Partícules de vida impregnant els nostres draps

Al matí,en Manel reposava descansant lleugerament en la barra de ferro que travessava l'estança, fins que es tancà la porta. S'en desprengué i s'acostà levitant a la finestra fins a quedar ben segur que la mestressa havia marxat. Mentre ella era fòra, procurava prendre el sol i llegir alguns llibres d'Allan Poe; sempre li havia agradat la literatura tot i que mai havia llegit massa.
Abans, no tenia temps perquè havia deixat que la feina se li apoderés al llarg dels dies. No estava pels seus i a poc a poc, va anar quedant-ne separat. N'era conscient, però tampoc tenia uns sentiments prou profunds com perquè els remordiments li canviessin l'actitud. Va acabar sol, amb els seus diners, fins que un dia sortint de casa va morir d'un cobriment de cor. Els gossos dels veïns que no havia saludat mai se'l repartiren aquell vespre. L'endemà el trobaren mig desmuntat per les rodalies de la casa. No es comentà massa ja que no hagués interessat a ningú la trista mort d'un depravat que no havia ni estat capaç de tancar el negoci el dia de la mort de la seva mare.Ningú va anar al seu enterrament, havia destrossat massa cors. Tampoc ningú va anar a buscar la seva ànima i ell es va quedar perdut entre els dos móns.
Al vespre, va arribar la Carme ben carregada amb les bosses del mercat. Havia comprat tot de coses fines, i fins i tot duia amb ella un gat. No tenia família i ja feia temps que a part de viure sola, tenia aquesta mateixa sensació. El seu únic germà havia mort d'un atac de cor quan ells ja no es parlaven.
El fet de tenir un gat seria aniria bé per a no sentir-se tan sola, pensava. Mentrestant, es debatia en posar-li un nom al felí. Després de pensar-s'ho llargament, el gat es digué Pastís. Va fer una sopa amb el brou de les verdures bullides del sopar del dia abans i unes carcasses de pollastre. Va sopar mentre veia en Pastís ajupit llepant les carcasses i regalant feliçment el seu petit miol d'alegria.
Un cop tot estava recollit, la Carme s'en va anar a dormir perquè ja se li començaven a tancar els ulls.Quan tota la casa es va fer fosca i va quedar presa del silenci, en Manel va desfer-se de la barra i quan va intentar creuar el passadís sentí com si una extranya força l'estirés.No podia levitar i notava un grapat de punxes que li destrossaven l'esquena i el remetien contra el terra. En Manel va quedar al terra estirat, destrossat i esparrecat pel gat. D'allà al mig, només aparagué un bassal de sang que ràpidament s'esvaí. L'essència d'en Manel va desaparèixer aquella nit i en Pastís va roncar i dormir damunt de la vella, desmuntada i destrossada cortina.
L'endemà al matí, la Carme va sorprendre's només d'alçar-se. El mal bitxo del gat havia destrossat les cortines. Les va recollir i mentre se les mirava va suspirar i va començar a esparrecar-les per a fer-ne draps.Mentre ho feia, ella continuava remugant per la actitud del gat. Ell s'ho mirava sense que res pogués fer pensar que s'inmutés .Mentrestant, en Pastís somreia, pensant que tot i que en Manel no va tancar ni el negoci el dia del seu enterrament, ella havia sigut qui l'havia alliberat per a la següent vida.
Si es que tot s'acaba, fi.