UNES PARAULES PERDUDES

No sé si és bo per a la meva salut mental, o no, però tinc l’hàbit de llegir una estona estirat al llit, fins que la son s’apodera de mi i amb una sigil•losa abraçada se m’emporta cap als seus dominis, allà on es generen els somnis. El temps que estic despert depèn tant de l’interès del llibre, com del meu estat físic i anímic. Cada dia és la mateixa rutina, si fa no fa, amb només una variant: Si em dóna temps de deixar el llibre sobre la tauleta de nit o si em quedo clapat de sobte. En aquest cas, el llibre fa la seva. Però, vés per on, ahir va succeir una cosa estranya. Començava a llegir quan, de cop i volta, vaig tenir la sensació que al passar la vista per les paraules escrites, aquestes es desprenien dels fulls del llibre, s’enlairaven anàrquicament giravoltant en espiral i, flotant sinuosament, venien cap a mi. A mesura que s’atansaven a la meva cara, s’anaven reagrupant formant en l’espai els mots i les frases en el mateix ordre que estaven impreses a les pàgines del llibre.

Instintivament em vaig refregar els ulls. És una mena d’onirisme... vaig pensar, sense concedir-li més importància. I al tornar a mirar els fulls, les paraules eren allà on, lògicament, havien d’estar. Així, doncs, desprès d’uns instants de desconcert per l’incident, vaig reprendre la lectura. Però allò d’abans es tornava a repetir, ara amb una sorprenent diferència a partir del moment en que les paraules es reagrupaven. Quan s’apropaven, els que fins aleshores eren silenciosos mots, s’anaven esvanint i es transformaven en sons que no es dirigien als meus ulls sinó a la meva oïda.

No era la vista la que transmetia al cervell el significat de les paraules, de les frases o el sentit del text, sinó que era la oïda la que feia aquesta funció. No llegia les paraules escrites, les sentia. No veia el text, l’escoltava. No eren lletres impreses, eren sons que em parlaven. I ho feien amb una agradable dicció i una veu nítida, suggerent i penetrant.

Sóc incapaç de recordar aquelles paraules i l’estona que va durar aquesta vivència que algú definiria com una situació d’onirisme, un estat al•lucinogen o la ressaca d’una saturació etílica, tot i que cap d’aquests no és el cas. Això podria tenir certa lògica, si no fos perquè al matí, al despertar-me i plegar el llibre, que va quedar obert just en el punt on l’havia deixat, m’he adonat que hi havia unes quantes pàgines en blanc. L’astorament ha estat tant fort que no he gosat ni comptar-les i no sé el perquè. Però el que sí que sé i d’això n’estic ben segur és que ahir, en aquells fulls, hi eren totes les paraules, perfectament impreses... I ara no hi són. I no sé ni el seu destí, ni si tornaran, ni quin sentit te tot plegat, si és que te algun, però la qüestió és que, ara per ara, aquestes són unes paraules perdudes...