Vacances a la Xina

DIARI D'EN JOAN

Avui és un dia molt especial, d'aquells que n'hi ha pocs al cap de l'any. Ja ho he notat al llevar-me, a l'aire hi ha un pressentiment ple de promeses i a cada respiració els pulmons se m'omplen d'una sensació semblant a la llibertat. I és que demà començo les vacances d'estiu i avui és el darrer dia de treball. Estem fent les maletes amb la Marta i demà passat de bon matí volarem cap a la Xina. Durant tres setmanes visitarem llocs mítics com Xangai, Canton, la gran muralla, l'exercit de terra cuita, les muntanyes frontereres amb el Tibet i acabarem visitant la gran ciutat de Pequin. Estic il·lusionat amb el viatge, fa molt de temps que volia anar-hi i per fi he convençut a la Marta. A més crec que aquesta vegada ens convé molt marxar lluny de casa ella i jo sols, sense els fills, que ja són grans i fan la seva. Serà una bona oportunitat per recuperar l'intimidat que darrerament hem perdut, pel ritme de vida que portem. Però, apart d'això, de que el dia a dia ens aclapara, a ella la noto estranya, la sento distant i sovint està agressiva amb mi sense cap motiu. M'emprenyo però, com que no parlem, acabo pensant que deu tenir alguna "neura" d'aquestes que els hi agafen a les dones, la menopausa o qualsevol altre cosa, com massa temps lliure per pensar, per exemple, ara que els fills són sempre fora de casa. I és que, tot i després d' haver viscut amb ella tants anys, encara trobo que les dones són massa complicades, reaccionen diferent que nosaltres i, de vegades, no las entenc...
En fi, la qüestió és que em ve de gust aquest viatge, per conèixer la Xina i per estar amb ella, a veure si ens relaxem i tot torna a ser com abans.
Girona, 31 de juliol del 2004

DIARI DE LA MARTA

Pequin, 21 d'agost del 2004
Sempre m'ha fet mandra escriure i em costa posar-me a fer-ho però avui ja no puc més i necessito desfogar-me, aprofitant que en Joan a anat a buscar no sé que d'un objectiu per la màquina de retratar i m'ha deixat sola a l'hotel. Estem a Pequin i demà tornem cap a Espanya després de tres setmanes que se m'han fet molt dures i llargues de passar.
No hi ha hagut dia que no pensés en el Robert i que no l'enyorés. I això que abans de marxar em vaig proposar relaxar-me i aprofitar la distància per aclarir-me i valorar el que tinc, una família, els anys de relació amb en Joan però... el que està passant és més fort que jo.
En Joan, intuint alguna cosa, no ha deixat d'aclaparar-me i encara ho ha fet més difícil : que si estàs rara, que si vols això, que si vols allò, que si no estàs bé, no m'ha deixat ni respirar i jo, quan més coaccionada em sento, menys em surt parlar. Hem fet l'amor dos cops i el meu cap era a un altre lloc... he passat moments que han sigut un autèntic suplici.
De tot el que he vist en el viatge només una imatge m'ha quedat gravada a la ment, com evidència del meu estat en aquell moment. Érem a prop del Tibet i dues noies camperoles es van posar bé per fer la foto. Somreien, acaronant uns xais entre els seu braços, i la pau dels seus rostres em va trencar el cor i vaig plorar com una magdalena. Llàgrimes de ràbia i d'impotència per no ser capaç d'aturar el drama i la indecisió que porto per dintre. I avui, a punt de tornar a casa, em sento encara plena de dubtes i definitivament sola.