SOMNIS PERILLOSOS

Fins fa molt poc temps la meva vida era una bassa d´oli. Em llevava aviat, ben descansat, i enfilava una jornada rutinària i ben planificada fins que, en arribar al vespre, em ficava dins al llit i dormia profundament fins a l´endemà.
Ara tot ha canviat. Des d´aquella nit, deu fer uns tres mesos, en què vaig començar a somniar… Diuen que, de fet, sempre somíes quan dorms, però el normal és oblidar-ho tot seguit, quan et despertes. Aquest ja no és el meu cas. Tan punt sona el despertador i obro els ulls, la ment s´enplena d´imatges, sons, sensacions i records tan i tan reals, que em fan dubtar fins de la meva pròpia identitat…
És molt gros això! Hi ha matins en que he nessesitat quinze o vint minuts per aclarir-me i , és clár, he arribat tard a la feina.
La primera vegada me´n vaig adonar perquè en despertar vaig sentir l´impuls de fer un bot des del llit i saltar dalt de l´armari. M´havía passat la nit dins del cos d´un gat, passejant-me per les teulades del barri, rivalitzant amb altres gats mascles per obtenir les carantoines d´una gata d´angora presumida.
Més tard, a la feina, encara havia de palpar-me a sota el nas per comprovar que no hi creixíen els pèls llargs d´un bigoti, convençut que era un felí.
Uns dies després, al matí, a l´hora de llevar-me, estava esgotat. Tota la nit fugint d´un estrany animal, amb el morro estret i la llengua llarga, que em volia xuclar. ¡Quina angoixa més gran! Ell era un ós formiguer i jo un centpeus. I per molt que li deia a aquell carallot que lo seu eren les formigues, res, ni cas…, a empaitar-me per tot arreu. I jo corrent amb els meus cent peus… Aquell dia vaig faltar a la feina, no hi vaig anar, de cansat que estava.
I així cada dia, convertit en diversos animals o personatges, dubtant entre qui era jo: un gat, un lloro, un conductor d´autobús o una peixatera de la plaça. Fins que vaig tenir el somni que ha trasbalsat del tot la meva existència.
Vaig somiar que jo era Déu. Sí, tal com ho sents, jo era Déu. Un senyor de barbes blanques amb túnica i sandàlies i un gran triangle de neó il·luminat sobre el cap.
Assegut dalt d´un núvol, envoltat d´àngels amb ales, examinava, un per un, una filera de persones que volien entrar al cel. I vet aquí la sorpresa!!
Una d´aquelles persones de la fila era jo mateix, amb el meu aspecte actual. I ja m´arribava el torn, ja era davant seu, bé, davant meu, en fí davant de Déu…
Jo tremolava, perquè Déu ho sabia tot de mí, fins el més amagat, el que ningú més que jo sap. I quan em mirava als ulls jo sabia que em llegia fins els pensaments més íntims…
I just aquí em vaig despertar. M´he quedat amb el dubte de si Déu, que de fet sóc jo mateix, m´ha permès entrar al cel, com jo volia, o tal vegada m´ha enviat a l´infern. El dubte m´angoixa i ja gairebé no puc dormir. He faltat més díes a la feina. No hi puc anar així, mort de son. I ara estic de baixa. És una baixa temporal, per insomni.