Història d'amor rural

Era l'hora de la migdiada i el sol queia de valent sobre els conreus quan la Cisqueta, travessant-los corrent, va entrar sota les voltes del paller de Can Riba, un cobert amb parets de pedra que oferia una bona ombra per protegir-se de la calitja. Va mirar al seu voltant. En Manel encara no hi era però no podia tardar. Li havia recalcat que hi fos a les dues i ella, com que no té rellotge, tant punt va dinar va sortir disparada, sense ni ajudar la mare a recollir la taula. I es que ja feia molts dies que no en sabia res d'en Manel, potser cinc o sis setmanes; tantes, que ja pensava que no es veurien mai més...
Va caminar cap al fons del cobert amb els ulls ja acostumats a la penombra, i de seguida va reconèixer el jaç de palla on van jeure el darrer cop que havien estat junts. Li va pujar un fogot a les galtes en recordar la imatge dels seus cossos despullats, frec a frec, sentint aquella cosa gruixuda d'ell entre les cames seves, obrint-se camí cap el seu forat. Després, el dolor, la sang a l'entrecuix, la cara d'ell tot suat i gemegant com un verro.
Però tot això a ella no li importava perquè a en Manel se l'estimava. Li agradava ja de petita quan el veia tot mudat a la missa dels diumenges a la parròquia dels Homs, i de vegades fins i tot l'espiava veient-lo treballar en els camps, ajudant el seu pare. Ell no es fixava mai en ella. Per això, quan va saber que la mare al gener aniria a fer feina de mocadera a la matança de Can Peret, el mas on vivia en Manel, va fer els possibles per acompanyar-la a pastar carn, netejar budells o fer el que convingués. I allà sí, entre bulls i botifarres, va aconseguir cridar la seva atenció i que parlessin.
Des d'aquell dia ell la buscava i es van veure sovint. Fins la trobada del paller. Després d'allò en Manel la refugia i gairebé va desaparèixer, fent-la patir. Però avui, en rebre el missatge, li han faltat cames per acudir a l'amagatall i esperar-lo, disposada a oblidar i perdonar-li aquestes eternes setmanes d'absències i abandó.
Tan absorta estava en els seus pensaments que no es va adonar que ell arribava. Quin ensurt en observar la seva figura retallada pel sol en el llindar de la porta del paller! Ell, però, donant un pas endavant sense dir res, l'abraçà amb poca traça, cercant amb la boca els seus llavis per besar-la.
----------------------------------------------
Sentir novament aquell cos jove de femella contra el seu li va accelerar les palpitacions. Qui li anava a dir que s'ho faria amb la Cisqueta! La tenia per una noia tímida i sense atractiu. Però des que varen xerrar a casa seva que no deixava de pensar en ella. I no va parar fins que van jeure junts, era la primera vegada que ho feia... L'endemà fins i tot volia anar al bar del poble, per explicar-ho als companys, però no ho va fer. I si la Cisqueta ha quedat prenyada? -va pensar- millor que no ho digui a ningú. I van passar uns quants dies...
De cop i volta la seva mare, que sembla que tot ho olori de lluny, va començar a preguntar-li per ella. "Manel, i aquella xiqueta, la filla d'en Ciscu, que ja no la veus?" (tothom sabia que anaven sovint a passejar) "M'agrada molt aquesta noia, trobo que fa per tu. És forta per treballar, té un bon pit i malucs ben amples per parir bé i es prou trempada per dur la casa, seria de bona ajuda a un hereu com tu".
En Manel abraçava i besava a la Cisqueta a la penombra del paller. Després sén va separar i, mirant-la als ulls, ell mateix es va sorprendre en sentir-se pronunciar aquestes paraules:
Cisqueta, que et vols casar amb mi?