Vinagre

Al meu avi, en pau descansi (20-3-2001)

I

Avui ha estat un dia dur i el meu horitzó existencial només identifica dues possibilitats: dutxa o bany. Llavors penso en les paraules de ma mare, infestades de l'argúcia popular: "Després del bany et sents com si tornessis a néixer". Com si tornés a néixer mort, penso. I començo a maquinar, a capficar-me.
"Cap de les causes que ens empenyen al remull no són bones: xafogor, cansament, mal de cap o fins i tot la mala bava després d'haver vist l'última factura de telèfon. És el Gelocatil psicològic. Hom pot polemitzar: i què hi ha de la higiene? No és un motiu agradable i suficient per gaudir d'una dutxa? Doncs no, perquè en última instància la higiene parteix d'altres fenòmens menyspreables: infeccions i malalties, mala olor i voler agradar al personal, és a dir, petulància. Conclusió: les ablucions no tenen de cap manera una causa plaent: es necessiten per purificar quelcom que no és pur... òbviament, quina bestiesa. Conclusió final: la meva sedega d'aigua és directament proporcional a la fatiga acumulada. Vull un bany."
Submergit en les profundes aigües marítimes, intentant desfer-me d'aquestes reflexions adolescents i fútils, escolto sonar el telèfon i surto despullat al menjador. La meva mare agafa el telèfon i la mort dibuixa una expressió rònega al seu rostre. No pot ser la meva cosina, no pot ser el meu oncle de Cartagena, no pot ser el veí del sisè, no pot ser Fidel Castro (s'ha especialitzat en alquímia)... No! Ha trucat la meva iaia de Granada. Es veu que el meu iaio Agustín ha tingut una trompada i és a l'hospital amb un fort cop al cap. Esbufego, alleugerit. No hi ha cap mort. De moment. No obstant, els meus pares agafen de seguida les Samsonites i marxen cap a Granada amb la meva germana. Jo, tòtil, me'ls miro. I així romanc a la meva habitació: recent banyat, i més mort que mai.

II

Els dies següents romanc tot sol al pis, i no paro d'escopir marbre. No sé per què em passa, només sé que la meva gorja és un amuntegament d'estries i solcs sagnants. A més, aquest material insolent ha aconseguit espellonar per complet el meu paladar, per no esmentar els estralls sobre les meves dents. Total, que el meu cor ha relacionat això del marbre amb assumptes de construcció i produeix ciment maquinalment. Tot això té una explicació: anys enrere ja vaig tenir una infecció a l'intestí que transformava els meus fluids vitals en ciment, però curiosament la meva saliva prenia una constitució marbrenca. Quins temps. Una vegada recuperat vaig poder bastir-me amb aquests materials un pis al carrer Mallorca, prop de la llibreria de La Central, així que seria lògic pensar que el meu organisme treballa ara amb la il·lusió d'un xalet a la Costa Brava. Però la intuïció em diu que aquesta afecció és més macabra que mai.
I així és. La notícia de la mort m'asseca els fluids constructius. Vomito tot el que porto dins i torno a sentir com la sang camina per les venes. La matèria orgànica resultant no és suficient per construir un xalet. I penso en una possible utilitat... la tomba del meu avi.



III

Arriba el dia de l'enterrament. He de viatjar fins a l'Haza del Trigo, un poble de la costa granadina a 37 km de Motril. La tomba ha estat construïda amb els residus de la meva malaltia. Allà, sota terra, queda el cos del meu iaio. I un flash de sobte em colpeja les temples. És l'hivernacle, i sóc jo amb set anys, dempeus i a set metres del meu iaio. Tot d'un plegat, ell estira d'un cordill i, incomprensiblement, com a resultat resto absolutament moll. Començo a espernegar amb indignació. Aquell episodi rebotarà contra el meu cap la resta de la meva existència...
Ara és l'hivernacle qui espernega, boig de ràbia. La figuera descansa decebuda perquè sap que ja ningú no la treparà, ningú no trepitjarà els seus braços. Ell ja no em pescarà les figues més capritxoses... L'oli de la seva pell encara s'escola entre la terra. El blat dels seus llavis acarona el meu marbre tòrrid. Encara se sent la flaire a vi agre...
L'alcalde del poble ha decidit donar una condecoració al meu avi a títol pòstum. Això em rebenta. Mentre l'alcalde recita el discurs anodí de torn i la meva iaia s'empassa les llàgrimes, intento fer alguna cosa, no sé què encara, però un altre flash em subjecta per la nou. És ell, un altre cop, estès al seu sofà. Quan veia El Parte es quedava torrat als cinc minuts: torçava la boca, arrufava el nas i comprimia els ulls, com si la seva vida se n'anés de passeig. Jo, murri i confiat de la seva defunció temporal, canviava de canal i ell de seguida es despertava, esverat, tot dient: "¡Pa que quitas El Parte, tocayo!". Tant debò tingués un comandament a distància ara.
Mentre jo continuo absolutament trasbalsat, endinsat en aquests pensaments, l'alcalde té la barra de continuar amb el discurs, amb la medalla del meu avi al braç. De sobte, el meu iaio peta el meu bloc sòlid de matèria orgànica (com s'atreveix!) i surt esverat de la seva tomba. L'alcalde interpreta immediatament que el motiu d'aquesta resurrecció és la medalla, i surt cames ajudeu-me.
- Només vull una dutxa, només vull una dutxa! - brama el meu iaio, mentre penso que ja tinc un nou pretext per donar-me una dutxa: la mort.
I Agustín arriba a la seva casa, es despulla i entra a la banyera. Llàstima que en treure's els calçotets s'entrebanqui i destrossi el seu crani contra el wàter. Ara sí. Quina vida.