La seva vida

Tenia una vida aparentment perfecte. Passava per la pujada del barri amb el seu Audi RS4, còmodament. Pel vidre del darrere es veia, entre ombres, a un gos petit de color fosc.

Devía tenir uns 50 anys, però encara lluía un cabell negre i arrissat, despentinat. Portava ulleres de sol, potser per amagar la seva mirada cansada o, simplement, per donar-se el toc sofisticat que li calía.

Amb el cap alt va aparcar el cotxe entre els de la gent de classe obrera que viviem per allà. Va baixar del vehícle amb cara de prepotència, mirant amb satisfacció com de ben aparcat li havia quedat. Després d'agafar una caçadora del seient i de lligar al gos amb la corretja, va començar a caminar vorera avall fins a les escales i d'allà al jardí del Monestir de Santa Maria. (Dit Monestir era del segle XII i formava part del patrimoni universal, però l'Ajuntament podía permetre's el luxe de deixar que alguns animals anéssin a deixar-hi alguns regalets per quan els nens petits anavan a jugar-hi).

Passejava a la béstia per l'herba, pacientment, tot col·locant-se bé la jaqueta texana sobre l'espatlla, fent un moviment que demanava a crits que algú -com per exemple jo- el mirés.

Era sorprenent la soberbia que desprenia aquell individu. Mirant al seu voltant per sobre l'espatlla, amb indiferència cap a tot i portant aquelles ulleres de sol tan "rebuscades" que no el deixaven veure més enllà del seu propi nas.
Però aixó no li importava, ell continuava en la seva vida, suposadament perfecte però realment estranya.