Oli

Un relat de: Agustín Morales Puga

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

I

L'Eduard mirava embadalit com el seu peixet domèstic es tornava boig dins la petita peixera. La criatura es remenava per entre el crepitar ensopit de les bombolles artificials i cloacatitzades. Era com una fulla de pus infeliç sota l'arbre de la vergonya, com un somriure glaçat envers la lluna temorenca, i els sotracs, i el capciró de les aixelles, com quan et transformes en la flaire d'un domicili errant sobre la nit.
-Lopuruna, sisplau, no facis aquesta cara de pomes agres -va dir l'Eduard.
-Si repil·linguessis la fretamina de la peixera, potser infalimar per l'aigua seria tant fàcil com estamalar una sòrnia -esbombà el peix.
Potser per això marrec i animal mai no van poder arribar al clímax de la felicitat. L'Eduard estava confós, perquè compartia sintaxi i ànima amb Lopuruna, però trobava en el lèxic un obstacle insalvable. El noi va passar tota la infància odiant i vomitant les paraules i anys després es va convertir en escriptor dominat per l'obsessió. Però això és una altra història.
El cas és que aquests peixets no suporten la soledat. Sembla mentida que els sentiments d'un animal aquàtic amb respiració branquial siguin més profunds i sincers que els d'un ésser humà, pensaren els vuit anys de l'Eduard amb covardia. Però tot seguit la Mariona, la seva amiga de la infància, va introduir un petit mirall dins la peixera. De cop i volta, el peix es va sentir acompanyat per la seva estupidesa i començà a fer cercles de felicitat per la piscina.
-És el que fongalava dir. Una ulifeda ropevessarà infinites tertàncies a la meva bònfia. Lanfa! -va cridar (sic) Lopuruna boig d'alegria.
-Has dit «infinites»? Això vol dir que ens comencem a entendre! -digué l'Eduard.
-Roncolònfia.
-Què?
-Què fas ara, parles amb Lopuruna? T'has tornat boig? -preguntà la Mariona.
-Quant a les boncússies intertal·lables i opitxerades galactàncies no refaradeixo res a bompilicar -va rondinar Lopuruna.
-Ho has escoltat? -preguntà l'Eduard a la Mariona.
-Sí, truquen a la porta.
-No, dona, això és a cals veïns. Volia dir si has escoltat el que ha dit Lopuruna.
-Mira, millor me'n vaig cap a casa i així podràs tenir una conversa amb ell. Però aquesta tarda lubrica't l'encèfal -va dir la Mariona i em va fotre l'adequació lingüística.
-Alfança, alfança, no t'escoradassis!
-Veus, sembla que Lopuruna no vol que marxis.
-Adéu.
La Mariona marxà emprenyada i l'Eduard començà a discutir amb Lopuruna. Fou una conversa massa dura, pervertida i degradada com per escriure-la. I per interpretar-la... L'Eduard estava enamorat de la Mariona, és clar, però Lopuruna era quelcom a la seva vida que tergiversava la realitat, que enfosquia les algues còsmiques, era com una bengala infinita i inesgotable, les guspires de la qual es vessaven sobre l'aire, navegaven en forma de fum tòrrid i desapareixien, i tornaven a l'origen. La vida, oi?

