Perdre'm entre herbes

Normalment era una tarda de sol de primavera, però realment semblava un dia d'aquells en què el temps està confós.

El sol brillava al parc, testimoni del nostre amor i, suaument t'il·luminava la cara. Els teus ulls de collor avellana eren destacats de la resta del paisatge; em guiaven a seguir als meus propis impulsos.

Entre bromes, somriures, intercanvis de mirades, abraçades i il·lusions per compartir, vaig passar aquella maravellosa tarda. No era la primera, tampoc sería l'última però sens dubte m'havia fet sentir inolvidables sensacions. Alliberada, feliç, tranquil·la, enamorada, perdudament enamorada de tu; amb tu.

Les nostres llengües s'acariciaven continuament, la saliva d'un i l'altre es confonia dins les nostres boques; m'agradava tan poder-te acariciar aquella part del cos… Se'm tancaven els ulls de plaer, el vent m'acaronava els cabells apartant-me'ls de la cara i, les mans se'm desviaven cap al teu coll, l'esquena. Mai m'hauria imaginat poder arribar a ser tan feliç.

Vaig fer-te un altre petó i vaig abraçar-te molt fort tot dien-te que t'estimo. Després de mirar-me i somriure vas tornar-me l'abraçada, molt forta i propera. M'agafaves per la cintura i arrepenjaves el cap al meu pit, com fa un nen petit quan la la seva mare l'acarona.
Tancaves els ulls, potser somiaves, pensaves, imaginaves… no ho sé. Et sentía més meu que mai i, alhora més teva que altres vegades.

Jo perdia la mirada entre les herbes que onejaven en la mateixa direcció que el vent. Podria dir en qualsevol moment que la perfecicó va existir per instants: tu, jo i la vrisa que corria pel parc: m'imaginava compartint la resta de la meva vida al teu costat.