Demostració d'amor

Un relat de: borrokan

Mentre els últims convidats s'asseien als seus llocs començava a sonar la marxa nupcial. En Guillem, el nuvi, esperava impacient al peu de l'altar d'arribada de la noia vestida de blanc. Li brillaven els ulls, d'il·lusió potser o, tal vegada, de la mateixa impaciència que el feia estar allà dempeus.

La música continuava sonant quan, de sobte, totes les mirades van girar-se cap a la porta del Monestir. El cotxe blanc ja havia aparcat a la porta i la núvia baixava els últims esglaons de l'entrada. Darrere seu tres noies, vestides de blau cel, li aguantaven la llarga cua del vestit. Somrient, alegre, tranquil·la i amb la mirada sostinguda en els ulls de'n Guillem, com dient-li, d'una punta a l'altra de la sala, que estava esperant aquell moment feia molt de temps.

Ella avançava, a poc a poc, pel passadís d'entre els bancs, tot saludant, dissimuladament, a tota aquella gent qua havia decidit acompanyar-la en un dia com aquell, per compartir la seva felicitat. Agafada al seu pare, agafant-li la mà i apretant-li més a mida que s'acostaven a l'altar major, on, l'home que la faria dona, feia estona que l'esperava. Un somriure sincer i un t'estimo van ser suficient per despedir-lo en arribar.

La caremònia estava a punt de començar. Mentre el Mossèn donava les gràcies als assistents per ser allà, en Guillem rumiava i ràpidament començà a adonar-se de moltes coses, de molts "perquès". Trobava resposes a preguntes que mai s'havia fet, frases i sentiments que desconeixia completament.
El turmentava l'imatge, de la noia que tenia al davant, pronunciant-li un t'estimo a un altre. No ho entenía. Què estaven fent allà? Eren dos individus a punt d'endinsar-se en una gran mentida sense cap explicació mística. Els sentimens de'n Guillem van explotar quan va veure entrar a "l'altre", a en David. No podía suportar més aquella farsa. "Jo l'estimo però… No puc fer infeliç per sempre a qui estimo i, menys, per egoisme" es deia dins seu.

En David s'assegué a l'última fila de bancs, sense cridar l'atenció de ningú, només despertant els instinats del nuvi.

L'un s'estava tornant boig mentre l'altre sentia remordiments dins seu per haver comès aquell error que li va fer perdre a l'amor de la seva vida. En Guillem no va poder reprimir més als seus snetiments i va cridar "Prou!". Les prop de 100 mirades del temple van dirigir-se cap a ell, embadalits i boca oberts d'estar presenciant aquella escena. La noia va girar-se a destemps de l'altre gent, sense intentar entendre res de tot alló.

En Guillem va agafar-li les mans tot dient-li: -Vaig prometre't que et faria feliç i això és el que faré-. Avans de marxar li va fer un petó al front demanant-li que fós feliç, que era tot el que li demanava.
Es va girar d'una revolada i va marxar corrent, sense mirar enrrere. Quan arribava a l'última cadira, va mirar a en David i li va dir: -Fes-la feliç tu que pots fer-ho-.




Comentaris

  • Molt maco [Ofensiu]
    Yuna | 20-04-2006

    el relat, i molt valent el protagonista d'assumir a temps la realitat i mirar de fer feliç a la persona que estima, que estima molt ....

    Enhorabona !


    ¶:)