II

Van passar els anys i l'escriptor Eduard Lopuruna va gaudir d'un èxit sense precedents. El secret millor guardat era el perquè d'aquest pseudònim. Mai un escriptor havia creat una expectació tan enorme al seu voltant. L'única persona coneixedora de l'enigma, la seva muller, mai no va voler expressar-se en públic. Potser era perquè la Mariona odiava la faceta literària de l'Eduard i encara més el maleït peix, que tenia el mateix aspecte que el primer dia. De fet, totes les fonts de conflictes entre la parella emanaven de Lopuruna, i l'animal començava a ser un destorb considerable per al funcionament de la vida en matrimoni. L'Eduard sorprenentment conservava faccions i fins i tot actes infantils, però unes patilles com dos dolls d'oli li embrutaven la cara. Tenia ulls verds càndids, amb melmelada de prunes clàudies untada sobre els iris. La cara se li havia allargassat força amb els anys i encara conservava un bon matoll de cabells d'un negre apaivagat. El seu físic, als trenta-set anys, era vigorós i poc castigat, i els llavis eren la seva principal arma sexual: molsuts, tendres i gelatinosos. La Mariona també estava de bon veure però els anys l'havien feta una dona més agra i reflexiva. La maduresa es deixava veure en els ulls blaus lapislàtzuli deprimits, però el seu cos revestia tot un seguit de corbes venèries difícils d'ignorar.
Tot va esclatar un dia. La parella es va citar per sopar amb un matrimoni ben singular. Gertunis Figuerola era una vella (i bella) amiga de l'Eduard, i d'ençà que es van conèixer a la universitat mantenien una lucrativa amistat. Aquesta escriptora de renom estava casada amb Putulant Atutom, un home alt i escanyat, alhora que aspre i d'expressió rònega. L'Eduard va decidir convidar també a Lopuruna, el qual va servir de centre de taula. El lloc escollit fou un restaurant d'ambient americà situat al carrer Provença, al davant de la Pedrera. Es deia Chicago i per dins era com una cafeteria universitària americana, amb mantells vermells, patates fregides, kètchup, amanides fertilitzants i hamburgueses amb bocins de ferro. L'ambient era agradablement repulsiu, i les ànimes dels assistents s'anaven recomponent com quan un llapis es trenca i les fibres membranoses de la malenconia s'encarreguen de tornar-lo a la unitat lingüística.
-Aquest és Lopuruna, vet aquí el meu pseudònim -digué l'Eduard.
-Però si és una merda de peix! -bramà Putulant Atutom i de seguida l'Eduard clavà una ferotge mirada sobre aquell imbècil.
-Ho sento -intervingué la Gertunis Figuerola-. És que el meu marit és una mica massa brusc. Va, continuem amb el sopar sense escarnis, d'acord?
No hi va haver resposta. La conversa va derivar cap a altres temes, però la Gertunis Figuerola no parava de mirar l'Eduard. Després de beure de la copa de vi es passava la llengua pels llavis descaradament, tot fent flotar els seus ulls sobre l'aura de l'Eduard, qui sentia com l'erotisme, la morbositat i la perversió recorrien les seves artèries (que no les venes). La Mariona ho va notar i la seva gelosia s'empaquetà al bell mig de la taula, de tal manera que tothom pogués obrir-la d'una estirada de cordill. Putulant Atutom no semblava adonar-se'n, o simplement caminava per dins i cada quatre passes agafava una flor diferent.
-I per què vas escollir aquest nom per al teu peixet? -va preguntar la Gertunis Figuerola.
-Bumbalar per la grastínia és com titxul·lar les purtingues de l'omozenoica quiscafísica -esbombollà Lopuruna.
-Haver-ho dit abans, home! -exclamà la Gertunis, i l'Eduard semblà albirar una espurna brillant de vesània a la retina d'aquell forn de diamants. Mai ningú no havia reaccionat d'aquella manera tan natural amb Lopuruna. La Mariona encara es va empipar més amb aquell endimoniat peix, el qual ara s'encarregava de soldar l'Eduard i la Gertunis, d'enlairar bombolles d'amor. Lopuruna era, sense cap mena de dubte, aquell apèndix del cos de l'Eduard que mai havia aconseguit controlar i dominar, era un entramat de follia i benestar, quina paradoxa, i poder pitjar la tecla vermella d'aquella enorme pilota de fum que mai no esclataria; i la llum, i la flama oxidada que socarrima les pedres indòmites que jauen al nostre estómac, i totes aquestes coses que ens fan veure que un escarabat no és un escarabat, sinó que és una caixa de sabates (un explosiu, és clar) amb un interruptor controlat per la demència.
-Tinc quatre entrades per la Pedrera, us ve de gust? -va ordir la llengua de la Gertunis.
-Sí, per què no? -digué l'Eduard mentre la Mariona odiava Lopuruna.
En acabar el sopar, a dos quarts de deu, tots cinc van creuar el carrer i van entrar sense haver d'esperar a la Casa Milà. Van ser conduïts molt amablement a l'ascensor, on hi havia quatre persones més, amb la qual cosa l'habitacle ja anava ple. Aprofitant la situació la Gertunis va col·locar el cul a l'altura del sexe de l'Eduard, qui va sentir un calfred de lascívia. Aquest cop la Mariona no se'n va adonar perquè estava parlant amb Putulant Atutom. Van arribar a dalt i la Gertunis Figuerola passà la mà suaument i dissimulada pel penis de l'Eduard. Això ja és massa, pensà ell. En cosa de vint minuts ja havien enllestit tot el que eren maquetes, diapositives, textos, explicacions i referències històriques de les obres de Gaudí, inclosa la Pedrera. Pujaren sense més dilació a la terrassa i contemplaren la nit tenyida de núvols que grinyolaven; la pell del cel era resseca però s'havia untat una crema hidratant que envaïa l'atmosfera. L'orquestra era agradable i la gent s'amuntegava a les escales tot dibuixant l'estructura curvilínia de l'edifici. La Gertunis es va oferir per anar a buscar les copes de cava i Putulant Atutom l'acompanyà. Restaren sols l'Eduard, la Mariona i Lopuruna, de qui s'encarregava l'Eduard (peixera inclosa).
