Cops d'ànima

L'Univers. La Terra. Europa. Espanya. Catalunya. Barcelona. El Prat de Llobregat. Plaça Catalunya. El meu pis. Les 6:00 hores del matí. El despertador, autòmat, s'aixeca d'un bot i em propina repetides garrotades amb els seus braços estridents i metàl·lics. M'incorporo de seguida i vaig al lavabo, on una massa compacta i granítica d'aigua em planta dues bufetades cruents. M'eixugo amb la tovallola, que amb la seva aspresa masega la meva carn i em transfereix una salvatge sensació de truculència. Encara nu em trasllado a la cuina, on la torradora, intrèpida, em desafia. Llavors endego una lluita aferrissada: a un bàndol, la torradora; a l'altra banda, jo. Finalment, el meu paladar acaba per assaborir la farina carbonitzada de la derrota. Mentre el cafè viatja pel passadís de la mort cap a la tassa (on, ineludiblement, acomplirà la seva condemna), observo un receptacle negre, amb una canya de filferro solemne. Pitjo un botonet, amb curiositat, i un allau de notícies es barallen amb batzegades radiofòniques, amb cops de puny a l'estómac. Només una, la més forta, arribarà a la meva oïda: "Les investigacions del Genoma Humà confirmen que no arribem als 30.000 gens, i quedem així per sota d'una ceba i a poca distància d'una rata o un cuc". Giro el cap, emprenyat, cap a la ceba que havia deixat anit dins la fruitera. M'esfereeixo només de pensar en la seva amenaça, i més encara tenint en compte que ahir li vaig perdonar la vida. Em llanço, desesperat, per tal de tapar les orelles d'aquest producte alimentari. Massa tard, penso. Com s'assabenti del seu salt qualitatiu, igual m'amenaça amb l'ampliació del seu Imperi, la qual cosa pot suposar un perill per a la meva sobirania pisenca. S'està quieta. Sembla que no ha escoltat res. Quin ensurt, noi! No és que sigui autoritari, és que si no ben aviat desapareixerà aquest sistema pluralista. No vull separatismes. El meu és un règim democràtic.
Surto a l'exterior, encara estupefacte per la duresa del meu poble-pis. Potser hauria de ser una mica més flexible... no! Arribo a l'estació de trens del Prat, on la màquina d'accés a les vies estira la seva llengua i intenta empassar-se la meva mà. L'angúnia em traspassa el cor i tracto, infructuosament, de desfer-me'n. De sobte, la màquina em deixa anar i col·lideixo brutalment contra la paret. M'aixeco, malparat, i corro en busca del tren, que se m'escapa. Arribo de miracle, i com a càstig la porta automàtica del tren decideix capturar el meu turmell i estrangular-lo. La meva circulació queda obstruïda i sofreixo la virulència de la porta, que em matxuca l'os, fins que sento un cruixir punyent i esfereïdor. A tot això, ningú fa res per ajudar-me, i això que sóc el sobirà del meu pis. Ignorants! De sobte, me n'adono: a l'estranger tampoc no estan satisfets amb la meva comesa. Per què? No ho entenc.
Arribo a l'estació de Plaça Catalunya. Surto al carrer i quan sóc a l'altura de l'Fnac em decideixo a fer-li una visita. Pujo a la segona planta, totalment inèdita per mi, i quedo convulsivament paralitzat. De sobte, sofreixo la fiblada de milers de fils invisibles, que m'agullonen la pell. El meu cor pateix una febril burxada que m'estira les arrels de l'ànima. Com si de màgia es tractés, tots els fils s'esmicolen excepte aquell que s'havia enfonsat al meu òrgan vital. M'emprenyo, no per la proximitat de la mort, sinó perquè aquest maleït fil (producte de la meva imaginació, d'altra banda) ha aconseguit fer malbé la meva camisa Armani. No ho puc pair, això! Tot seguit, aquest mateix cordill m'arrossega fins que m'estavello amb un prestatge i cau al meu damunt un objecte exòtic i enigmàtic. El palpo, encuriosit, i decideixo obrir-lo, sigui el que sigui; de manera que emplaço els dits polzes al pestell de l'erudició i procedeixo a donar-li la llibertat. Tot d'un plegat, una fulgència agosarada m'acarona la cara. És també una flaire prepotent, ensordidora, que s'atreveix a penetrar el meu nas. Les grafies surten del seu catre i comencen la seva peregrinació cap a la meva ànima: una "L" viatja a cada ull, el meu nas xucla una "I", una "B" és aspirada per la boca, i l'orella esquerra s'empassa una "R" interminable, mentre que el meu cor allotja una "E". El deliri és ja inqüestionable, i amenaça amb emportar-se el meu seny. M'intento aixecar, però sangloto un mot inintel·ligible, fruit del meu desvariejament; i em desmaio.
La meva al·lucinació comença amb un viatge cap al dia d'ahir. El despertador, desemparat, jeu al terra. La pica del lavabo està infectada amb pasta de dents i rius oxidats ballen per la seva superfície. A l'altra banda del pis, la torradora es debat entre la vida i la mort, el penya-segat marca la diferència: mig cos flirteja amb el buit. A la sala d'estar, la ràdio està encarada amb la televisió; el transistor es mostra rubicund davant del discurs de la Quintana. Vergonya o còlera? I allò més espaordidor: la ceba dorm confosa a la fruitera. Vaig haver d'exiliar-la, a causa de la seva rebel·lia, els seus moviments revolucionaris no tenien lloc dins la meva dictadura. Dictadura... és clar! Ara ho entenc...
Aixeco les parpelles i em trobo estès en un banc de la Plaça Catalunya. Escolto com un home diu: "Ha tingut una febre cultural, no li ho digueu...". Quan m'incorporo, una vella que era al costat salta esporuguida. Tots em miren, amb els ulls ben oberts, com si fos un conill d'índies tipus Gran Hermano. "Estic bé, estic bé! No em feu la guitza!", crido i començo a córrer.
Què m'ha passat? Ja ha passat la febre, però encara recordo alguna cosa... clarividència, lucidesa, comprensió? No pot ser. No em trobo bé. A mida que vaig arribant a casa el frenesí s'afebleix. En obrir la porta del meu pis, agafo la ceba i la llenço a les deixalles. Torno a sentir la meva joiosa intransigència i esclafo la torradora contra el transistor. L'adrenalina llepa la meva sang i corro cap al meu dormitori, enxampo el despertador i li dono passaport direcció al lavabo. Per fi, tot com sempre...
L'Univers. La Terra. Europa. Espanya. Catalunya. Barcelona. El Prat de Llobregat. Plaça Catalunya. El meu pis. Les 6:00 hores del matí. El despertador, més ferotge que mai, clava les seves manetes al meu fetge. Vaig al lavabo i...