El Cisco de Cal Cintet

És una nit d´estiu, càlida i estrellada. La lluna, quasi plena, s´ha aixecat fa una estona, vermella com una síndria, pel damunt dels rasos de Tubau. Ara, minvada ja la rojor, il.lumina les siluetes dels arbres del bosc de la carena amb una llum clara i blanca, gairebé fantasmal.
Les teulades de les poc més d´una dotzena de cases de pedra que conformen el poble també reflecteixen aquesta claror màgica, i en Cisco de cal Cintet s´ho guaita tot amb els ulls mig clucs, assegut al seu tamboret instal.lat dalt de la tarima.
De baix li arriba la remor de converses, de la gent que s´espera a la plaça, però ell ni els sent, embadalit en la contemplació d´aquell espectacle natural, la mirada perduda més enllà de l´horitzó.
Li agrada gaudir d´uns moments de calma i concentració a la penombra, abans de començar. No sempre ha aconseguit que el deixin tranquil, però ara, que ja és més grand, sembla que per fi el respectan un chic més.
Abans aprofitava per fer-se un cigarro, amb tabac d´aquell tan bo, collit i assecat a casa, i se´l fumava tranquil.lament. Ja no pot fer-ho, els metges no el deixen fumar, però no importa, se´n pot estar. El que sí trobaria a faltar fóra que no el reclamessin per anar a tocar. Quina bona pensada demanar-li al seu pare que tingués la paciència de mostrar-li els secrets de fer música amb l´acordió!
Era ben marrec i gairebé que ni podia aguantar el pes de l´instrument, i no diguem fer anar la manxa, però ell ben encaparrat, no va parar fins a aprendre´n. I no ho feia malament, no, perquè el cridaven de per tot. De vegades no hi podia anar perquè tenia el ramat lluny o qualsevol altra cosa, però per poc que pogués, no es perdia cap festa de la matança, ni cap casament i, a pobles petits dels voltants com aquest, si ell no hi anava, es quedaven sense festa major. És clar que darrerament, amb les gramoles, ja no el nessesiten, tot i que encara el criden, i ell, si pot, hi va.
Sembla que la senti, la Rosita, al cel estigui, que sempre li deia "tindràs vuitanta anys i encare anirás d´un cantó a l´altre amb l´acordió". Doncs, mira, tenías raó…ja en tinc vuitanta-tres i li vaig fotent.
De sobte algú el crida i li interromp els pensaments. És en Jaume, el batlle, diu que ja és l´hora. Endollen els focus i les bombetes de colors l´enlluernan. Veu les cares de la gent a baix, de peu dret, que se´l mira. Tots estan pendents d´ell.
Estira la manxa, xuclant l´aire, després l´arronsa, mentre els dits de l´altra mà premen els botons. De les llengüetes de l´acordió surt el so d´un valset que s´estén per tots els racons de la plaça. Homes i dones, com si fossin autòmates, s´agafen i es posen a giravoltar. En Cisco sonriu. Un cop més, el ball ha comencat.