-Aguanta'm un momentet la peixera, que vaig al lavabo -digué l'Eduard a la Mariona.
-D'acord, però no triguis. Serem allà asseguts -i la Mariona assenyalà un racó no massa lluny d'allà.
L'Eduard es dirigí cap a les escales i, en adonar-se'n, la Gertunis Figuerola despistà el seu marit i seguí l'Eduard, qui ho va advertir però no girà la cara. Així doncs, en arribar la Gertunis a la sala de Gaudí es trobà l'Eduard esperant-la.
-Què penses de Lopuruna? -va començar l'Eduard.
-És la vida. Trobo tan quimèric i esfereïdor el seu discurs... Saps? Com a escriptora penso que si Cortázar hagués conegut Lopuruna l'hagués fet un clàssic de la literatura universal. Aquest peix m'agrada perquè m'espanta, aconsegueix tocar allò que no he conegut de la meva vida, és un buit immens...
-Sí, però és un buit d'alegria, és el riu de flames que llepa l'ànima, que emana de la infància, baixa pels camins de la sexualitat i l'adolescència, i es glaça en arribar a la maduresa, però jo no vull, no vull, no vull. No vull que es glaci, perquè tots els rius van a la mar, sí, però allà no s'acaba la cosa. El riu glaçat es desfà a la mar sense oposar resistència i passa la seva no-existència dormisquejant per entre el cuiro hipocondríac del salobre. Però el riu de foc colpeja l'aigua, crema la seva epidermis, i lluita per la vida; i
així aconsegueix evaporar-se en un xiuxiueig efervescent, viatja als núvols i allà decideix què voldrà fer, si tornar al riu o navegar per l'esponjositat celestial.
-I tu i jo, no som com dos afluents tebis que necessiten mesclar-se en un sol, ardent i plumiforme riu? -sospirà la Gertunis, i tot just vaig acabar d'escriure l'últim signe d'interrogació quan l'Eduard besava amb luxúria i plaer els llavis tendres de la Gertunis Figuerola. Ell li palpava els pits i ella estrenyia la vulva contra l'Eduard. Mentrestant, la Mariona estava asseguda amb Lopuruna a un costat i Putulant Atutom a l'altre. Escoltaven la música, agradable però molt repetitiva, i admiraven l'espectacle que la Sagrada Família oferia de fons, i oblidaven que tot és pedra, marbre, fusta, carn, ossos, fluid... i oli.
-Un moment -i l'Eduard interrompí aquella besada per volar escales amunt. Va empènyer un munt de gent per arribar a on era el seu peixet, la seva muller i aquell home tan estrany.
-Ja no el tindràs que aguantar més, me'n vaig, ets una imbècil -esbombà l'Eduard i agafà la peixera al punt-. I vostè, Putulant, un cretí per haver menyspreat Lopuruna.
-Gràcies.
La Mariona restà immòbil, com si tot allò no hagués suposat una sorpresa. L'Eduard sortí rabent i tornà a baixar les escales, on l'esperava la Mariona al mateix lloc.
-Ja sóc aquí, marxem.
-D'acord -assentí la Gertunis.
-Vols anar a casa meva?
-No, ja ho tenia tot previst. Tinc una amiga que viu al costat del Clínic i que s'està uns dies a Tunísia. Tinc les claus de casa. Així no haurem de sortir de Barcelona.
-Molt bé -va respondre l'Eduard, i començaren a caminar les sis illes que els separaven de la seva meta.
Mentre avançaven Lopuruna deixava veure la seva alegria; probablement li agradava més la companyia de la Gertunis Figuerola, o qui sap. El cas és que la nova situació era rebuda amb voltes d'alegria dins el seu univers aquàtic. Van arribar en quinze minuts i la Gertunis, nerviosa, va treure les claus i va obrir el portal corresponent. Mentre pujaven les escales la Gertunis imaginava el dibuix del vol de quatre mosques delirants: aquell entramat reencarnava la seva pròpia existència, li conferia complexitat, llum llòbrega, i els cromos rasposos s'anaven adherint als àlbums de melangia. L'Eduard creia de nou que passar d'una habitació a una altra era fàcil, que de debò la vida era orinar sobre camps de fusta i espolsar-se la pols i alliberar-se de la llibertat. Van arribar al pis (en condicions precàries, d'altra banda) i l'Eduard deixà la peixera damunt la taula del menjador. Pres per la follia, besà els pits de la Gertunis, qui va empènyer brutalment l'Eduard en direcció a una habitació fosca, fastigosa, frondosa, faceciosa, facundiosa, fagedènica, falaguera, falciforme i fluctuosa. L'Eduard despullà la Gertunis, qui li baixà els pantalons i els calçotets d'una sotragada: tot era feréstec i selvàtic. Encara dempeus, la Gertunis Figuerola sentí com els genitals de l'Eduard acaronaven els llavis inferiors de la vagina, i com una llengua espessa li llepava els mugrons tibants. El plaer era immens, pertorbador, i ja no hi havia res més, beyond, oh, i el membre començava a entrar per entre les parets envernissades amb oli, quasi xopes, i Lopuruna encara podia veure l'escena a uns vuit metres des del menjador. Tots dos van caure sobre el llit, moviments espasmòdics, ja toca fons, amunt i avall, ja toca fons, amunt i avall. Passen els minuts, beyond, beyond. L'Eduard comença a sentir com tots els seus fluids vitals circulen entorn del penis, escórrer-se és cosa ja de poc temps, i així li fa saber a la seva companya amb un tremolor epilèptic.
-Mai no oblidaré aquesta nit, Gertunis -esbufegà l'Eduard.
-Ni jo -digué la Gertunis i, de sobte, obrí el calaix que tenia més a mà, tragué una pistola i afusellà la templa esquerra de l'Eduard. L'esperma es va desplomar sobre el llençol. Rima amb bogeria.
En un tres i no res, la Gertunis agafà Lopuruna i sortí al carrer, i ja se sap en aquests casos: llesques de fum, esperits plastificats i fantasmes a la carta. "Els calés m'aniran bé per promocionar la meva novel·la", pensà la Gertunis Figuerola, qui va trigar una mica en arribar a la Pedrera, on l'esperaven el senyor Putulant Atutom i la Mariona.
-Aquí tens -i la Mariona allargà un sobre amb diners a la Gertunis.
-Gràcies -va respondre la Gertunis-. Putulant, ja podem marxar.
-Molt bé, estimada- i van marxar, no sense abans lliurar la peixera a la Mariona, qui posà cara de fàstic.


