Nit de divendres

Era un divendres com qualsevol altre, un dia d'aquells en què el jovent surt de festa, a divertir-se, conèixer gent i a tastar coses noves.
La música del famós grup Berguedà sonava de fons; no s'entenia la lletra dels temes, però resultava encisadora en un moment com aquell.

Les teves mans acariciaven tot el meu cos; de dalt a baix, de dreta a esquerra, com reconeixent-lo en la foscor d'aquella nit de primavera. La teva llengua recorria els meus llabis, lentament, fent-me gaudir de cada instant en que m'estava tocant. Una pausa. Un petó al coll seguit d'un "t'estimo" xiuxiuejat a cau d'orella, pronunciat amb la intensitat justa perquè només pugues sentir-lo jo.
Mentre amb una mà m'abraçaves, amb l'altre m'acariciaves el pit, fins a arribar per sota el melic. M'exitaves tan sols tocant-me d'aquella manera. Tremolava de dubtes i per falta de confiança, però una abraçada teva ho podía tot, i un petó feia fujir totes les meves pors, donant a conèixer a una noia més confiada, passional i oberta.

La música va parar de sobte, deixant tots els nostres moviments a càrrec dels postres instints, i acompanyats, només, del suau soroll del riu. Brisa. Començava a bufar una freda brisa que, convidava a buscar un lloc calent on poder-se refugiar d'aquella temperatura hivernal.

Un altre petó; i un altre; i un altre, res frenava la nostra passió, allò que tots dos sentiem en aquells moments. No teniem res on amagar-nos de tot allò que ens envejava, potser no era ni necessari, però en aquells moments ni la més gran exitació era un bon remei per a combatre el fred.

Vas convèncer-me per marxar d'allà i anar a un lloc on l'entorn acompanyés a les espectatives que teniem, tots dos, per aquella nit.