VIATGE A L'ESSÈNCIA DEL CACAU

Deu anys treballant amb les mans, fent dolces delícies....No havia fet res més que treballar de pastisser.Es tracta d'un ofici dur on abunden follies i personatges tristos i/o extranys.Havia voltat diferents obradors d'artesanies dolces, anomenades "pastisseries" i després de tot un regitzell d'experiències jugava amb textures en un restaurant d'alt nivell; però el desè aniversari de tant dolç vici, no podia passar desapercebut.
Decididament, vaig decidir comprar un bitllet d'avió a Mèxic i conèixer el món dels maies, descobridors del cacau, psicoactiu per excel.lència, boníssim per aixecar els ànims i afrodisíac per als més "malalts"....
Vaig aterrar a Cancún( Lloret de Mar+Benidorm) i la xafogor va fer que me n'anés a Guatemala deu dies a visitar restes de temples i estel.les maies(normal). Vaig entrar a Mèxic de nou per la part de Txiapes, mig indígena i mig militar. Els indígenes sempre han rebut desde que va arribar un tal Colom. Després de perdrem uns dies a San Cristóbal de les Casas, enmig la selva d'asfalt, alcohol i cuines on vaig treballar a canvi d'intercanvi de coneixements (per un cantó, tortada, carquinyolis i crema catalana i per l'altre, tacos, pozole i més tacos) , finalment vaig poder sortir d'aquella orgia de coneixements, gent, aromes i sabors que pervertien a un pobre pastisser de la Catalunya vella.... Vaig marxar direcció Tabasco per tal de treballar en una Hacienda, on poder recol.lectar faves de cacau i abraçar un d'aquells arbres que feia temps que cautivaven tots els meus sentits.
Tabasco inundat, carreró sense sortida, atrapat enmig l'atzucac, em cauen les llàgrimes.Davant meu, només hi havia aigua. Mai havia estat tant a prop de l'arbre de cacau, faltaven vint quilòmetres per arribar a l'hacienda, vint quilòmetres d'aigua.Descartant nedar, torno a Txiapes.
Pichucalco, zona de cacauers, em mostren els arbres sagrats per ells que produeixen tant sols una de cada cent flors i de cada cent flors, una acaba sient una baina gegant que recollim els descendents dels esclaus africans i jo.Les pelem i deixem la pela i el gra a fermentar uns dies al sol i després es recullen les faves , passats els dies pregunto per la resta del procés i els aborígens em remeten a un contacte de San Cristòbal de les Casas.
Torno al punt que em va pervertir i que casi dóna per finalitzat el meu viatge (geogràficament parlant) .Procurant no pervertir el meu cos, busco aquells qui m'han d'ensenyar a produïr xocolata a l'antiga.Finalment aprenc com fer-la, un noia de Sant Cugat me n'ensenya( ignorava que a Sant Cugat hi haguessin maies).
Vaig comprar un molinet de mà i faves de cacau abans de tornar, em varen registrar a l'aeroport pensant qui sap què i em deixaren passar pensant que jo era boig. Avui he fet xocolata i m'he proposat fer el meu primer repte, i quan ho he vist, he pensat: quin millor repte per un pastisser, que condensar en 500 paraules(justes) la dolça idea de xocolata?