O sí. Penso que no, va. Almogàver!!!! Via foraaaaa!!!!!
El clavegueram que visitem és un carrer llarg i soterrani, gris, amb florescents. Hi ha dues voreres i pel mig hi ha una mena de rierol per on hi passen les aigües fecals. El sostre s’acaba en forma de volta i poca cosa més.

A l’alçada del carrer Aragó sentim el tren i el guia ens parla de no sé què d’uns ràpids que no acabo d’entendre. El cas es que es fa saltar l’aigua cap baix per no sé què de l’estació. El salt d’aigua té la seva gràcia, però prefereixo els de fora la veritat.

Després girem cua i anem fins a la Diagonal. Allà ens trobem amb un riu amb un fort corrent que va perpendicular a la riera que hem anat seguint.

Durant tot el trajecte la meva dèria ha estat no fotre’m de peus a l’orinal. Era el que anava més a poc a poc de tots i de tant com m’enganxava a la paret que la caçadora s’ha quedat més blanca que la neu. Em feia pànic relliscar, pànic que sortís un múrid enorme i em fotés una queixalada. O qualsevol altre bitxo, és clar.

Però no és fins al final que veiem un parell de ratolins. L’un fa cara de Millet i l’altre fa cara d’Oriol Pujol. Ai Déu, penso, com s’ha de veure la classe dirigent catalana, com s’han de veure els nostres patricis. I encara m’impressiono més quan el guia ens diu que, com que les rates no saben nedar, quan plou molt, les clavegueres s’omplen fins al capdamunt d’aigua i les rates s’ofeguen. Algú al meu darrera diu que deu anar pel molt que abans ens han ofegat a nosaltres.

Quan finalment torno al carrer i retrobo la llum del sol quedo descansat. Necessito una cervesa, ja que no em puc perdre en la bellesa dels ulls d’una senyora. Una samichlaus , si us plau!