Una espurna de llum enmig de la fuscor

S'ha perdut el moment que necessitava,
cau l'última fulla i la màgia es perd,
el meu cel blau s'ha tornat gris:
m'he quedat sense emocions…

Faig cua per tornar al fons del pou,
fingeixo un somriure per intentar no caure-hi.
Diré que em va bé,
però rere aquest somriure que neix cada matí
jo sabré que et necessito amb mi.

He d'aprendre que la causa
del meu present, és el meu passat,
i llavors sabré
que l'error no va ser envà.

He tingut un mal dia,
els meus ulls són sincers.
Ja no hi ha màgia al meu cor…
A punt d'arribar ja al final del pou…

Desprès de tot, el meu món és així,
ple d'incertesa, ple de dubtes…
Algú que em salvi de tocar fort el fons,
algú que m'estimi i que conegui ja al dolor…

Somiar amb els ulls oberts,
els peus a terra i el cor volant…
Endins sorgeix ja el sentiment.
Ho vull seguir intentant…

M'apropo a la felicitat,
allà on s'esvaeïx el pou…
Veig al somni convertit en realitat,
però encara no desperto,
doncs encara vull somiar…

Una mà surt d'entre les ombres,
s'apropa a la meva…
He sortit del pou,
de la ferida que hi ha al meu cor…

Una mà… un sentiment…
un desig que ens fa volar…
el cumplirem junts
si no és avui, doncs demà…