III

-Oh, Lopuruna, trenta anys dissimulant, i jo, enamorada des del primer moment, des de la primera paraula que vas dir; i tu, que vas fer creure a l'Eduard que realment l'estimaves, quan només volies estar amb mi, amb mi, i quantes vegades t'hauré menyspreat perquè ningú no s'ensumés res... Les nostres nits d'amagatalls, de mentides, d'anacronismes... però s'ha acabat, s'ha acabat. Ara ho tenim tot, tu i jo només, sense l'imbècil de l'Eduard. T'estimo.
-M'indalago que has desparpamat la ninfúnia a la meva tarpassa.
-Sí, és clar -començà la Mariona-, fa temps que vas embrutar de fang les meves mans, i jo quasi t'ofego en argila, això és amor, això serà amor, ara som feliços... tota aquesta vida, anys i anys pensant com deixar l'Eduard per marxar amb tu, obsessió. Lopuruna, quina idea, quin assassinat perfecte, quina traïció, quin plaer.
-Rembalar per russitar les trínquiques és pútid, Mariona -va respondre Lopuruna-. But my dissays are flange and poltry. Rue du retrement, polu Eduard, polu Eduard. If nous estimatem ourselves punfiar en nitsuga és del tot rútid. Y ermunio se va. Ego aussi ho he parmalat molt binòriament, però ara I am sensalat pour rememberar un nou nup: l'amor. Mariona, t'estimo.
-Sí, sí, però com folleu? -esbombà l'Eduard.
-Merda, Eduard, vols callar ja! No veus que ets mort?
-Roncolònfia.



Estiu de 2001

Comentaris

  • Permet-me[Ofensiu]
    | 11-01-2007 | Valoració: 10

    que respiri. Quina cosa més divertida! Una mica James Joycià en un estil més grotesc; fantàstic! M'he engrescat al començar a llegir-lo, i ja no he pogut aturar-me, sense poder esborrar en cap moment un ferm somriure de la boca, que en alguns moments desembocava en rialla.
    Has fet tot un desplegament de lèxic, tant de l'existent com del de collita pròpia. Molt bo!

    Dan

  • sense paraules[Ofensiu]
    aisha | 10-01-2007 | Valoració: 9

    Em sembla que mai havia llegit una cosa tan paranoica. m'ha encantat! :) una passada

l´Autor

Agustín Morales Puga

4 Relats

7 Comentaris

7271 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20